dimarts, 23 de maig de 2017

Una gramàtica per projectar la llengua al segle XXI

Gairebé cent anys després de la Gramàtica de Pompeu Fabra, assumida com a oficial per l’Institut d’Estudis Catalans, la nostra acadèmia ha publicat fa poc una nova gramàtica de la llengua catalana (en aquest país, per a coses tan essencials, sembla que anem de segle en segle). La nova gramàtica és una obra molt diferent de la de 1918, que era molt breu i succinta, i deixava moltes coses a l’aire. El primer que cal dir, doncs, és que la nova obra és ambiciosa, exhaustiva (1.439 pàgines vs. les 135 de la vigent) i està cridada a esdevenir una referència per a la comunitat de parlants dels Països Catalans i, en general, per a totes les persones interessades en la nostra llengua. Amb la gramàtica del 2016, el diccionari —amb noves edicions el 1995 i el 2007— i l’ortografia que està a punt d’aparèixer aquest 2017; l’IEC aporta els elements bàsics per a garantir un ús òptim de la llengua catalana com a llengua de cultura.

Arreu del text hi ha supòsits 
de rebuig clar d’algunes formes forasteres

Alguns comentaristes han assenyalat que la gramàtica de 2016 (com també alguns aspectes que s’han conegut amb antelació de la nova ortografia) es caracteritza per una tendència a la màniga ampla i certa tolerància amb formes i expressions procedents de la llengua castellana. Això no és pas així i, tal com remarca M. Teresa Cabré: “la variació que pot admetre una obra que vol tenir caràcter orientatiu no pot ser oberta a totes les formes possibles” (p. XIV). Per això arreu del text hi ha supòsits de rebuig clar d’algunes formes forasteres amb afirmacions com la següent: “Per influència forana, a vegades se senten emprats col·loquialment com a invariables adjectius com gris, cortès i comú. És un ús, però, no acceptable.” (171). 

La nova gramàtica no ignora la tradició ni l’abast del domini lingüístic. S’hi poden trobar recollides i ampliades les ensenyances del mestre Fabra en molts aspectes. Potser en podem destacar, per exemple, el tractament dels verbs inacusatius, que tan encertadament havia descrit la gramàtica pòstuma de 1956 editada per Joan Coromines. Així mateix, són remarcables els deutes amb la Gramàtica del català contemporani, una ambiciosa obra liderada per l’enyorat Joan Solà, en tres gruixuts volums, de to molt més “tècnico-acadèmic”.


La descripció de l’expressió de les fraccions horàries segons el sistema de campanar o el de rellotge és impecable

Pel que fa a l’atenció a les diverses varietats de la llengua (incloent l’alguerès), les referències hi són abundants, sobretot en fonètica i en morfologia. Per exemple, la descripció de l’expressió de les fraccions horàries segons el sistema de campanar o el de rellotge és impecable i justifica molt adequadament la seva adscripció a varietats dialectals diferents. Tot i que el primer sistema tingui caràcter específic en la llengua catalana, això no el fa obligatori per a aquelles varietats que no l’han adoptat mai històricament. Ara bé, sí que el text podria ser més precís, atès que, ambiguament, afirma que el sistema de campanar és “habitual en una bona part dels parlars del Principat de Catalunya” (1181).

Comença a ser fatigant l’abundància d’expressions (“tots i totes”, “els ciutadans i les ciutadanes”, etc.) que ignoren les oposicions de marcatge dels paradigmes flexius

Cal destacar el rigor tècnic de l’obra. És interessant, per exemple, el tractament encertat de la relació entre sexe i gènere en els noms que designen éssers sexuats. Aniria bé que alguns usuaris amb influència als mitjans de comunicació (polítics, periodistes, tertulians, etc.) assumissin que, tal com diu la gramàtica, el gènere masculí és el no marcat de l’oposició de gènere, per la qual cosa “un nom masculí plural, com els avis o els llops, pot designar un grup integrat per mascles i femelles” (161). Comença a ser fatigant l’abundància en el discurs públic d’expressions (“tots i totes”, “els ciutadans i les ciutadanes”, “els nens i les nenes”, etc.) que manifesten una gran ignorància de les oposicions de marcatge que caracteritzen els paradigmes flexius de la llengua. Per una confusió entre gènere (categoria gramatical) i sexe, acabaran fent malbé la flexió nominal de la nostra llengua i deixant oberta la porta a la influència de la llengua anglesa, que no presenta aquestes oposicions.


Un segle d’avenços de la ciència lingüística i d’estudis sobre la nostra llengua s’incorporen en una obra de consulta necessària

L’estructura de l’obra és molt adequada, però, tot i que conté un bon índex analític, s’hi troba a faltar un índex dels quadres i figures, que, d’altra banda, resulten molt útils. Encara que tinguin merament caràcter complementari del text, estan molt ben fets i admeten una consulta més o menys autònoma. Per exemple, la figura 31.2, que descriu l’expressió de les parts del dia, és molt didàctica i de gran qualitat. 

L’obra de Fabra era d’una qualitat altíssima, però cent anys en feien necessària una actualització. Un segle d’avenços de la ciència lingüística i d’estudis sobre la nostra llengua s’incorporen en una obra de consulta necessària. Fabra mateix hauria estat el primer a rebutjar encastellar-se en solucions pensades fa un segle. En tot cas, la darrera paraula sobre l’èxit i la utilitat d’aquesta obra, com sempre, la tenim tots els que fem servir la llengua i l’estimem.

Pere Torra
  • Institut d’Estudis Catalans, Gramàtica de la llengua catalana, Barcelona, 2016.
  • Publicat a La Veu núm. 67, maig 2017.


divendres, 21 d’abril de 2017

Prou de càndids catalans en el millor dels regnes possibles

He aprofitat aquests darrers dies festius per llegir Càndid o l’optimisme, la cèlebre obra de Voltaire en la magnífica versió catalana de Jordi Llovet. Els recomano molt que la (re)llegeixin perquè, encara que resulti força passat de voltes, és un text magnífic, divertit, càustic; i, tot i que fa més de dos segles i mig que fou escrit, és ben vigent, estranyament vigent.

Com és ben sabut, Voltaire en aquesta novel·la contradiu, de forma amena i convincent, la filosofia preconitzada sobretot per Leibniz, segons el qual el nostre món, per moltes imperfeccions que tingui, és el millor dels mons possibles. Tot té una raó de ser en aquest món, fins i tot les guerres o les desgràcies naturals més horroroses que causen milers de morts. Si les coses són com són és perquè han de ser així inexorablement i, segons aquest pensament, no podrien ser millors perquè llavors Déu, a l’hora de crear el món, les hauria preferides pel fet de ser més òptimes; les coses tampoc no podrien ser pitjors perquè no es pot assumir que el creador omnipotent, en triar-les, hagués resultat inepte o ineficaç. Totes les desgràcies que Càndid pateix a la novel·la o de què ell és testimoni no són mai prou per fer desistir Pangloss, el mestre de Càndid, de l’òptima perfecció del món. No cal dir que Pangloss és un ximple poca-solta obsedit a aplicar les seves rígides concepcions sense els mínims matisos que dicta la racionalitat. 

Llegint el text de Voltaire no puc evitar trobar paral·lelismes entre la situació del nostre país i la que descriu la novel·la

Doncs bé, mentre llegia el text de Voltaire —soc conscient que dient això algú deurà pensar que tinc una obsessió, però què hi farem!— no podia parar de trobar paral·lelismes entre la situació del nostre país i la que es descriu a la novel·la (salvant les distàncies per la truculència setcentista de les descripcions de Voltaire). D’una banda, els catalans seríem com Càndid, als quals ens volen fer creure que vivim en el millor dels estats possibles. Per una altra banda, els dirigents de l’Estat espanyol o els catalans unionistes fan com Pangloss i sostenen que no és possible cap altre estat millor per a nosaltres; intenten convèncer-nos que som en el millor dels regnes possibles i que l’espanyol és el millor Estat en què podem viure els catalans. Totes les evidències —com passa a la novel·la voltairiana— contradiuen frontalment aquesta afirmació. 


¿Cal encara que traiem la llista de les evidències que fan incompatible el Regne d’Espanya amb el benestar dels catalans?

¿Cal encara que traiem la llista de les evidències que fan incompatible el Regne d’Espanya amb el benestar dels catalans? Aquesta llista és extensa i va de les infrastructures impossibles —corredor mediterrani que passa per Madrid, trens de rodalies saturats, carreteres col·lapsades, autopistes cares, aeroports i ports segrestats— a la nul·la defensa i promoció de la nostra llengua i cultura —el català prohibit als òrgans oficials de l’Estat espanyol i a la UE, la cultura pròpia sense projecció ni estímul—, passant per les mentides a raig —pressupostos que no s’executen a Catalunya, promeses d’inversió que no s’arriben a complir mai—, la corrupció fins als estaments més alts —un rei forçat a abdicar pels escàndols i la conducta immoral, una infanta empaperada— i les injustícies que no es reparen —papers incautats per l’exèrcit franquista que no es retornen als propietaris, un president encara “legalment” afusellat—, etc. Per no tenir els catalans ni tan sols tenim reconeguda la possibilitat, és a dir, el dret de triar si volem viure en aquest regne panglossianament ideal.


Molts catalans ja hem deixat de ser càndids i ens hem posat a treballar a l’hort.

Al final del llibre de Voltaire, Pangloss encara defensa que els esdeveniments narrats a la novel·la continuen formant el millor dels mons possibles; però Càndid ja no li fa gaire cas i acaba resultant, almenys, més pràctic en dir-li: “—Està molt bé, això que dieu, però ara hem d’anar a l’hort a treballar.” Molts catalans ja hem deixat de ser càndids i ens hem posat a treballar a l’hort. El nostre hort ha de donar com a fruit la llibertat que ens ha de permetre construir la nostra república.

Bon Sant Jordi a tothom!

Pere Torra
  • Voltaire, Càndid o l’optimisme, traducció i notes de Jordi Llovet, Barcelona: edicions Proa, 2014.
  • Publicat a La Veu núm. 66, abril de 2017.

dilluns, 20 de març de 2017

Trabal i la colla de Sabadell, un centenari que no s’ha de perdre


L’any vinent farà cent anys que va engegar les seves activitats l’anomenada colla de Sabadell, que comptava, entre els seus membres més destacats, amb autors de la categoria de Francesc Trabal, Joan Oliver i Armand Obiols. Cal dir-ho amb temps perquè ja sabem com poden anar les coses al nostre país: el centenari del naixement de Trabal l’any 1999 va passar massa desapercebut—vegeu l’article de Meritxell Sales a l’AVUI del 9.11.2000, amb un títol ben eloqüent “Trabal: el centenari que es va perdre”.

Per això, a banda que hom recordi les facècies i els tempteigs avantguardistes de la colla sabadellenca; en l’àmbit literari, els proposo retrobar L’home que es va perdre, la divertida novel·la de Francesc Trabal que la imprescindible editorial dels Quaderns Crema va reeditar a principi dels anys 80. El llibre de Trabal capgira les convencions pròpies de les novel·les que seguien la tradició del segle XIX i fa valuoses aportacions que el situen de ple dins la modernitat. Ara bé, l’interès de l’obra trabaliana no és solament històric, sinó que al segle XXI continua sent una peça deliciosa, que no ha envellit gaire i posa de manifest la gran habilitat narrativa del seu autor.

L’interès de l’obra no és solament històric,  sinó que és una peça deliciosa que no ha envellit gaire

El llibre de Trabal conta la història de Lluís Frederic Picàbia —nom de significatives ressonàncies avantguardistes—, el qual ha estat abandonat per la seva enamorada i promesa, de forma inesperada. Tot el relat, que bascula entre la paròdia de la novel·la sentimental i la d’aventures, es basa en el consol i el goig que obté el desesperat protagonista, gràcies a una activitat ben insòlita: perdre multitud de coses i trobar-les després.

Val la pena deixar-se endur per la progressió de la història i per l’audàcia del seu plantejament narratiu

No sempre resulta versemblant, però això no és important i l’autor tampoc no ho pretén pas. Lògicament, és el lector que ha d’assumir el joc que li és proposat. El narrador arriba a traslladar l’acció a països tan diversos com els Estats Units, la Xina o Suècia; descriu pèrdues de dimensions extraordinàries; fa participar el protagonista en inèdits vols transoceànics; etc. Les hipèrboles hi són molt freqüents, però val la pena deixar-se endur per la progressió de la història i per l’audàcia del seu plantejament narratiu.

Com tot escriptor, per paròdic, fantàstic o “irrealista” que sigui; Trabal també parteix de l’observació del seu entorn immediat (de vegades, per allunyar-se’n) i és capaç d’extreure’n un material que, tot i mantenir el seu fons de veritat, resulta hilarant. Per això hi trobem fragments de brillant to humorístic com ara el següent:

"A l'andana de l'estació de França, a les tres de la tarda, sempre sembla que hi hagi la mateixa gent. Hi aneu un dia, i quan torneu al cap d'unes quantes setmanes encara hi trobeu els mateixos. La mateixa família endolada acomiadant una senyora grossa; els mateixos parents que diuen l’adéu a una parella amb sabates i mitges i samarretes i coll i corbata nous, símptomes de benediccions recents i trasbalsadores; la mateixa troupe d’acròbates belgues o de ballarines alemanyes; els mateixos despreocupats que ja comencen de sentir-se a París; i els mateixos senyorassos que ningú no sap qui són, d'on vénen ni on van."
Aquesta pèrdua anuncia altres desaparicions de personatges en la novel·lística posterior (i postmoderna) del segle XX

La pèrdua del protagonista, que ja revela el títol mateix, afavoreix que l’autor intervingui directament en un postfaci on insisteix, irònicament, que “tota la història d’aquest home que es va perdre és autèntica”. La crítica ja ha destacat l’innovador caràcter metaficcional d’aquesta part del llibre, que erigeix Trabal en un precursor gràcies a la seva radical modernitat. Així mateix, aquesta pèrdua fa pensar i anuncia altres desaparicions o dissolucions remarcables de personatges en la novel·lística posterior (i postmoderna) del segle XX, com ara la de El cavaller inexistent, obra d’Ítalo Calvino. En aquests temps de certa insubstancialitat, val la pena retrobar construccions literàries originals, ben concebudes, amb aquesta clara ambició de trencament modern.


Pere Torra
  • Francesc Trabal, L’home que es va perdre, Quaderns Crema, Barcelona, 1982.
  • Publicat a La Veu, núm. 65, març de 2017.


dilluns, 20 de febrer de 2017

"Els fills de la mitjanit" i el poder meravellós de la llibertat

Ara que farà 70 anys que l’Índia va independitzar-se de l’Imperi Britànic, és especialment oportú emprendre la lectura de l’obra de Salman Rushdie, Els fills de la mitjanit, tot i que aquesta novel·la és una autèntica joia literària, valuosa per si mateixa. Precisament, en la història que conta Rushdie, té una importància decisiva el dia i l’hora exactes —mitjanit del 15 d’agost de 1947— en què l’Índia va esdevenir un Estat independent. Aquest és l’instant en què neix Saleem Sinai, el protagonista que alhora encarna la veu narrativa de l’obra. Aquesta veu narrativa en primera persona, parcial i subjectiva, que s’adreça a una oient anomenada Padma, és un dels encerts del llibre. A més, els qüestionaments del relat mateix per part de Padma i la pròpia autointerrogació del narrador mentre narra afavoreixen la reflexió metaliterària i conviden el lector a ser conscient del seu artifici.

A la mitjanit de la independència de l’Índia no tan sols naixerà Saleem, sinó també Shiva, i ambdós infants seran intercanviats pel rampell d’una minyona enrabiada amb el món, cosa que farà capgirar els seus destins: el primer viurà al si d’una família acomodada, i, en canvi, l’altre dins una família d’extracció pobra, justament el contrari que els corresponia per naixença. Així mateix, en els minuts successius a la mitjanit —com pot succeir qualsevol altre dia de l’any— naixeran una colla d’infants, que mantindran entre si una connexió màgica i misteriosa que tindrà un paper destacat en diversos moments de la narració. Són els “fills de la mitjanit” a què al·ludeix el títol de l’obra, els quals compten amb poders meravellosos molt diversos.

La novel·la estableix un joc molt divertit i enginyós amb la història de l'Índia i atorga un valor molt especial a l’emergència del nou Estat 


L’obra de Rushdie estableix un joc molt divertit i enginyós amb la història del seu país d'origen i atorga un valor molt especial a l’emergència del nou Estat pel vincle màgic que fa sorgir en els infants nascuts al mateix moment que comença la nova etapa històrica sobirana. Els fets narrats abasten més de mig segle d’història de l’Índia, atès que la narració s’inicia abans del naixement de Saleem, amb les entranyables vicissituds dels seus avis, com ara el bell episodi del llençol foradat, a través del qual l’avi de Saleem, que és metge format a Occident, és autoritzat a fer l’examen mèdic i els diagnòstics de la que acabarà essent la seva dona. 

Rushdie incorpora els fets històrics per mitjà 
d’una ficció que transmet amb amenitat 
una veritat més profunda i essencial

Durant el trajecte de la novel·la veiem desfilar nombrosos fets històrics: el període que Índia i Pakistan formaven part de l’Imperi Britànic i la conflictivitat entre les diverses confessions religioses; la independència de l’Índia i la separació entre Índia i Pakistan; el conflicte fronterer sino-indi; la guerra entre Índia i Pakistan per la independència de Bangladesh, anomenat llavors Pakistan Oriental; l’arribada al poder d’Indira Gandhi; etc. La gràcia de Rushdie consisteix a incorporar tots aquests fets històrics per mitjà d’una ficció que aconsegueix transmetre amb amenitat una veritat més profunda i essencial. En paraules —potser hiperbòliques— del narrador:
“És possible, fins i tot probable, que jo només sigui el primer historiador que escriu la història de la meva innegablement excepcional vida-i-època. Però aquells que segueixin les meves passes acudiran, inevitablement, a la present obra, a aquest llibre de consulta, a aquest Hadith o Purana o Grundrisse, en cerca de guia i d'inspiració.”
L'obra no estalvia la crítica contundent a nombrosos dirigents polítics tant de l’Índia com del Pakistan 

A més, Rushdie no estalvia una crítica contundent a nombrosos dirigents polítics històrics tant de l’Índia com del Pakistan d’aquest període. Ja es tracti de dictadors militars (Ayub Khan) o líders civils (Fatima Jinnah) al Pakistan, com Indira Gandhi a l’Índia, la corrupció és objecte de denúncia com a element constant de l’etapa postcolonial:
“El Partit Combinat de l’Oposició, no us estranyarà pas de saber-ho, era una col·lecció de bergants i facinerosos de marca, units només pel determini d’enderrocar el president i de retornar a aquells mals temps passats en què eren els civils, i no els militars, qui es folraven les butxaques amb els diners públics; però per la raó que fos, els havia sorgit un líder formidable. Aquest líder era la Sra. Fatima Jinnah, germana del fundador de la nació.”
En definitiva, és una novel·la molt rica en històries, personatges, referències, fantasies, etc. i sovint se l’ha considerat un exemple emblemàtic de realisme màgic. La crítica canadenca Linda Hutcheon l’ha analitzada com un supòsit del que ella anomena “metaficció historiogràfica” i la inscriu plenament en el postmodernisme al costat d'obres de l'entitat de El tambor de llauna (de Günter Grass) o Cent anys de solitud (de García Márquez). En qualsevol cas, som davant d’una obra mestra que admet una curiosa lectura en la clau de la situació catalana actual. Els infants que neixen a l’hora que neix el nou Estat independent ('els fills de la mitjanit') reben facultats meravelloses. Com a mínim, cal acceptar, doncs, la vàlua positiva d’una metàfora que indica que la llibertat d’un poble produeix beneficis.

Pere Torra
  • Salman Rushdie, Els fills de la mitjanit, traducció de Joan Sellent, Barcelona: Proa, 1987.
  • Publicat a La Veu, núm. 64, febrer de 2017.

diumenge, 22 de gener de 2017

La independència per poder estar al món

Aquesta tardor passada el politòleg Josep Sort ha aplegat en un llibre una cinquantena dels seus articles a La Veu de Reagrupament. El recull és de gran interès perquè permet repassar l’evolució de nombroses fites del procés cap a la independència de Catalunya dels darrers sis anys. Hem de fer memòria del que ha passat per no perdre el fil i no repetir les errades que hàgim pogut cometre. El llibre pren el títol d’un article especialment brillant on l’autor defensa la necessitat d’anar més enllà de l’anomenat soft power (estructures basades en la persuasió, la complicitat, el bon rotlllo…) i posar la via directa per plantar Catalunya al món sense demanar permís a ningú. Les aportacions de Sort són molt valuoses perquè estan formulades des d’una visió desacomplexada, coherent i alhora rigorosa. Com que corresponen a la secció d’Internacional d’aquesta publicació, temàticament, els textos aborden diverses qüestions lligades a l’estratègia i l’impacte del fet que Catalunya esdevingui un actor més en el concert dels estats independents del món. 

Josep Sort defensa que cal anar més enllà del 
soft power i posar la via directa per plantar Catalunya al món sense demanar permís a ningú

Els articles —jutjats al cap del temps— inclouen moltes anàlisis encertades i avançades al moment. Per això resulten molt afinats els seus textos sobre la política d’aliances que hauria de conrear Catalunya: l’ONU, els Estats Units, França… sense descartar estats clau com Xina, Rússia o el mateix Vaticà. El politòleg examina les diverses possibilitats i ens adverteix que el joc de la diplomàcia dels estats té unes regles que cal conèixer i no s’han de fer escarafalls ridículs. Tot té punts forts i punts febles, de manera que cal no descartar opcions ni aliats. Per exemple, Sort també parla del que ell anomena “eixordador silenci” diplomàtic dels estats, que té una interpretació ben significativa: els estats no s’han posicionat rotundament en contra de la independència de Catalunya perquè no la descarten i tampoc no es refien d’un Estat espanyol en decadència, sense cap prestigi ni credibilitat internacional. Al costat d’aquests encerts d’anàlisi hi ha algun error menor, com el de l’article de l’octubre de 2015 en què Sort donava per descomptat que Artur Mas resultaria president després de la victòria de la coalició Junts pel Sí. Com se sap, cap analista polític no va endevinar la defenestració de Mas forçada per la CUP.

Els darrers cinc anys hem aconseguit l’abandonament definitiu del pujolisme: autonomisme, peix-al-covisme, 
política regionalista sense ambició d’Estat.

D’altra banda, l’autor reclamava ja el 2012 la creació d’un departament d’Afers Exteriors per al Govern català. Ara això a Catalunya s’entén molt bé, però cal contextualitzar aquesta reclamació: en aquells moments el partit governant a Catalunya, liderat per Artur Mas, estava associat amb un personatge tan sinistre com Duran i Lleida, que es passejava pel món com a president de la Comissió d’Exteriors del Congrés espanyol fent campanya contra el dret d’autodeterminació de Catalunya. A més, lamentablement, la fórmula contradictòria de CiU —un còctel que aplega independentistes i espanyolistes— encara es mantindria a les eleccions municipals del 2015, no fa ni 2 anys; de manera que ara se’n continuen arrossegant algunes conseqüències. El doctor Sort sap que el temps en política té una velocitat molt més elevada que en la vida. Per això, va bé fer una mirada enrere de la mà del seu testimoni lúcid. Sens dubte, una de les fites que hem aconseguit els darrers cinc anys ha estat l’abandonament definitiu del pujolisme (autonomisme, peix-al-covisme, política regionalista sense ambició d’Estat, etc.) i l’arraconament dels autonomistes al si dels partits “d’obediència exclusiva catalana”, cosa que ha permès la consolidació d’una majoria independentista al Parlament de Catalunya.

Sort posa molt d’èmfasi en la nostra força de voluntat i amor propi per aconseguir la llibertat

Naturalment l’autor fa referència també a plantejaments de gran importància com ara la declaració unilateral d’independència (aquest terme es va començar a difondre amb el naixement de Reagrupament fa uns 10 anys). Rellegint-lo ara es refresquen conceptes i idees molt útils. Per exemple, tot ressenyant un llibre de Martí Anglada, el professor Sort recorda que Estònia i Letònia van aprofitar un referèndum convocat per Gorbatxov a tota la URSS, per convertir-lo en una consulta sobre la independència. Qui sap si el president Puigdemont feia referència a això en unes declaracions polèmiques de fa uns dies?

Finalment, l’autor, company d’aventures amb qui, a més de compartir publicació, m’uneixen moltes altres complicitats, és d’aquells “independentistes de tota la vida” que insuflen optimisme. Normalment jo sóc més escèptic i acostumo a tirar de la frase “in Spain we trust”, per destacar la rellevància que tenen els errors d’Espanya per fer créixer els partidaris de fundar una república catalana. Per la seva banda, Josep Sort posa molt d’èmfasi en la nostra força de voluntat i amor propi per aconseguir la llibertat. Sigui com sigui, que així sigui i, per tant, que ben aviat —com diu Sort— el món pugui dir: Benvinguda, Catalunya. Ja trigàveu!

Pere Torra
  • Publicat a La Veu, núm. 63, gener de 2017.
  • Josep Sort. Del soft al hard. Catalunya, la independència i els afers exteriors. Barcelona, 2016

dissabte, 17 de desembre de 2016

Perseguint la utopia pels carrers de València

De Joan Francesc Mira, ja n'havíem comentat aquí la magnífica traducció de l’Odissea (vegeu “El veritable viatge d’Ulisses”, juny de 2012), però l’escriptor valencià i premi d’Honor de les Lletres Catalanes, a més de traduccions i d’assaigs, compta amb una obra narrativa de ficció molt interessant a la qual cal parar atenció. Una de les seves peces cabdals és la novel·la Els treballs perduts, primer lliurament d’una trilogia ambientada a València, ciutat que hi apareix retratada amb cura i saviesa, com un escenari singular, potser no del tot convencional com a capital europea.

La novel·la conta la història de Jesús Oliver, un d’aquests personatges inadaptats al seu temps que donen molt joc narratiu: “(…) jo i la gent més gran que jo no tenim ja solució, ens ha sorprès l’època ens ha agafat el temps com una onada que et sorprèn per darrere, abans la gent naixia en la seua època i el món adult era més o menys com el de la infantesa, i els que ara tenen menys de vint anys viuran també en un món que serà continuació del que ja tenen, però nosaltres no, hem nascut abans d’hora o massa tard hem nascut en un món i ja vivim en un altre món diferent” (p. 51-52). 

"Hem nascut abans d’hora o massa tard hem nascut en un món i ja vivim en un altre món diferent"

Jesús Oliver, home fora de lloc i fora de temps, esdevé un nou Hèrcules del segle XX, empès, com el personatge mitològic, a dur a terme diverses peripècies, “dotze treballs”, que estructuren el relat. És un ex-bibliotecari que hereta del seu avi un palau al barri de Carme, on pretén instal·lar una formidable biblioteca, una mena de símbol de l’esperit humà més noble, que s’oposa a la decebedora realitat que l’envolta: materialista, especulativa, hipòcrita. A més, el seu projecte és una mena de fugida cap endavant per redimir el protagonista —com el llegendari Hèrcules— tant d’una vida anodina com de la greu desgràcia de la mort dels seus fills, en un accident en part causat per ell mateix.

Cal destacar l’ambiciosa tècnica narrativa de l’obra, que inclou abundants monòlegs interiors del protagonista, amb tot el seu desordre, puntuació desendreçada, pensaments interromputs i elements de comprensió no immediata. El lector s’hi va acostumant i s’impregna a fons del personatge d’una manera efectiva i molt amena. Precisament, la fluència del pensament en primera persona, el recorregut urbà per València, les nombroses referències sexuals o la transposició d’un mite clàssic, acosten l’obra a James Joyce. De fet, fins i tot apareix una referència expressa a Leopold Bloom, protagonista de l’Ulisses de l’autor dublinès, sense que vingui a tomb fora de la mera coincidència amb el nom de pila de Léopold Sédar Senghor, primer president de Senegal independent i un intel·lectual molt destacat al seu temps: “la major part són senegalesos, van tindre un president que era professor de grec, Leopold… Leopold, Bloom no, Leopold no sé què, i també era poeta, un senyor baixet amb ulleres, Sédar Senghor això era” (p.151). 

Jesús Oliver es configura com una mena de Quixot, un altre malalt de llibres amb nobles ideals irrealitzables

Així mateix, les vivències del protagonista, la incomprensió dels altres, l’absurditat dels seus propòsits, la comicitat d’algunes situacions o les complicitats que obté de marginats socials presenten algun ressò de Kafka, de Camus i de molts altres. Jesús Oliver es configura com una mena de Quixot, un altre malalt de llibres amb nobles ideals irrealitzables. El personatge de Mira —tan il·lús o ingenu com el de Cervantes— també compta amb una mena de Sanxo Panza en la figura del cec Fèlix Ventura, que l’acompanya pels carrers de la jungla urbana de València. Certament, el llibre de Mira està ple de llibres, tant per la intertextualitat present com pel seu rol en la vertebració del relat mateix. El protagonista, a més de voler omplir de llibres el palau de l’avi, hauria trobat el manuscrit perdut del llibre Cinquè del Cristià d’Eiximenis, del qual projectava una edició, cosa que esdevé una obsessió que, en bona mesura, el condueix al tràgic accident determinant de la seva vida posterior, que és el moment que arrenca la novel·la.

"Tot allò que mai no serà escrit mai no serà història, allò que encara no està escrit encara no és història"

Finalment, a més dels nombrosos empelts d’altres llibres, la novel·la és plena de digressions de to assagístic, com aquesta espècie de professió de fe postmodernista: “la història no són les coses que han passat, la història són els llibres, no és la successió dels esdeveniments sinó la narració ordenada dels esdeveniments, tot allò que mai no serà escrit mai no serà història, allò que encara no està escrit encara no és història, podria ser història, però no l’és, els qui prenen mides al meu palau no estaran mai escrits i jo sí” (p. 190). La història, el passat del protagonista, el persegueix i alhora l’empeny a perseguir ell mateix una utopia impossible. El títol ja insinua la inutilitat d’aquest propòsit, però és indubtable el seu gran rendiment literari, ja que, gràcies al periple del personatge durant el seu trajecte vital hem pogut compartir misèries, esforços i ambicions plenes de vida i d’humanitat.

Pere Torra
  • Joan Francesc Mira, Els treballs perduts, València: Edicions 3i4, 1989.
  • Publicat a La Veu núm. 62, desembre 2016.

dimarts, 15 de novembre de 2016

Les Cròniques de Bob Dylan, un “poeta seriós”

Com que ja coneixem les dificultats per diferenciar un poema d'un eslògan polític o d'un anunci publicitari de detergent, més val que no perdem el temps intentant definir què és literatura. Encara menys si hom ho fa per negar legitimitat al Premi Nobel de Literatura d'aquest any, Bob Dylan. Més aviat, és al revés i és la Fundació Nobel que hi surt guanyant pel fet de donar-l'hi. Però si algú té dubte sobre l'aptitud literària de Dylan, a part dels seus coneguts poemes i cançons, pot llegir el seu llibre autobiogràfic publicat el 2004, Cròniques I, teòrica primera entrega d'una trilogia no continuada. A cavall entre les memòries i l'autoficció —cal distingir entre veritat i literatura—, és un llibre valuós, formidablement ben escrit. No tan sols té valor de testimoni d'una època i d'uns ambients, sinó sobretot com a artefacte literari ben concebut i de lectura estimulant.


Aquesta primera i —fins ara— única entrega està estructurada en cinc grans blocs: 1. Polir la partitura, 2. La terra perduda, 3. New Morning, 4. Oh Mercy i 5. Riu de glaç. Els capítols presenten diversos períodes vitals de l'autor sense cap ordre cronològic i amb interpolacions de records anteriors. Comença amb l'alegria per haver subscrit un contracte amb Leeds Music que rescindirà per passar a Columbia Records. L'estil de Dylan és força a raig, simulant una prosa espontània, àgil, natural, però perfectament intel·ligible.

"No tan sols té valor de testimoni d'una època i d'uns ambients, sinó sobretot com a artefacte literari ben concebut i de lectura estimulant"

A La terra perduda, el bloc més llarg, descriu la seva vida a Greenwich Village de Nova York des de començaments dels 60. Sovint Dylan hi fa comentaris sucosos sobre altres músics, alguns de molt comercials, com quan elogia inesperadament Roy Orbison, que “cantava com un criminal professional” (41), però alhora també lamenta l’estat de la música que sonava per ràdio el 1961: “les modernes ideologies sorgides de On the road, Howl i Gasoline que indicaven una nova manera de viure n’eren absents” (42). Aquesta és una etapa de formació, on el futur Nobel 2016 repassa, també de forma desordenada, un ampli recull de la literatura occidental que troba en algun dels apartaments on s’allotjava. Com a fil conductor del capítol, cal destacar l’horror que Dylan afirma sentir cap a qualsevol pretensió de convertir-lo en la consciència de la joventut americana o coses així. Ell es reivindica com algú que fa cançons, la majoria de les quals són històries senzilles, d’amor o de preocupacions que no tenen cap pretensió de crear un símbol de res ni una llegenda.

"Dylan afirma sentir horror cap a qualsevol pretensió de convertir-lo en la consciència de la joventut americana o coses així"

El capítol de New morning s’enceta amb l’enterrament del seu pare “que havia estat el millor home del món i que valia cent vegades més que jo” (116) i el retorn temporal de Dylan a casa seva. En aquesta part, l’autor hi explica la seva trobada amb el poeta MacLeish, que esdevé profètic en dir-li “que em considera un poeta seriós i que la meva obra seria un referent per a les generacions posteriors, que era un poeta de l’Edat de Ferro de la postguerra però que aparentment havia heretat algun tret metafísic d’una època passada” (119). Per la seva banda, Oh Mercy comença fent referència als problemes derivats de la seva lesió al braç per culpa d’un accident. Som al 1987. Dylan també hi descriu diversos episodis sobre les feines de gravació del disc que dóna nom al capítol.

El darrer capítol, Riu de glaç, torna a tractar sobre els seus començaments. Hi explica la seva estada a Minneàpolis abans de reprendre la narració de la seva vida a Nova York. Hi reflecteix el seu trasbals en descobrir la música de ramblin' Jack Elliott, músic de folk deixeble de Woody Guthrie que, en certa mesura, feia exactament el mateix que Dylan perseguia. Durant un temps Dylan —10 anys més jove— era considerat fill artístic d'Elliott, però al capdavall ha estat el "pare" qui ha cantat cançons del "fill". Així mateix, hi trobem aspectes força coneguts de la biografia de Dylan com la seva veneració pel gran Guthrie, i l'admiració per altres cantants de la seva corda com Joan Baez, Dave van Ronk, Robert Johnson; l'enamorament i separació de Suze Rotolo ("la cosa més eròtica que havia vist mai", p. 272), que era la noia que apareixeria del bracet de Dylan en la portada del famós Freewhelin', etc. 


"A mesura que vagin llegint el llibre, alhora escoltin la música i els músics de què parla Dylan"

Per fer l'experiència de la lectura més plaent els recomano que, a mesura que vagin llegint el llibre, alhora escoltin la música i els músics de què parla Dylan, a part d'ell mateix: Hard, ain't it hard (per Woody Guthrie), Running scared (per Roy Orbison), San Francisco bay blues (per Jack Elliott), Hang Me, Oh Hang Me (per Van Ronk), Dead Shrimp Blues (per Robert Johnson), etc. No se'n penediran. I les peces del mateix Dylan són, per descomptat, pura literatura!


Pere Torra
  • Bob Dylan. Cròniques I. Traducció de Toni Cardona. Barcelona: Global Rythm, 2005
  • Publicat a La Veu, núm. 61, novembre 2016.

dissabte, 22 d’octubre de 2016

Mort accidental d'un Estat

El mateix dia de la magnífica notícia de la concessió del premi Nobel de literatura a Bob Dylan, en vam conèixer una altra de molt trista, la mort de l’escriptor Dario Fo, també guardonat amb el mateix premi. Em fa l’efecte que aquí potser s’ha parlat molt més de Dylan –amb una ridícula polèmica sobre els seus mèrits- que no pas de Fo. Per això, jo voldria referir-me a aquest últim.

Del dramaturg italià cal destacar Mort accidental d’un anarquista, que fou una de les primeres obres no-infantils que vaig anar a veure al teatre. Gràcies al seu eficaç sarcasme i al seu llenguatge, aquesta obra –sens dubte, la més popular de Fo- va contribuir decisivament a la meva afició al teatre, irregular però contínua. Això era l’any 1981 al Teatre Regina, amb Josep Minguell, Enric Arredondo, Carles Sales, Pep Anton Muñoz i un debutant Jordi Bosch. Aquell mateix any una colla de guàrdies civils irrompien a punta de pistola i metralleta en el Congrés dels diputats de Madrid. Ha plogut força des de llavors.

Molts dels aspectes que denuncia Dario Fo a Mort accidental d’un anarquista, els podem trobar ben vius a l’estat espanyol del segle XXI

El text de Fo, tot i la dificultat de situar-se en el context dels “anys de plom” a Itàlia, és una obra mestra que blasma sarcàsticament l’abús de poder, la corrupció dels aparells estatals (policia, administració de justícia, etc.), la manca de separació de poders, el terrorisme d’Estat, la inexistència d’autèntica democràcia, la hipocresia política i social, etc. Són qüestions molt gruixudes que Fo és capaç de ridiculitzar amb grapa per mitjà d’una obra satírica i divertida, encara avui, ben vigent, més de quaranta anys després.

Algú potser objectarà que la crítica de Fo és de caràcter ideològic o social i al·legarà la reconeguda orientació esquerrana del dramaturg italià. Crec que no va per aquí i la interpretació preferent s’ha de fer en clau de reivindicació de la democràcia, una democràcia, això sí, de qualitat, autèntica. Per això, és legítim establir un paral·lelisme amb la situació de l’estat espanyol, que ha esdevingut una caricatura d’ell mateix, precisament per manca de democràcia de debò. Més enllà de les adscripcions ideològiques del seu autor –darrerament Fo havia expressat les seves preferències cap al polèmic “Moviment Cinc Estrelles”-, l’objecte de l’obra és la crítica al poder incontrolat de l’Estat i la reivindicació d’una democràcia radical.

Molts dels aspectes que denuncia Dario Fo a Mort accidental d’un anarquista, els podem trobar ben vius a l’estat espanyol del segle XXI, a saber: una justícia al servei del Govern (fiscalies de confiança que “afinen” acusacions), clavegueres de l’Estat a ple rendiment (fabricació d’informes falsos per part de la policia, orquestació de l’anomenada “operació Catalunya”), corrupció omnipresent (amb casos antics i nous), una hipocresia política de primer ordre (incompliments de compromisos, manca d’inversió), total menysteniment de la població (Estatut aprovat per referèndum anul·lat pel TC, frau de la voluntat popular, menyspreu de mobilitzacions cíviques massives), persecució d’idees polítiques democràtiques (causes penals contra dirigents per promoure l’exercici de drets, tolerància d’expressions feixistes, no-condemna del franquisme).


L’objecte de l’obra és la crítica al poder incontrolat de l’Estat i la reivindicació d’una democràcia radical

En definitiva, tots aquests elements determinen que l’estat espanyol, tal com fou concebut en la llarga nit de la transició, ja no sigui viable democràticament. És mort. Al capdavall, l’Estat ideat en la primera etapa del postfranquisme anava massa carregat dels vicis i defectes del règim franquista. Potser l’emblema més fefaent de tot això és la figura de l’ex-rei Juan Carlos I, personatge infame designat hereu pel dictador, la manca d’honorabilitat del qual el va obligar a plegar per a mantenir viu l’invent imirar de perpetuar els privilegis dels que se’n beneficien. En qualsevol cas, no és important ni ens interessa per a res saber qui n’ha estat responsable. Aquesta defunció ha estat tan “accidental” com la de l’anarquista de l’obra de Fo.


«-Estem amb la merda fins al coll i precisament per això podem anar amb el cap ben alt»

Avui, ja hi ha una forta consciència de l’ensorrament de l’estat espanyol, un estat caduc i corcat, que alguns s’entesten a apuntalar, amb gestos desesperats. Seguint el text de Dario Fo, podríem dir: “Estem amb la merda fins al coll, és veritat, i precisament per això podem anar amb el cap ben alt. Qui és conscient del que passa sota la seva barbeta guanya dignitat”. Però caldria fer un pas més...

Naturalment, la manifesta inviabilitat de l’estat espanyol és una bona notícia per a tots aquells partidaris de l’exercici efectiu del dret d’autodeterminació dels pobles, com ara Catalunya. Però, una cosa és la crisi de l’Espanya derivada del 78 i una altra la construcció d’una Catalunya lliure, solvent, democràtica. Els partidaris de la democràcia i de la llibertat dels pobles —començant pel nostre, és clar— hem de treballar també en positiu. L’obra de Fo es representa amb dos finals. Sembla com si l’autor no sabés ben bé com acabar-la. Sabrem nosaltres trobar el final més encertat per a la nostra situació?

Pere Torra 
  • Dario Fo, Mort accidental d'un anarquista, traducció de Guillem Jordi Graells.
  • Publicat a Nació Digital, 18 d'octubre de 2016.

diumenge, 9 d’octubre de 2016

El millor de Roald Dahl, mestre del relat curt

Un cop més ha de ser una petita editorial independent, Sembra llibres, la que aprofiti el centenari del naixement d'un autor destacat per publicar-ne una selecció de relats en la nostra llengua. Em refereixo al gran Roald Dahl, de qui la coratjosa editorial valenciana ha tingut l'encert de confiar la traducció d'una selecció de relats a Ferran Ràfols, un traductor experimentat, en una edició pulcra. És veritat que fa uns quants anys alguns d'aquests relats ja havien estat publicats per Empúries, en traducció de Rosa Borràs, sota el títol televisiu de Històries imprevistes, però és molt oportuna una actualització, amb la cura que Sembra Llibres posa a les seves edicions i la voluntat d'atrapar nous públics lectors per a la nostra llengua. A més, la mateixa editorial acaba de publicar aquest setembre 2016 Algú com tu, del mateix autor, un dels seus millors llibres de relats originals —no pas una selecció. Així comencem a disposar en català d'un corpus més ampli de les obres per a adults de l'autor britànic.

Habitualment, quan es parla de Dahl, se sol fer referència a l'escriptor adreçat al públic juvenil i es deixa de banda l'interessantíssim escriptor per a adults. La seva popularitat li ve del primer vessant, profusament adaptat al cinema, però jo tinc una debilitat especial per al segon vessant, especialment en els relats curts, on crec que el britànic desplega amb més llibertat totes les seves capacitats literàries i, per què no dir-ho, la seva mala llet. En canvi, tot i que té moments molt suggerents, la seva novel·la, El meu oncle Oswald no resulta tan rodona com les narracions breus.


"En els relats curts, el britànic desplega amb més llibertat totes les seves capacitats literàries i, per què no dir-ho, la seva mala llet"

El recull publicat es presenta com un aplec dels millors contes de Dahl. Això sempre és discutible, però efectivament conté una mostra prou àmplia i diversa de l'habilitat narrativa del britànic. N’hi ha d’emparentats amb la ciència ficció com «La gran gramatitzadora automàtica», que, alhora, conté un fort sarcasme sobre la creació literària i el seu adotzenament. N’hi ha alguns de més anecdòtics, d’un cert to gairebé costumista: «L’home del paraigua». Fins i tot, n’hi ha de lligats a les experiències de guerra de Dahl —pilot d’avió durant la 2a Guerra Mundial— com és «Katina», una tendra història extreta del recull de narracions bèl·liques titulat Over to you. Però el Dahl per a adults imprescindible és el relacionat amb l’humor negre i amb gust per l’horror, que, afortunadament, també podem trobar en moltes de les narracions del recull: l’escabrosa aposta de «L’home del sud», la intrigant atmosfera de «La dispesera», el misteriós capteniment de l'esposa fastiguejada pel marit a «El camí que puja al cel» o la macabra història de «Gelea reial».

"Estilísticament, alguns dels relats són indubtables obres mestres, amb un engranatge que funciona com un rellotge i que revela el contingut sense dir-ho tot" 

En ocasions, els desenllaços dels relats corresponen al tipus que podríem anomenar “el caçador caçat”. És el cas de «La senyora Bixby i l’abric del coronel» o també «El plaer del capellà». A més, Dahl sap treure molt partit de les ambicions ximples del nou ric, com a «El majordom». De fet, com passa també amb les rondalles i els contes de fades de tota la vida, els relats dahlians molt sovint retraten, ridiculitzen i blasmen els vicis i defectes dels éssers humans, especialment, l’ús de l’engany als altres per aconseguir un benefici propi. Ara bé, a diferència dels contes tradicionals, Dahl no hi inclou explícitament una moral, sovint ni tan sols descriu les conseqüències fatals de les seves històries i deixa llibertat al lector perquè les suposi ell. L'efecte intrigant o aterridor encara es multiplica molt més perquè el lector no troba descrit explícitament el resultat final.

"Segons Jeremy Treglown, el seu biògraf, Dahl era una persona més aviat difícil, carregat de mala llet, cosa que acostuma a fer bons escriptors"

Estilísticament, alguns dels relats són indubtables obres mestres, amb un engranatge que funciona com un rellotge i que revela el contingut sense dir-ho tot. És el cas de «El camí que puja al cel», on el text no explicita què li ha passat al marit, però el lector se n’adona perfectament. De la mateixa manera, a «La dispesera», el lector intueix què ha succeït en el passat en aquella casa d'hostes i pot suposar que li espera al protagonista en el futur, però el text queda obert.

Segons Jeremy Treglown, el seu biògraf, Dahl era una persona més aviat difícil, sobretot als seus darrers anys —carregat de mala llet, cosa que acostuma a fer bons escriptors. Va acabar tip del maltracte de la crítica a moltes de les seves obres, poc premiat al seu país on vivia força al marge dels ambients literaris, amb mala relació amb els col·legues, acusat d'antisemitisme per poca traça en la ressenya d'un llibre, embolicat en polèmiques absurdes (la seva baralla amb Salman Rushdie, quan aquest era perseguit per l'islamisme radical, té tota la pinta d'un atac de banyes), etc. Jo sempre dic que cal diferenciar la persona i el caràcter de l'autor de la seva obra; Roald Dahl és un magnífic exemple d'autor amb una obra d'una gran qualitat. Aprofitem que, pel fet d'haver nascut fa 100 anys, ara en tenim a l'abast noves edicions.

Pere Torra

  • Roald Dahl, Els millors relats de Roald Dahl, traducció de Ferran Ràfols Gesa, Sembra llibres, 2016.
  • Publicat a La Veu núm. 60, octubre de 2016.

dimarts, 30 d’agost de 2016

El plaer de llegir Llull, 700 anys després

Convé aprofitar el 700è aniversari de la mort de Ramon Llull per aturar-se a llegir alguna de les seves obres escrites en la nostra llengua. El català medieval és sorprenentment assequible i poder tastar un clàssic com Llull en la seva llengua original no requereix un gran esforç a un lector català culte del segle XXI. L'esforç que cal fer és més cultural i ideològic que no pas lingüístic. Llull era de la primera generació descendent dels catalans que van arribar a Mallorca després de la victòria de Jaume I i és lògic que el seu pensament, centrat en la voluntat obsessiva d'expansió de la fe catòlica, mostri que set-cents anys no passen en va.

Segons Miquel Batllori la petja lul·liana també abasta el Quixot

La qüestió per resoldre és quin llibre (o quins llibres) de Llull llegir. Ara bé, en realitat, la tria tampoc no és tan àmplia. Encara que Llull hagi estat autor d'unes 260 obres —moltes d'elles en llatí—, no disposem de tantes edicions modernes i alguns dels seus llibres no escauen al nostre temps. ¿Per què no llegir el Llibre de l'orde de cavalleria, un llibre que va tenir un gran impacte a l'Edat mitjana i en segles posteriors, per les nombroses traduccions fetes? Es tracta d'una obra força breu —en l'edició de Barcino, de les seves 245 pàgines, tan sols 60 corresponen al text lul·lià— que conté un tractadet sobre els nobles ideals de la cavalleria, tal com eren concebuts per Ramon Llull. Constitueix un magnífic exercici d'immersió al món medieval. A més, és un llibre que va influir molt en el Tirant lo blanc, de Joanot Martorell, i Miquel Batllori afirma que, per mitjà del Tirant, tan apreciat per Miguel de Cervantes, la petja lul·liana també abasta el Quixot. Fins i tot, segons recull el mateix pare Batllori, la crítica moderna ha trobat indubtables influències del Llibre de l'orde de cavalleria en els drames de Shakespeare. 

A part del famós pròleg, en què, amb molta grapa narrativa, Llull presenta l'episodi de l'escuder adormit dalt del cavall que troba per casualitat un vell i savi cavaller fent vida ermitana enmig del bosc, el llibre compta amb 7 capítols que descriuen tots els elements essencials per esdevenir membre de la cavalleria, selecte grup al qual tan sols pot accedir una elit: "cascú ·M· fo elet e triat ·I· home pus amable, pus savi, pus leyal e pus fortz e ab pus noble coratge, ab més d'ensenyaments e de bons nodriments que tots los altres" (167). La cavalleria no és a l'abast de qualsevol, ja que la seva missió és molt elevada: "offici de cavayler és mantenir e deffendre la sancta fe cathòlica" (173).

"Enaxí con cavayler sens cavayl no·s cové ab lo offici de cavaylaria, enaxí escuder sens noblesa de coratge no·s cové ab orde de cavaylaria" 

En ocasions, l'estil de Llull sorprèn pel fet de ser aclaparadorament clar, transparent, directe: "Enaxí con cavayler sens cavayl no·s cové ab lo offici de cavaylaria, enaxí escuder sens noblesa de coratge no·s cové ab orde de cavaylaria; cor nobilitat de coratge fo començament de cavalaria e viltat de coratge és destruïment de l'orde cavalyer" (190). En alguns passatges, l'autor expressa afirmacions que semblen remetre a la seva frívola vida cortesana anterior, com quan fa referència a la manera que l'escuder ha d'ingressar a l'orde: "e si scolta juglars qui canten e parlen de putaria ni de peccat, en lo començament que entre en l'orde de cavaylaria comensa a desonrar e a menysprear l'orde de cavaylaria" (197).   

700 anys després, no es tracta pas de retornar a l'Edat mitjana, però sí que fóra bo que els responsables públics adoptessin la majoria dels trets dels cavallers de què parla Llull

No podem oblidar que, en darrer terme, l'obra de Llull té una finalitat moralitzant, que s'orienta cap a la millora dels que vulguin esdevenir cavallers i l'assumpció de la seva responsabilitat social. Per això, és especialment rellevant el capítol VI, De les costumes qui·s pertanyen a cavaller, on podem llegir: "A cavayler se cové que sie amador de bé comú, cor per comunitat de gens fo eleta cavaylaria, e bé comú és major e pus necessari que bé special. E a cavaler se cové belament perlar e bellament vestir e aver bell arnès e tenir gran alberc, cor totes estes coses són necessàries a honrar cavaylaria" (216). Avui, 700 anys després, no es tracta pas de retornar a l'Edat mitjana, però sí que fóra bo que, per exemple, els responsables públics adoptessin la majoria dels trets dels cavallers de què parla Llull.

Pere Torra
  • Ramon Llull, Llibre de l'orde de cavalleria, a cura d'Albert Soler i Llopart, Els Nostres Clàssics, col·lecció A, 127, Barcino, Barcelona, 1988. 
  • Publicat a La Veu, núm. 59, setembre de 2016.


divendres, 19 d’agost de 2016

Bram Stoker contra la vampirització de la literatura

"¿És que no penses que hi ha fets que ens són incomprensibles i que, amb tot, existeixen, que hi ha coses que alguns homes veuen i d’altres no les poden veure? Però hi ha realitats noves i estranyes que no haurien de ser contemplades amb ulls d’home, perquè els ulls estan condicionats pel que saben —o es creuen saber— d’allò que els altres homes els han dit." (p. 234)
Aquesta afirmació, que correspon al doctor Van Helsing, l'infatigable professor holandès que lluita per vèncer el comte Dràcula, constitueix una bona síntesi de la intenció de la novel·la de Bram Stoker: el rebuig del fred racionalisme, la defensa de vies alternatives d'accés al coneixement, la reivindicació d'altres formes de percebre i entendre la realitat.

Publicada el 1897, Dràcula és una novel·la molt més subtil i intel·ligent que la majoria de les aproximacions cinematogràfiques o audiovisuals a què estem acostumats, incloent en bona mesura la pel·lícula de Francis Ford Coppola, una de les més fidels al text escrit. Val a dir que Coppola obté una magnífica producció audiovisual, però no acaba d'aconseguir sortir del túrmix de Hollywood, que sembla necessitar convertir-ho tot en una love story que, en aquest cas, el llibre no justifica realment. Aquest enfocament resulta reduccionista i, de vegades, genera resultats estrambòtics. La narració de la novel·la de Stoker és molt més pausada i complexa que els relats que ja coneixem com a espectadors de cinema i televisió del segle XXI.

Val la pena llegir el llibre sense massa apriorismes, cosa molt difícil, a causa de la pèrdua de la nostra innocència col·lectiva

El llibre comença amb el diari en primera persona de Jonathan Harker, un jove advocat anglès que, per raons professionals lligades a unes adquisicions immobiliàries que vol fer el comte Dràcula, l'ha de visitar al seu misteriós castell dels Càrpats. De manera progressiva i molt ben descrita, anem veient com el jove va entrant en el misteri i pren consciència de l’horror de l'empresonament al qual el sotmet el comte. No hi ha cap narrador omniscient i, després d’aquest primer dietari, se’ns ofereixen cartes, diaris, etc. escrits per altres personatges en una seqüència força ordenada cronològicament. De vegades, aquesta obra ha estat considerada una novel·la epistolar, però el cert és que va molt més enllà. Així mateix, cal destacar els fragments del diari de Mina Murray, l’enamorada i promesa de Harker, i també el del doctor Seward. Aquesta varietat de veus narratives és atractiva, útil i enriquidora per al lector. Ara bé, potser no acaben d’encaixar amb la versemblança ja que els textos no reflecteixen cap varietat de registres ni en el llenguatge, ni en la forma, ni en el to. Simplement —encara que això no és poc—, modifiquen el punt de vista.

La seva immortalitat fa que el personatge de Dràcula ofereixi una gran potència per a la ficció fantàstica

Hi ha diverses trames: d’una banda, la inicial del viatge de Harker als Càrpats i el seu retorn; d’altra banda, la de la malaltia i mort de Lucy Westenra, tractada pel metge holandès Van Helsing. El punt de connexió és Mina Murray, l’enamorada i després esposa de Harker, que és amiga íntima de Lucy. Precisament, Mina té un paper molt destacat a la part final de la novel·la, en la persecució del vampir, en el viatge de retorn al país de Dràcula narrat amb el pols de novel·la d'aventures. També hi ha una trama paral·lela que descriu les vicissituds de Reinfield, un pacient internat al manicomi que dirigeix el doctor Seward. Aquest últim, també pretendent de Lucy, és un personatge molt rellevant, ja que és el que fa venir Van Helsing, a qui havia tingut de mestre.

El primer moment que apareix la paraula vampir triga força a aparèixer. No és fins a la pàgina 186, en boca d’un personatge relativament secundari, Quincey P. Morris —americà, que havia estat també un dels tres pretendents de Lucy:
—[...] No havia vist mai ningú que es trobés tan abatut de cop, des que vaig estar a la Pampa i tenia euga amb la qual solia cavalcar de nit. Un d’aquells grans rats-penats, que anomenem vampirs, li xuclà la sang, de tal manera que no es podia aguantar dreta, i vaig haver de matar-la d’un tret, mentre jeia, agonitzant. (186)
A part de Harker i la seva esposa Mina, els combatents contra Dràcula formen un quartet molt característic de les novel·les d’aventures de l’estil de Verne, Conan Doyle, etc. Encapçalats pel savi i racional Van Helsing, a qui segueixen el diligent doctor Seward, el noble enamorat Arthur i l’americà aventurer Morris. Precisament, Quincey P. Morris havia estat descrit per Lucy en una carta a Mina:
És un xicot tan encantador! És un americà de Texas i té un aspecte tan juvenil i tan sa que sembla gairebé impossible que hagi estat en tants llocs i hagi viscut tantes aventures. Ara comprenc la pobra Desdèmona, encara que a ella les meravelloses històries les hi contés un home negre com Otel·lo. (74)
La novel·la també compta amb alguns moments d'humor, que apareixen esparsos introduïts de manera no forçada. Per exemple, durant el procés de recerca del vampir per Anglaterra, resulten molt divertits els episodis en què els protagonistes interroguen diversos individus per tal d'obtenir informació, als quals tan sols poden convèncer apagant la seva gran set.

Així mateix, un fet molt prominent de la novel·la que l'espectador audiovisual no arriba a capir és la reivindicació del poder de l'escriptura com a font de coneixement (sobretot per mitjà del diari de Jonathan Harker). El llibre recull aquesta reivindicació de forma expressa:
He d'escriure sempre que en tingui l'oportunitat, ja que no sóc capaç de deixar de pensar. He d'anotar-ho tot, tant els petits detalls com els grans; potser al final els detalls més insignificants seran els més útils. (356)
Especialment, pels seus trets d'immortalitat i la capacitat de travessar diverses èpoques històriques, el personatge de Dràcula ofereix una gran potència per a la ficció fantàstica. Això l'emparenta amb altres obres literàries importants, tant d'anteriors, com Frankenstein en certa mesura, un vencedor sobre la mort—, com de posteriors, com l'Orlando, de Virginia Woolf (curiosament, una altra de les meves lectures d'aquest estiu), el qual, al llarg de tres segles, tot i mantenir la seva mateixa identitat arriba a canviar de sexe. Ben mirat, Woolf resulta encara més agosarada que Stoker.

Amb independència dels elements fantàstics, el gènere que més li escau és el de novel·la d'aventures

Com a gran clàssic que és, la novel·la dóna molt joc a múltiples interpretacions, encara que de vegades sobredimensionades. Hi ha interpretacions psicoanalítiques amb metàfores de caràcter sexual (l'estaca, com a fal·lus; la sang com a semen, els atacs lascius del vampir a les dones, etc); religioses (la sang, "aliment" o "font de vida", com a possible paròdia dels rituals del cristianisme); folklòriques (reprèn les cèlebres llegendes de vampirs de Transilvània); històriques (la llegenda del comte es genera en el context de l'enfrontament de cristians amb els turcs); antropològiques; etc. Tot això hi és i, més o menys, està justificat parlar-ne, però crec que val la pena llegir el llibre sense massa apriorismes (cosa molt difícil, a causa de la pèrdua de la nostra innocència col·lectiva, derivada de tants relats —alguns tan dolents!— sobre vampirs).


Les històries naturals, de Joan Perucho, és la millor novel·la catalana de vampirs (encara que jo diria que és més una novel·la amb vampir, que no pas una novel·la de vampirs)

En la nostra tradició literària, la qüestió dels vampirs també és present i Les històries naturals, de Joan Perucho, és la millor novel·la catalana de vampirs (encara que jo diria que és més una novel·la amb vampir, que no pas una novel·la de vampirs). Precisament, dins del deliciós llibre Els balnearis, Perucho va dedicar una de les seves proses al comte Dràcula i a Bram Stoker. Descriu una hipotètica i molt divertida trobada entre ambdós personatges al balneari de Luhaschowitz (Moràvia), on Stoker i el comte juguen al mah jong havent sopat Stoker (ja se sap que el comte no sopa). L'escriptor i el vampir discuteixen "sobre l'origen aristocràtic d'aquest joc xinès, que els apassionava, i sobre el destí dels dracs vermells, d'elevat simbolisme polític". Perucho, és clar, fa broma, però l'hàbil mescla entre realitat i ficció no deixa de resultar enginyosa i atractiva.

Personalment, jo he tardat molts anys a posar-me a llegir Dràcula i ho he fet aquest estiu 2016, a la frescor de les nostres muntanyes, més amables que els inhòspits Càrpats on té lloc el començament i el final de l'acció de la novel·la. És una lectura que recomano a tothom, fins i tot als escèptics amb el gènere de terror o la novel·la gòtica. De fet, m'atreveixo a dir que, amb independència dels elements fantàstics, el gènere que més li escau és el de novel·la d'aventures. A més, amb totes les accions de recerca del vampir que emprenen els protagonistes sota la fèrria direcció de Van Helsing, el llibre s'acosta també a la novel·la detectivesca o de misteri.


El cinema i la televisió han xuclat la sang al mite del vampir per explotar-ne els aspectes més vistosos

Al capdavall, irònicament, el que ha passat amb Dràcula ha estat una operació de vampirització. La literatura ha estat vampiritzada per part del món audiovisual. El cinema i la televisió han xuclat la sang al mite del vampir per explotar-ne els aspectes més vistosos. Afortunadament, la bona literatura és indestructible. Sempre disposem dels textos de les obres clàssiques per acostar-nos-hi, no pas amb veneració reverencial cap a una cosa morta, sinó amb ganes de gaudir d'una obra plenament viva que malgrat la nostra innocència perduda encara ens reserva una pila de sorpreses i emocions.

Pere Torra

  • Bram Stoker. Dràcula. Traducció de Sílvia Aymerich. Barcelona: Laertes, 1993.