dijous, 21 de juliol de 2016

Celebrant l'ociositat amb Jerome K. Jerome

Quan vaig conèixer el resultat del referèndum de l’anomenat «Brèxit», de seguida vaig anar a cercar Tres homes en una barca (per no parlar del gos). És un llibre deliciós, divertidíssim, que, malgrat haver estat escrit al segle XIX conserva una frescor que ja voldrien moltes obres del XXI. L’any passat l’editorial Blackie Books en va repescar una traducció moderna a càrrec de Josep Marco per a Quaderns Crema. Curiosament, pocs dies després, em trobava a la magnífica Llibreria Calders i descobreixo entre les novetats un nou títol de Jerome K. Jerome, traduït al català per Alba Dedeu i molt ben editat per les coratjoses Edicions de la Ela geminada. Ah! Quina bona cosa que al món hi hagi editorials independents! Ambdós llibres són una delícia en aquest temps calorós i, per a molts, vacacional perquè ens ofereixen una estona de lectura divertida, enginyosa, plaent.



La novel·la Tres homes… descriu les peripècies de tres anglesos desvagats i un gos durant el trajecte amb una barca de rems pel riu Tàmesi entre Londres i Oxford. Dir això és no dir res perquè, de fet, la història no té gaire importància (ni tan sols completaran del tot el viatge de tornada). El que de debò té interès és la gràcia de l’ús del llenguatge i el to narratiu en primera persona, les interaccions entre els personatges, les nombroses digressions, etc. El llibre és deliciosament i profundament anglès; de vegades, potser massa i tot, quan, per exemple, en passar per l’illa de la Carta Magna recorda la història medieval associada a l’indret amb un to apologètic. A estones deriva cap un to costumista, acrític, però el lector sempre és rescatat per la mala bava i la capacitat irònica pròpia de qui es capaç de riure del mort i del qui el vetlla.

L’altre llibre, Pensaments ociosos d'un ociós, conté catorze capítols de caràcter assagístic dedicats a diversos aspectes, encapçalats pel dedicat a l’ociositat, que és una peça magistral. Tots ells traspuen un esperit de civilitat elegant, positiva i divertida i, sobretot, un gran amor per la llibertat, reivindicada com a tret que caracteritza els anglesos. Tot això és amanit per una hàbil comicitat que es desplega a tort i a dret. En la nostra tradició, aquest Jerome recorda escriptors del vuit-cents gairebé contemporanis, com ara Robert Robert o Emili Vilanova. El tret transversal de tots els textos és l'enginy i l'agudesa per atrapar la naturalesa humana, sovint amb el recurs a sentències eficaces: "L'amor d'un jovenet prové d'un cor que vessa; el d'un home sol respondre més aviat a un estómac ple" (32). 

El lector modern s’ha de deixar portar i, per gaudir completament del llibre, tan sols ha de passar per alt algunes contradiccions del text —ben sovint deliberades—, deixar de banda aspectes lligats a l'època —per exemple, algunes disertacions sobre el vestir— i sobretot superar certes dèries contemporànies per la correcció política: “Jo espero amb candeletes —escriu Jerome— el dia que nosaltres, els homes, no tinguem res més a fer que jeure al llit fins a les dotze, llegir dues novel·les al dia, prendre el te de les cinc agradablement entre nosaltres i no haver d’esprémer-nos el cervell per a res més que la discussió dels últims models de pantalons i intentant determinar de què estava fet l’abric del senyor Jones, i si li quedava bé. És una perspectiva gloriosa, almenys per als ociosos.” Amb aquesta disposició liberal es pot gaudir d'una prosa viva i amena, amb moments brillants de gran hilaritat, com l'episodi en què explica com va menjar-se un ànec dins el capítol dedicat al menjar i beure. Aquest capítol és especialment significatiu i, sense oblidar la referència als que ho passen malament, constitueix tot un manifest hedonista: "Ah!, podem parlar tant com vulguem dels sentiments, però la veritable seu de la felicitat, en aquest món, és l'estómac." (155)

A les seves memòries, un llibre sucós del qual celebraria una edició catalana, Jerome recorda amb ironia i elegància el maltracte barroer que la seva obra havia rebut dels crítics: “La majoria va considerar [el meu primer llibre] un nyap i, tres anys més tard, en comentar el meu posterior llibre [Els pensaments ociosos…], van lamentar que un autor que havia escrit un primer llibre tan excel·lent publiqués a continuació un llibre tan indigne”.

A risc de semblar frívol, els confesso que el Brèxit no m’ha tret la son i les obres de Jerome K. Jerome m’hi refermen amb la seva reivindicació de la força de la individualitat. Hi ha moltes formes d’acostar-se a la felicitat a l’estiu, amb el bon temps i les vacances. Jo crec que una de molt bona consisteix a asseure’s sota una ombra ben fresca amb qualsevol d’aquests dos llibres i un refresc ben a la vora per anar glopejant. Si, a més, opten per tots dos llibres els asseguro que el plaer serà doble. Bon estiu!

Pere Torra
  • Jerome K. Jerome. Tres homes en una barca (per no parlar del gos). Traducció de Josep Marco. Blackie Books, 2015 / Jerome K. Jerome. Pensaments ociosos d’un ociós. Traducció d’Alba Dedeu. Girona, Ela geminada, 2016
  • Publicat a La Veu núm. 58, juliol 2016.

dijous, 23 de juny de 2016

“Herois indepes”: Aproximació a una taxonomia de la catalanofòbia

“En el principi va ser el Wert”. Aquesta frase amb què els autors introdueixen el llibre permet resumir l’esperit irònic que el travessa de cap a cap. Es tracta d’una obra que procedeix de la cultura d’Internet i que ara s’ofereix impresa, com un àlbum de cromos que s’ha anat aplegant durant setmanes i mesos després de completar la col·lecció. Inicialment, els autors van recollir citacions no amables amb Catalunya, els catalans i, en definitiva, qualsevol rastre de catalanitat afegint-hi una il·lustració del personatge elevat a la categoria d’“heroi indepe”. S’assumeix, per tant, que el Procés cap a la independència rep l’impuls d’una colla de personatges que s’han distingit pel seu menyspreu a tot allò que tingui alguna cosa a veure amb l’exercici democràtic del dret d’autodeterminació d’un poble, si és que el poble de què es tracta és el català.

El recull és molt útil perquè facilita la preservació de la memòria, no fos cas que els responsables de les diatribes, els atacs i els insults vulguin després desentendre’s del que han dit. A més, els autors del recull documenten, amb rigor i precisió, el mitjà on encara es pot localitzar la informació d’on prové la citació i hi afegeixen un comentari que l’emmarca. Per exemple, aquests dies que es parla molt del ministre espanyol Jorge Fernández-Díaz, val la pena recordar que el maig de 2013 va dir el següent: “Homenajear a la División Azul en Cataluña es un acto de reconciliación”. En l’observació contextual, els autors blasmen l’actitud del ministre en “justificar que lliurar un diploma a uns veterans i nostàlgics de la divisió d’infanteria número 250 de les tropes hitlerianes era un acte de reconciliació. Podríem preguntar -afegeixen- què n’opinen a sis milions de jueus.” (p. 80)

Busquin i trobin. Hi ha significatives recurrències temàtiques, però hi surten gairebé tots els herois. Des de l’inefable Wert, un autèntic heroi clàssic (“Nuestro interès es españolizar a los niños catalanes”), fins al Tribunal Constitucional, campió en una enquesta feta per Twitter com “el més gran generador d’independentistes entre els anys 2012 i 2015.” A dreta, Esperanza Aguirre (“España es una gran nación, con 3.000 años de historia. Eso lo tienen que saber los niños”) i a esquerra, Felipe González (“La idea de “desconectar” de España es lo mas parecido a la aventura alemana o italiana de los años treinta del siglo pasado”). Des de la vella política d’un García Margallo (“Una Cataluña independiente vagaría por el espacio por los siglos de los siglos”), a la nova d’un Juan Carlos Monedero (“El sueño de empezar de nuevo puede parecer una solución adecuada pero luego no es real, porque llevamos cinco siglos de aventura en común”). Espanyols com Miguel Ángel Rodríguez (“Lo que le falta a Mas es un fusilamiento”), o bé catalans com Miquel Iceta (“A l’Alemanya de 1933 sí que hi va haver plebiscitàries”) o José Montilla (“Franco també feia referèndums”). No tots són polítics, també hi ha escriptors, periodistes, tertulians, etc. i una curiosa secció dedicada als herois llegendaris encapçalada pel general Espartero (“Hay que bombardear Barcelona cada 50 años para mantenerla a raya”).

La catalanofòbia, com totes les fòbies a grups o col·lectius humans, ja sigui l’antisemitisme, la discriminació racial, l’apartheid, l’odi a l’altre en general, és una qüestió perillosa. Algú podria pensar que no admet broma, però ja sabem que al segle XXI, el recurs a la ironia i també les referències a textos o discursos anteriors són un tret propi del postmodernisme, on podríem adscriure aquesta obra. Però és tan sols una aproximació a una taxonomia de la catalanofòbia perquè és inacabada i inacabable. Mentre vostès llegeixen aquestes ratlles, s’estan pronunciant i escrivint noves frases que menyspreen la democràcia, el poble català i li neguen el dret a decidir el seu futur.

Pere Torra
  • Jordi Calvís i Andreu González, Herois indepes. Els veritables impulsors del procés, Cossetània Edicions, 2016.
  • Publicat a La Veu núm. 57, juny de 2016

divendres, 15 d’abril de 2016

Divendres vs. Robinson o el triomf de la literatura

¿Com es pot escriure un llibre tan ple d’idees, emocionant, divertit, reflexiu, capaç de retenir l’atenció del lector i, a sobre, explicant una història ja molt coneguda?

La resposta, la dóna Divendres o els llimbs del Pacífic, una novel·la excel·lent del malaguanyat Michel Tournier —mort aquest començament d’any 2016—, que reprèn el mite de Robinson Crusoe creat per Daniel Defoe. Amb aquest llibre, amb el qual va debutar, Tournier va guanyar —a part del premi de l'Acadèmia francesa— un gran crèdit com a novel·lista. Aquest Sant Jordi, qui vulgui fugir de novetats llampants però banals farà bé de recuperar aquest autor, que compta amb traduccions en català de diverses obres seves. Recordo Gaspar, Melcior & Baltasar, una joia narrativa que combina llegenda, paròdia, exotisme, humor, publicada per La Magrana el 1986 en una esplèndida traducció de Miquel Martí i Pol.

El llibre de Tournier és força fidel a les peripècies argumentals de la història de Robinson (el naufragi i la solitud inicial a l'illa; els passos per la supervivència; la redacció del diari de nàufrag; el contacte amb l'araucà Divendres, que Robinson adopta com a esclau; etc.), però hi ha canvis molt significatius que el fan un llibre molt diferent. Sens dubte, un dels més cridaners és la modificació del títol de l'obra de Defoe, del qual fa desaparèixer Robinson i l'encapçala amb Divendres. Tournier posa molt més èmfasi en el procés d'evolució de Robinson, el qual va experimentant diverses metamorfosis en la seva relació amb l'illa i l'entorn, per acabar esdevenint un aprenent de Divendres. Així mateix, el Robinson de Tournier no salva ni allibera Divendres voluntàriament, sinó per casualitat. A diferència del clàssic de Defoe, el llibre de Tournier està escrit en tercera persona, si bé hi intercala fragments del diari de Robinson, aquests sí en primera persona. Aquesta fórmula permet una reflexió més profunda, un altre dels elements que singularitzen l'obra de l'escriptor francès.

Tournier potencia la relació d'oposició entre Divendres i Robinson, aspecte que té una gran rendibilitat literària. Robinson és l'home occidental, d'estricta moral protestant i puritana, racional (i racionalista), enginyós domesticador de la natura per mitjà del treball, creador d'un ordre, regulador del temps, que s'autoanomena governador de l'illa i n'estableix una reglamentació jurídica exhaustiva (civil, penal, etc.), etc. En canvi, Divendres és un home lliure, emocional, rialler, espontani, proper a la natura, a la terra, que sap entendre-la però no es planteja dominar-la ni explotar-la, que no glorifica el treball, que viu el present, que ignora preceptes morals i regles que no derivin del seu voler. L'oposició dels dos protagonistes té un cert aire nietzscheà, que enfronta l'apol·lini vs. el dionisiac.

A la novel·la de Tournier, que s'allunya força de la concepció de l'original de Defoe i s'acosta a la visió de Nietzsche, sembla clar que és Divendres l'esperit positiu, el que ofereix una resposta a com s'ha de viure la vida. Certament, hom pot considerar que l'obra —publicada l'any 1967— està impregnada de l'esperit de la revolució hippie, contemporània al moment de la seva redacció. El 1971 l'autor mateix en va fer una adaptació juvenil amb el títol Vendredi ou la Vie sauvage. Precisament, Robinson, que acaba introduït en una mena de culte al sol, s'adreça a l'astre que permet la vida al nostre planeta: "Sol, astre, torna’m semblant a Divendres. Dóna’m el rostre de Divendres, expandit pel riure, tallat tot sencer per al riure."

No obstant això, el gruix de la novel·la no es limita a la interacció dels dos protagonistes, atès que Divendres no hi apareix fins una mica abans del terç final. La part inicial de l'obra se centra en la vida solitària de Robinson, les seves reflexions i les seves estratègies de supervivència. El nàufrag cercarà l'adaptació al seu entorn de diverses maneres, entre les quals cal destacar la seva fusió literal, tel·lúrica, amb l'interior de l'illa o la sorprenent "via vegetal" per mitjà de la qual practica la seva sexualitat amb l'illa fins al punt d'engendrar mandràgores. En qualsevol cas, encara que la dialèctica entre Divendres i Robinson sembli afavorir Divendres, l'obra no té una visió maniqueista perquè, d'aquest enfrontament, si n'hi ha un guanyador, és la literatura.

Pere Torra
  • Michel Tournier, Divendres o els llimbs del Pacífic, traducció d'Antoni Vicens, Barcelona: Proa, 1993.

dissabte, 26 de març de 2016

Com es fa l’esprint final cap a la llibertat

Som als metres finals d’una llarga cursa de 300 anys que ens ha de conduir a la llibertat? El darrer llibre de Quim Torra parteix de la premissa que és així. Certament, els darrers anys hem avançat moltíssim i ja és hora que anem tancant la fase definitiva, que esprintem, que ho acabem. Si som al final de la cursa, no hem de reservar forces per a més endavant, sinó afanyar-nos a enllestir la feina engegada. Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, un esprint és una “acceleració ràpida i potent de la velocitat amb què un corredor intenta d’avançar els adversaris, especialment en la proximitat de la meta.” Rapidesa i potència són els atributs que calen en aquesta fase. Jo hi afegiria encara intel·ligència, sagacitat, perquè sabem que els adversaris —forts i poderosos— no estalviaran joc brut. De fet, el llibre desenvolupa l’aplicació de tots aquests atributs amb l’objectiu de guanyar, perquè, ara sí, podem guanyar.

És un llibre rigorós, ple de bona informació i de gran amenitat. Fins ara la majoria dels llibres de Torra s’havien centrat en el món del periodisme i la política del segle XX, especialment, de l’època de la república. Cal destacar la biografia d’Eugeni Xammar, l’edició de l’epistolari  Casals-Trueta, el curiós Viatge involuntari a la Catalunya impossible (premi Carles Rahola d’assaig), els assajos d’homenatge de Honorables. Cartes a la pàtria perduda, etc. En general, el to de tots aquests llibres és predominantment elegíac. En canvi, aquest és un llibre propositiu, ple de futur, que, de fet, desemmascara aquells que voldrien convertir la situació actual, que ha de ser breu i recta, en un llarg trajecte ple de revolts i etapes. També és, doncs, el primer llibre que Torra dedica expressament a l’anomenat “procés”; però no és un llibre més sobre el “procés” i sobretot no és un llibre gens “processista”, ans al contrari.

Els informes del CATN, els fulls de ruta de Junts pel Sí i la CUP, la transversalitat de l’independentisme, el bloqueig de l’Estat impropi, la suficiència o no del cèlebre 48% de votants a les forces independentistes, etc. Hi és tot, però el mèrit d’aquest llibre no rau en l’exhaustivitat ni en el resum dels plantejaments convencionals, sinó en l’aportació de respostes concretes als interrogants plantejats. No s’obsedeix en la dimensió de les dificultats de la tasca de la independència, que reconeix i no minimitza, sinó que mira com saltar-les. De fet, totes les solucions proposades són clares i senzilles: es basen en la democràcia. Per això, allà on alguns troben insuficient el 48% per a  l’avanç en el camí a la independència, Torra creu que els partits que van obtenir aquests vots no tenen altra opció que seguir el mandat del poble. Allà on alguns troben estèril la construcció d’estructures d’Estat, Torra hi persisteix i va més enllà invocant la noció de “l’Estat al marge”, formulada al gener de 2015 per Joan Carretero, president fundador de Reagrupament i primer dirigent a exposar en públic que la independència —com ha passat sovint en la història— haurà de venir d’un acte unilateral, cosa que, de fet, empara el Tribunal Internacional de Justícia en la cèlebre opinió consultiva emesa sobre el cas de Kosovo (vegeu La porta de la gàbia, llibre coeditat també per Quim Torra).

Pel que fa a l’estil, la prosa de Torra ofereix moments de gran eficàcia retòrica, sobretot els que es manifesten per mitjà de frases lapidàries. En poso alguns exemples. Sobre la simplicitat de tot plegat: “La independència és un joc més fàcil que el joc de l’oca, perquè no hi ha daus, només vots, i tot depèn que en sumem els suficients per proclamar-la” (50). Sobre la importància de conèixer la nostra història: “quan a un país li importa poc la seva història, a la història acaba important-li poc el país” (26). Per descriure el caràcter transversal de l’independentisme i la necessitat d’unitat: “Algú que ha votat Sí a la independència no pot ser mai adversari polític d’un altre que també ha votat Sí a la independència” (103). La lectura abundant d’Eugeni Xammar i altres clàssics del periodisme català han deixat pòsit en l’enginy de l’autor, capaç d’arribar a una original síntesi de la història recent de Catalunya en una sola frase: “La història moderna i contemporània dels catalans és allò que passa mentre Espanya aboleix les seves institucions.” (229)

Pel que fa a l’edició, el llibre és impecable, però jo demano un índex onomàstic, que en permeti recorreguts transversals i faciliti la consulta d’aquella o aquella altra dada.

Al començament l’autor dedica el llibre als seus fills i nebots (a més d’un tendre record cap a Muriel Casals, a qui dedica un epíleg), és a dir, s’adreça a la propera generació, la que viurà en una república. Personalment, no hi podria estar més d’acord, però desitjaria que un trosset d’aquesta república també la poguéssim viure els que pertanyem a generacions precedents. Molts que portem anys de lluita democràtica, mereixem (i necessitem) que l’aire de la llibertat també ens ompli els pulmons, a nosaltres. Volem respirar la llibertat!

Pere Torra
  • Quim Torra, Els últims 100 metres. El full de ruta de la República Catalana, Barcelona, Angle, 2016.
  • Publicat a La Veu, núm. 56, març de 2016.

diumenge, 21 de febrer de 2016

Vae Victus, les aventures del supervivent Martí Zuviría

La nova novel·la de Sánchez Piñol no és tan sols la segona part de Victus. Som davant d’una novel·la històrica amena i rigorosa, que expressa l’avanç cap a la maduresa del protagonista i eixampla l’abast geogràfic de la primera entrega. Temporalment, la història continua després de l’11 de setembre de 1714 i la narració va avançant, amb alguns salts, fins més enllà de la meitat del segle XVIII. El protagonista, Martí Zuviría, marcat per la derrota catalana —fins i tot físicament— i les greus pèrdues familiars que hi va patir, és un supervivent, que és tornat a posar a prova, un cop aconsegueix fugir viu de Barcelona.

Les aventures de Zuviría pels diversos indrets on transcorre l’acció són descrites amb l’humor i la desimboltura narratives habituals de Sánchez Piñol, que en aquest llibre mostra una gran habilitat per congregar els més diversos personatges històrics del segle XVIII. Hi retrobem alguns dels de Victus, vistos des de la perspectiva zuviriana: el noble general Villarroel, l’odiós Verboom, l’intrigant duc de Berwick, el despòtic Felip V, l’aprofitat Carles III d’Àustria —anomenat Karlangues—, etc. A més, ara hi apareixen nous personatges rellevants de la nostra història, com Pere Joan Barceló, més conegut com a Carrasclet, de qui Sánchez Piñol aconsegueix llevar l’estigma de bandoler saltamarges i el resitua en la seva condició de digne combatent per les llibertats catalanes. Així mateix, hi ha una breu però bella aparició de Francesc Castellví, a qui l’autor ret un merescut homenatge, com a cronista essencial de la guerra de successió (“no és que la gent tingui por de parlar; és que té por de pensar”, afirma Castellví després del setge). I encara altres personatges històrics molt diversos com George Chicken, Frederic de Prússia, Joseph Banks, Thomas Cook, etc.

L’obra s’estructura en quatre parts (Americanus, Hispaniensis, Magna Parens i Australis), que corresponen als indrets principals de l’acció descrita, respectivament: Amèrica; Navarra i Catalunya; Barcelona; Anglaterra i Nova Zelanda. La primera part —la més extensa i reeïxida, amb diferència— es localitza essencialment a Carolina del Sud i les aventures del bo d’en Zuvi Camesllargues s’emmarquen en l’episodi històric de la guerra dels indis yama o yàmassis contra els colons anglesos l’any 1715. Aquest episodi —molt ben treballat i documentat— presenta un desenvolupament narratiu molt més complet que la resta: ofereix oportunes descripcions (“a Amèrica tot era nou i provisional. La Història encara no havia arribat a aquell continent, i això es notava en l’absència d’edificis de pedra”; “La praderia americana és l’amabilitat del món”) i aporta una rica interacció entre els personatges (un altre cop, Zuviría troba una noia i s'afilla un infant abandonat). De fet, aquest desequilibri entre les diverses parts de la novel·la és la seva principal feblesa, que s’aguditza a l’última, en què el llibre sembla situar-se a les antípodes no tan sols per la localització geogràfica de l’acció. 

Ara bé, això és molt menor al costat de la magnífica estona de lectura que el llibre ofereix gràcies al dinamisme de la prosa i els diàlegs, l’encert en la manipulació de la trama (cal destacar, per exemple, l’enginyosa peripècia relativa al pèrfid Verboom, que, a més, lliga dues parts); l’humor i la lucidesa que acompanyen el protagonista, proper a la novel·la picaresca (“l’únic dia alegre de les guerres és el primer”) i, per descomptat, la recuperació d’una etapa clau de la nostra història. En síntesi, l’obra conté els encerts de Victus, tot i que manté l’enutjós personatge de Waltraud, l’amanuense del protagonista, que esdevé un recurs metaliterari del qual s’abusa (i en aquesta segona novel·la més que a la primera). A més, ara apareixen unes notes a peu de pàgina, escrites per un suposat curador del text, que matisen la informació històrica del relat susceptible d’esbiaixament per part del seu narrador. Des del punt de vista històric, són impecables; des del punt de vista literari, prescindibles. Així mateix, ja vaig escriure al comentari sobre Victus que no comprenc per què la llengua original de l’obra ha de ser el castellà, però l’eficàcia de la traducció de Xavier Pàmies ho converteix en pura anècdota.

La metàfora de la repressió colonial britànica sobre els indis yama assimilable a la repressió espanyola sobre els catalans és inevitable, a més de produir-se en moments històrics gairebé simultanis de principis del segle XVIII. Però hi ha una diferència important: els yama van desaparèixer com a poble indígena d’Amèrica, en canvi els catalans continuem tossudament alçats al nostre triangle de territori situat al sud de la vella Europa. El poble català, sense Estat propi ni seient a l’ONU, és una col·lectivitat supervivent, com ho és Zuviría, ell mateix gairebé metàfora literària de la nació catalana. Deixant un moment de banda la literatura, espero que el poble català pugui fer més que sobreviure i ben aviat pugui esdevenir lliure.

Pere Torra
  • Albert Sánchez Piñol, Vae Victus, traducció de Xavier Pàmies, La Campana, Barcelona, 2015.
  • Publicat a La Veu, núm. 55, febrer de 2016.

dilluns, 18 de gener de 2016

Lola i els peixos morts, un devessall literari agosarat, vital i passat de rosca

Per començar l'any, els recomano visitar l'exposició que aquests primers dies del 2016 hi ha al Palau Robert de Barcelona amb el títol "Baltasar Porcel. Mallorca, Barcelona, el món". La mostra —comissariada pel crític i escriptor Julià Guillamon— presenta, de forma concisa però completa, la trajectòria de Porcel, com a escriptor i també com a periodista. I el que encara els recomano més i, de fet, aquest també és un propòsit de l'exposició mateixa, és llegir Porcel, un dels autors més destacats dels darrers cinquanta anys de la nostra literatura. 

Entre les obres de Porcel, es pot triar i remenar, des de novel·les, narracions, teatre, assaig, reculls d'articles periodístics o entrevistes, però l'andritxol es projectava millor com a escriptor sobretot en les novel·les, com sostenia ell mateix. Per això, els en suggereixo una d'atrevida i singular que ofereix una excel·lent dosi de literatura en estat pur, Lola i els peixos morts. Es tracta d'una novel·la, amb elements autobiogràfics, carregada de mala llet, que, a partir de les vicissituds d'uns personatges força anodins, repassa la vida social i política barcelonina a partir dels anys seixanta del segle passat. El protagonista, Hèlios, és un mallorquí cínic, que està de tornada de tot, i retroba Lola, una antiga amant seva, en un horrorós restaurant de plats combinats de la Rambla Catalunya. A partir d'aquí, el relat és un torrencial monòleg en primera persona d'Hèlios que evoca, de forma desordenada, diversos episodis de la seva vida, reflexions personals, digressions, etc. Precisament, el principal encert de la novel·la consisteix a oferir la veu sarcàstica, amoral i desbocada d'algú que es pot considerar un fracassat i que, de fet, no té un concepte gaire elevat de si mateix: "A Mallorca hauria estat un mitja merda encaixat i a Barcelona m’he quedat en merda sencera marginalitzada." 

Un dels elements més abundants d'aquesta autoficció és el sexe. En general no es tracta d'un sexe lúbric, plaent, sinó que el narrador es recrea en els aspectes  més sòrdids. Quan Hèlios recorda que "hi va haver aquella temporada en la qual em vaig obcecar a tirar-me una femella nova cada setmana", explica les dificultats i la "duresa" d'aquella etapa. El tractament del sexe no acostuma a ser gens amable —inclou un episodi de violació— i arriba a descriure escenes escabroses ja dins de l'esperpent:
I un dia la llepava, el meu cap entre les rabasses de les seves cuixes; en venir-li les contraccions de l’orgasme em va engrunar la cara, em premé les galtes i llavors el meu pont bucal, tres dents i un ullal, va saltar i quedà enganxat a la seva matriu. Però el va expulsar d’una xerigotada, mentre reia bramulant i es corria fent xup-xup.
De vegades, la tendència a l'excés i a la hipèrbole —molt típica en Porcel— genera un cert desequilibri que desconcerta el lector, però el magma narratiu és tan divers i aclaparador que això no resulta important. En algunes digressions incorpora divertides evocacions de les aventures de Sindbad de Les mil i una nits o les vicissituds de Rasputin a la cort del tsar Nicolau II. Així mateix, hi ha referències bibliques, presència del món literari barceloní de l'època, la descripció de les elucubracions d'un grup activista catalanista radical autotitulat Catalunya Primer de Tot (CPT), etc.

Tot i el seu to pessimista i desencisat, la novel·la té una gran amenitat i el seu tractament literari assegura estones de lectura francament divertida. És el que saben fer els bons escriptors. Porcel, a més, ho engloba dins una reflexió existencial —"l'home només constitueix l'instant que passa i l'espera del futur inexistent"—, reflexió a la qual, amb habilitat, li lleva el to massa transcendent, però sí que posa de manifest que, amb el pas del temps, els fets de la vida viscuda queden malmesos, perduts "com un estol de peixos morts" als quals al·ludeix el títol.

Pere Torra

  • Baltasar Porcel, Lola i els peixos morts, Columna, Barcelona, 1994. 
  • Publicat a La Veu, núm. 54, gener 2016.

dilluns, 16 de novembre de 2015

"Gegants de gel", quan la fi del món esdevé el centre de l'experiència humana

Confesso que vaig començar a llegir Gegants de gel perquè havia obtingut el XVI Premi Llibreter 2015. Per triar un llibre, no acostumo a fer cas als premis —incloent el Nobel—, però el Llibreter deu ser un dels pocs sota la capa del cel que sol resultar fiable. Estic molt satisfet d'haver-ho tingut en compte, ja que aquesta novel·la m'ha ofert una lectura molt plaent. És un llibre ambiciós, estimulant, ple d'idees, capaç de simultaniejar diversos registres i gèneres. Es mou entre elements de novel·la psicològica, negra, històrica, de viatges i, fins i tot, filosòfica. Ara bé, cal destacar que tot això ho obté sense que resulti un garbuix, ben al contrari, el llibre fa de molt bon llegir. A més, conté abundants i oportunes referències literàries, cinematogràfiques, filosòfiques, musicals: de Gombrowicz a Truffaut, de W.G. Sebald a Dreyer, de Nietszche a Leonard Cohen, encara que, de vegades, resulten fins i tot una mica aclaparadores.

L'argument és estructuralment senzill i això contrasta amb la riquesa i diversitat de les històries que conté. Cinc personatges ben diferents coincideixen a la localitat argentina d'Ushuaia en el bar Katowice —un petit local amb un nom excèntric, que correspon a la ciutat polonesa d'origen de la seva propietària. Aquesta localització a la ciutat d'Ushuaia —autèntic racó de món, un dels llocs habitats més australs del planeta— és un aspecte decisiu de l'obra. Els personatges són de procedències molt diverses: un francès, un anglès, un mexicà, un xilè, una polonesa —la propietària del bar— i un valencià —el narrador. Per vèncer la seva solitud, o per la data emblemàtica —som als volts de Nadal—, o bé per la geografia extrema on es troben, o per tot plegat, decideixen anar-se explicant els motius que els han portat fins aquest indret recòndit. Aquesta narració dins la narració no tan sols és un recurs molt productiu en literatura, sinó també una necessitat consubstancial a la naturalesa humana. L'ésser humà requereix l'explicació o narració d'històries, siguin de ficció o no. Precisament, jo sostinc que “som el que hem llegit” i, lògicament, perquè això sigui possible, abans cal que hi hagi algú que ho escrigui, que ho narri.

Així mateix, l'indret d'Ushuaia afavoreix la reflexió sobre la noció de frontera, de límit, de fi, ja sigui fi del món, fi de la civilització, fi de l'any, fi de certa vida que portaven els personatges fins arribar aquí, etc. L'autor aprofita aquesta circumstància a consciència i, a més, rememora una antiga denominació de la Terra de Foc. Curiosament, aquest territori, durant un temps, fou  batejat com a "Illa de Xàtiva" pel xativí Diego Ramírez de Arellano, el primer que va circumnavegar l'illa l'any 1620. Aquest nom fou bandejat a instàncies de l'infame rei espanyol Felip V, el qual, a més d'incendiar la ciutat —aquesta sí que fou una veritable "terra de foc"—, va voler tornar a castigar la vila que va resistir la seva subjugació. De passada, doncs, el llibre fa un petit exercici de memòria històrica i una curiosa referència-homenatge a l'escriptor socarrat, Toni Cucarella. De fet, la recuperació de la memòria equival a la derrota de Felip V i com més va més clar queda que, tot i la repressió posterior, el Borbó no va acabar de guanyar la guerra.

Les diverses històries dels personatges estan narrades amb força extensió i una pràctica descripció del marc històric corresponent, que adopta un cert to assagístic: la guerra de les Malvines, la Segona Guerra Mundial a Polònia, les persecucions polítiques de la dictadura xilena de Pinochet o els conflictes derivats del narcotràfic a Mèxic. Alguna de les històries i alguns dels personatges s'acaben encreuant i el lector espera que els encreuaments es produiran amb tots els personatges. Com que això no arriba a passar, la trama es desequilibra una mica i alguns personatges queden isolats, deslligats del conjunt, cosa que s'arrossega fins al final del llibre, que acaba resultant menys rodó de l'esperat. Ara bé, això no és tan important com el fet que les diverses històries narrades a la tertúlia del bar Katowice d'Ushuaia conflueixen a posar de manifest que aquella fi del món, aquell territori extrem, "precisament aquella perifèria era en veritat el centre de l'experiència humana".

En qualsevol cas, la narració resulta molt amena i les històries dels personatges mateixos o dels seus familiars, situades en diversos llocs del món, fan pensar en algunes de les que apareixen a Jo confesso, de Jaume Cabré. Fora d'aquesta petita similitud amb l'obra de Cabré, en la nostra tradició no se m'acuden altres autors i textos amb un enfocament similar. En canvi, alguns dels referents expressats al llibre, sobretot W.G. Sebald, semblen influències clares. De manera semblant a Sebald, una citació del qual encapçala el llibre, Benesiu inclou algunes fotografies, que complementen la narració escrita. 

En síntesi, es tracta d'una obra amb una veu molt personal, que eixampla l'orientació de la nostra literatura i que contribueix a fer-la millor.

Pere Torra
  • Joan Benesiu, Gegants de gel, Periscopi, Barcelona, 2015
  • Publicat a La Veu, núm. 52, novembre 2015.

dimecres, 14 d’octubre de 2015

Houellebecq, cronista de la decadència d'Occident

Hauríem de ser capaços de deixar de banda la sacsejada que l'aparició de l'últim llibre d'Houellebecq, Submissió, va causar al gener de 2015 sobre el panorama cultural i literari francès i europeu. La coincidència de la publicació de l'obra amb els dramàtics assassinats de la redacció de Charlie Hebdo ha alimentat la polèmica i deu haver beneficiat les vendes del llibre, però n'ha perjudicat la seva correcta recepció com a artefacte literari de ficció.

Com és prou conegut, la novel·la planteja una història en un futur molt proper (any 2022) en què els ciutadans francesos elegeixen com a president de la República el dirigent d'un partit islamista més o menys moderat. De fet, França esdevé un règim islàmic on es comencen a implantar mesures que trenquen els principis essencials de 
l'Estat francès contemporani, com ara la separació Església-Estat, la laïcitat com a element definidor, etc. Aquests principis són substituïts per la religió obligatòria a l'escola pública, normes estrictes en el vestir femení, admissió de la poligàmia, relacions estretes amb les monarquies àrabs, etc. A totes dues ribes de la Mediterrània, es configura un projecte polític per bastir una Unió Europea que assoliria dimensions territorials superiors a les de l'Imperi Romà, sobre una base d'uniformitat religiosa islàmica. 

Tots aquests aspectes són cridaners i rellevants, però no constitueixen sinó l'escenari per on transcorre la ficció d'Houellebecq. Aquest escenari és presentat de manera fragmentària, ja que l'objectiu de l'obra va molt més enllà de construir una mera ucronia, que ben
 sovint és més prop de la distòpia. En primer lloc, cal destacar una encertada veu narrativa en primera persona. El protagonista, François, posa de manifest la seva pròpia decadència personal, que alhora esdevé metàfora de la decadència del conjunt de la civilització occidental. De vegades, recorda una mica el Ferdinand Bardamue de Viatge al fons de la nit, però el pols narratiu de Céline resulta molt més incisiu que el d'Houellebecq, que no deixa de tenir un to frívol. Val a dir que certa frivolitat caracteritza el postmodernisme i, fins i tot, és agraïda pel lector actual (ja se sap que un excés de transcendència embafa). Houellebecq hi recorre de manera freqüent, amb amenitat, sense por a caure en la pornografia. Vegeu-ne una mostra en aquest fragment en què el protagonista s'adreça al seu penis en tercera persona:
El meu penis era, en el fons, l'únic dels òrgans que no se m'havia manifestat mai a la consciència per mitjà del dolor, sinó del plaer. Modest però robust, sempre m'havia servit fidelment; en fi, potser era jo, al contrari, qui era al seu servei, es podia defensar aquesta idea, però en aquest cas la seva fèrula era ben suau: no em donava mai ordres, de vegades m'incitava, humilment, sense acritud i sense ràbia, a fer més vida social. (91)
Així mateix, la novel·la fa abundants referències a Joris-Karl Huysmans, un escriptor de finals del XIX i principis del XX sobre el qual François, professor universitari de literatura, havia fet la tesi doctoral. Desconec completament l'obra de Huysmans, però Houllelebecq en treu suc hàbilment fins al punt de traçar un interessant paral·lelisme tant amb el protagonista com amb la seva època. Pel que llegim a la novel·la, resulta que Huysmans, al final de la seva vida, acaba convertint-se al catolicisme. Aquesta conversió a una religió monoteista com també és l'islam somou François, un home trist, cínic, insatisfet i insegur.

Des d'un punt de vista col·lectiu, segons la novel·la, el començament del segle XX seria semblant al del segle XXI. La crisi del racionalisme i la Il·lustració, i la fi de la primera etapa de la revolució industrial, acabaria desembocant en la Primera Guerra Mundial. De manera més o menys equivalent, al segle XXI també hi ha una crisi de cavall -no tan sols econòmica-, posterior a una revolució tecnològica, i esperem que tot plegat no acabi en un conflicte bèl·lic encara més greu dels que ja tenim. Però Houellebecq no en té prou a comparar el nostre principi de segle amb el principi del segle anterior, sinó que l'assimila a la fi d'una era històrica com la de l'Imperi Romà:
Calia rendir-se a l'evidència: l'Europa occidental, havent assolit un grau de descomposició repugnant, ja no estava en condicions de salvar-se ella mateixa, com no ho havia estat la Roma antiga al segle V de la nostra era. (248)
D'aquesta manera l'autor s'erigeix en una mena de cronista de la decadència de França i, per extensió, d'Occident. Ara bé, tot això sembla molt gros i massa transcendent i, en canvi, François és un personatge mediocre i amoral. La gràcia d'Houellebecq consisteix a dir moltes coses i a generar reflexions de cert abast a partir de les petites vicissituds d'un personatge insignificant, gairebé ridícul. Gràcies a un llenguatge viu i directe, el llibre inclou també moments divertits i una aproximació a la quotidianietat que tan sols és a l'abast dels bons escriptors. Arraconin, doncs, prejudicis fàcils i submergeixin-se en una ficció interessant i molt suggestiva.

Pere Torra
  • Michel Houellebecq, Submissió, traducció d'Oriol Sánchez Vaqué, Barcelona, Anagrama, 2015.
  • Publicat a La Veu, núm. 51, octubre 2015.

divendres, 25 de setembre de 2015

Una vida M, o com ingressar a la maduresa essent una persona normal

Capturar el sentir de la "gent normal", descriure la vida de "l'home del carrer", donar testimoni de la vida quotidiana, etc. Aquests han estats alguns dels objectius que ha tingut la novel·la gairebé des del seu origen. Si avui encara ens fa gràcia El satiricó, per posar un exemple emblemàtic, és justament perquè mostra la vida dels ciutadans romans en els primers segles de la nostra era. La novel·la que comento també parteix de la vida d'uns personatges ni heroics ni llegendaris, que no fan proeses ni persegueixen gestes ambicioses, sinó que tenen unes vides senzilles, “normals”. Aquesta normalitat, mitjania o caràcter mainstream és reivindicada a Una vida M des del seu mateix títol —salvant les distàncies, és el mateix que fa Josep Pla amb la “grisor” que evoca el títol del cèlebre El quadern gris.

Una vida M és el debut en la novel·la de la guionista Lara A. Serodio, nascuda a Vigo i afincada a Barcelona des de fa una colla d'anys. No és el seu debut en la ficció perquè, a part d'alguns relats breus, Serodio també és autora d'un interessant curtmetratge, Babies for Gina, d'un to molt més agre que l'obra que comento aquí, però igualment centrat en les relacions humanes. La novel·la presenta una història que gira al voltant d'una parella de joves d'entre 26 i 31 anys i el grup d'amics, familiars i coneguts que els envolten. Els protagonistes i bona part dels molt abundants personatges del llibre es troben en aquell moment clau de la vida en què cal prendre nombroses decisions que configuren el futur personal. Quan et fas gran, de vegades, somnies que la reversibilitat és possible, però certament aquest període vital és allò que se'n diu una cruïlla.

Si algun referent podem trobar d'aquesta narració és Woody Allen: una cosa així com ara Hannah i les seves germanes —que curiós que la protagonista també es digui Anna! Com a la pel·lícula d'Allen aquí trobem un cercle de personatges que interaccionen entre ells, essent l'amor o el desamor la força motriu d'aquestes interaccions narrades amb un to de comèdia romàntica sense excloure alguns elements dramàtics, de vegades propers a la soap opera també d'aire allenià. 

Es tracta d'una obra coral, amb una gran riquesa de personatges, cosa que no impedeix que Víctor i Anna s'identifiquin clarament com a protagonistes. Ara bé, aquest caràcter coral presenta limitacions i potser hi ha alguns personatges més secundaris dibuixats —inevitablement— amb un traç massa gruixut: Olga, la germana d'Anna, extravagant i desordenadíssima; Laura, dona forta, segura i executiva; Martina, amiga lleial amb certa propensió a la beguda; Oriol, veí adolescent de Víctor, amb qui manté una entranyable relació gairebé filial, etc., però això també ho fa el mestre Allen i, segurament, és ineludible. En canvi, la parella protagonista rep un tractament molt acurat i sensible (que no pas "sensibler") i la seva relació és descrita amb molta tendresa. Sens dubte, un dels punts forts del llibre rau en la versemblança amb què es va presentant la relació entre els dos protagonistes, el detallisme de la progressió amb què avança el seu enamorament.

Estructuralment, el llibre també ofereix una trama molt treballada, que compta amb nombrosos flashbacks, i s'articula per mitjà de cinc grans blocs de capítols on cada vegada s'adopta la perspectiva d'un personatge diferent o més d'un (“1. La parte de Anna”; “2. La parte de Víctor”; “3. La parte de Anna y Víctor”; “4. La parte de Sara”; i “5. La parte de todos”). En conseqüència, els mateixos fets de la història tornen a aparèixer, al cap de diversos capítols, enriquits per un punt de vista d'un altre personatge. Tot i que és un recurs senzill, per a alguns lectors, pot resultar més exigent que una narració lineal estrictament cronològica. Per a mi, aquesta tècnica està molt ben utilitzada, si bé no sempre aquests blocs tenen el mateix pes, la qual cosa desequilibra el conjunt de la narració. Dit en paraules planeres, potser a la primera part —la més llarga de totes, amb unes 150 pàgines li sobra una cinquantena de pàgines.

Pel que fa a l'ambientació, sembla clar que l'acció té lloc a la ciutat de Barcelona: molts dels personatges —començant per la protagonista— tenen noms catalans, algun personatge diu "Déu" per acomiadar-se, es fa una referència explícita als característics colors del Joventut de Badalona, etc. No obstant això, l'autora ha optat per eliminar qualsevol referent explícit: no hi ha topònims ni noms de carrers ni de botigues ni de bars o restaurants (aquests dos últims establiments, per cert, molt abundants). És una llàstima que Serodio no segueixi en aquest aspecte les ensenyances del mestre Allen, que ha ofert esplèndids retrats sobretot del famós barri de Manhattan de Nova York (que, certament, contrasten amb l'excessiva tendència al cromo que ha dut a terme, més recentment, amb Barcelona o París). Una vida M perd la possibilitat de ser la novel·la d'un moment de la nostra ciutat, element que l'enriquiria. Ara bé, el fet tampoc no és greu perquè tan sols desapareixen els noms propis, no pas els indrets i els ambients, molts dels quals es poden identificar fàcilment (el Museu Nacional, el pavelló esportiu del Barça i el de la Penya, els carrers de Barcelona, etc.). 

El lligam amb el món del bàsquet és un altre aspecte que singularitza aquest llibre, fins i tot des de la portada (una encertada feina de la il·lustradora Mar Cerdà). He de confessar que, d'entrada, aquest rerefons esportiu em feia una mica de por perquè sovint és un recurs massa fàcil, utilitzat per omplir pàgines arbitràriament, com a mer element decoratiu. En aquest cas, la referència al bàsquet es presenta amb elegància i de forma plenament justificada (Víctor és un jugador professional que, de fet, es troba al final de la seva carrera). Afortunadament, no hi ha escenes forçades de triples decisius a l'últim segon, sinó un seriós i autèntic conflicte lligat a la brevetat de la carrera d'un esportista d'èlit i els problemes d'haver-hi de posar fi per part de persones que, de fet, encara són molt joves. En qualsevol cas, l'etiqueta de "novel·la sobre el món del bàsquet" i algunes altres etiquetes amb què s'ha vist acompanyat el paratext d'aquest llibre ("novel·la juvenil") no estic segur que n'afavoreixin la seva recepció. El lector farà bé de prescindir-ne i posar-se a llegir l'obra sense prejudicis per gaudir de la història.

El gust per als detalls, uns diàlegs molt ben construïts —aquí es coneix l'ofici de l'autora com a escriptora audiovisual—, una progressió narrativa solvent i l'àmplia galeria de personatges donen lloc a una novel·la ben resolta que es llegeix amb agilitat, tot i les 535 pàgines de lletra massa reduïda de l'edició. En síntesi, som davant d'una novel·la ben escrita, que reflexiona sobre les dificultats del trànsit a la maduresa, elaborada també amb una gran maduresa narrativa. M'agradaria poder-la rellegir traduïda al català i, de passada, posats a demanar, amb restitució de l'expressió de tots els topònims i noms dels indrets, cosa que, al meu entendre, la farien guanyar molt. Essent la primera novel·la de l'autora, constitueix una agradabilíssima sorpresa.

Pere Torra
  • Lara A. Serodio, Una vida M, De Librum Tremens, 2015.

dilluns, 7 de setembre de 2015

Llegir Pedrolo, més que mai

Inicialment, volia titular aquest text "Llegir Pedrolo, encara", però de seguida m'hi he repensat perquè aquest primer títol era massa a la defensiva. Als 25 anys de la seva mort, llegir Pedrolo no vol dir haver-se d'empassar totxos per "obligació commemorativa", sinó una experiència plaent resultat de pouar en la nostra millor tradició literària de la segona meitat del segle XX. A més, ara que s'estrena una pel·lícula basada en la seva obra més coneguda, Mecanoscrit del segon origen, ens convé anar més enllà i recuperar els llibres de Pedrolo en la seva diversitat. Quants més millor.

Fa poc he llegit la novel·la Cops de bec a Pasadena, un text que sorprèn per la seva actualitat i amenitat. Es tracta d'una novel·la de lectura molt àgil, ambientada a Los Angeles, que descriu alguns episodis de la vida de Bob Spill, un especialista cinematogràfic amb una gran perícia per a encendre cigarretesacompanyat de Ruby, la seva dona; Kitty, la seva cunyada -eterna aspirant a guionista de pel·lícules- i Keith, un escriptor barrut que no en té ni cinc i es limita a passejar-se per casa dels Spill, sense fer res de res, amb el posat d'artista incomprès.

Sense que es pugui dir que l'obra fa un retrat del món del cinema, sí que hi fa referència, amb hipèrboles hilarants com la que dedica, en particular, a la feina dels companys de míster Spill:
Tots eren especialistes, en aquell grup. Mac era l'home que d'una manera més perfecta i elegant sabia tirar-se els pantalons amunt en el moment de seure. Annie sempre tenia un contracte o altre per fer valer les seves extremitats inferiors apujant-se les mitges, cosa que feia amb una tècnica depurada. Pett, en canvi, era l'home dels peus. Els seus eren els peus que més vegades havien estat retratats. De fet, sempre que en una pel·lícula es volia un primer pla de dos peus que avançaven com deslligats del tronc, per no dir de les cames, es recorria a Pett. (p. 30)
Normalment, l'etiqueta que s'aplica a aquesta obra és la de novel·la humorística. Certament, l'humor i la sàtira hi són presents com a trets essencials al llarg de tota la novel·la. Hi ha moments que no pots fer sinó riure, encara que tan sols sigui amb una simple frase: "Era el doble d'algú, si no s'equivocava, però fos de qui fos, no s'hi assemblava gens". (p. 69). De vegades, la comicitat sorgeix al voltant de personatges d'aparició breu, com el cas de la tèrbola formació en una grotesca universitat del psiquiatra al qual recorre Ruby, la dona de míster Spill:
El que Ruby ignorava era que la Universitat de Bitchwillwood consistia en dues habitacions en el tercer pis d'una casa tan sòrdida o més que aquesta on tenia el consultori míster Ordonez. I posada a ignorar, no sabia tampoc que tot el temps que el doctor passà a la Universitat es reduïa a la mitja hora precisa per comprar uns llibres de text i fer-se estendre el seu diploma, tot el qual li havia costat cent cinquanta dòlars. (p. 176-177)
Ara bé, tot i no tenir grans pretensions, la novel·la va més enllà d'un mer divertiment i no renuncia a alguns dels trets de la poètica pedroliana de to existencialista: presentació de situacions absurdes amb èmfasi en la seva comicitat; alienació de l'individu en relació a la massa; incomunicació entre els éssers humans; crítica de la hipocresia social; etc. Es tracta d'aspectes molt en boga a la dècada dels 50. Cal tenir en compte que aquest llibre fou escrit el 1956, però, lamentablement, com tantes altres obres de l'escriptor, no va poder publicar-se fins a 1972. Segurament, allà on més es posen de manifest aquests aspectes és en el capítol dedicat a una festa que té lloc a Los Alamitos. Aquest capítol és similar a d'altres relats de Pedrolo i té un grau d'abstracció considerable que li confereix certa entitat autònoma. La descripció de la festa defuig els elements frívols i posa de manifest com l'individu es pot veure arrossegat, gairebé dissolt, per una col·lectivitat despersonalitzada.

En el vessant formal, l'ús del llenguatge és similar al de les traduccions de novel·la negra impulsades per l'autor. A més, aquest to es veu reforçat tant per l'ambientació nord-americana d'aquesta obra com per la intriga policíaca que genera la línia argumental en què Kitty és confosa amb miss Potter, una cèlebre escriptora. 

Pel que fa a Hollywood i la ciutat de Los Angeles, gairebé no apareixen efectivament, més enllà dels interiors de les cases, oficines, bars, etc. on té lloc la interacció dels personatges. En alguns moments, els diversos espais tancats esdevenen claustrofòbics, com l'habitació on dormen Bob i Ruby, on se sent un misteriós soroll de peus, amb el qual s'inicia el llibre.

En definitiva, un llibre que es fa llegir, que val la pena recuperar, tant per passar una bona estona de lectura com per retrobar un autor de primera fila, en una obra de ficció original que sintetitza molts dels valors de la seva narrativa.

Pere Torra
  • Manuel de Pedrolo, Cops de bec a Pasadena, Barcelona, Edicions 62, 1979.
  • Publicat a La Veu núm. 53, desembre 2015.

divendres, 4 de setembre de 2015

L'assassinat de Guillem de Berguedà: Una novel·la ben trobada

Francesc Ribera “Titot”―vocalista del grup Brams― ens sorprèn amb un llibre excel·lent que conté ingredients de novel·la històrica, d'aventures i de misteri, encara que no tots tres gèneres hi són presents en la mateixa proporció. En el marc d’una escriptura molt lliure, hi predomina una desimbolta novel·la d'aventures, resolta amb eficàcia i habilitat narrativa. I encara hi podem afegir que també és una novel·la sobre Catalunya, en una etapa de gran transcendència històrica per a la configuració de la nostra nació.

En primer lloc, com a novel·la històrica compta amb una encertada ambientació a finals del segle XII. A més, té una arrencada molt estimulant amb l’aparició del cèlebre rei d'Anglaterra, Ricard I, cor de lleó, cosa plenament justificada, atès que el berguedà havia esmentat el rei anglès ―també trobador ell mateix―, en alguns dels seus poemes. La figura de Ricard ofereix moltes evocacions literàries i cinematogràfiques: des de les obres de Walter Scott, especialment Ivanhoe, fins a les pel·lícules del Hollywood clàssic. Curiosament, l'acció d'Ivanhoe, que se situa l'any 1194, resulta gairebé coetània amb la del llibre, que té lloc el 1196. En canvi, la manera d'estructurar els fets històrics amb la trama de ficció i el tarannà dels personatges fa pensar en obres més modernes, com ara Victus de Sànchez Piñol. Un altre referent de la nostra tradició podria ser Llibre de cavalleries, la primera novel·la de Joan Perucho, amb la qual comparteix l’afició per l’Edat Mitjana, si bé l’obra de Perucho se centra en el període ―150 anys posterior― d'expansió catalana per la Mediterrània Oriental.

El desenvolupament de la narració de L’assassinat… es veu interromput per textos escrits per dos dels protagonistes: uns fragments de les memòries d'Hug d’Empúries i d’un dietari del monjo Roger Campdeparets. Tant aquestes memòries, redactades a Muro (Mallorca) el 1230, força després dels fets narrats; com el dietari del monjo, segueixen el mateix fil argumental i cronològic de la narració principal. Tot i que introdueixen una altra veu en 1a persona, el text —presentat en una cursiva sempre incòmoda— és massa valoratiu i amb una llengua molt igual a la de la novel·la (només trobem alguns pocs elements arcaïtzants, com ara el pronom "açò", "nós" en lloc de "jo", possessius com "ses", o l'ús del pretèrit perfet simple en 1a persona). En conjunt, aquests textos no sempre mantenen plena versemblança i fan massa visible l’artifici de la ficció. Per exemple, el relat resulta excessivament modern, per no dir anacrònic, pel que fa al personatge de fra Roger, retratat com un clergue descregut i llibertí, que ven els seus pietosos serveis de confessió a les prostitutes a canvi de jeure-hi i encara és capaç d’explicar-ho i escriure-ho al seu dietari.

D’altra banda, la novel·la compta amb un marc literari —els poemes de Guillem de Berguedà— que figuren recollits i traduïts al català dins el llibre, que esdevé una autèntica antologia del trobador. L'estil trobadoresc impregna la nostra poesia fins a Àusias March, el qual pretén bastir la seva poesia “leixant a part l'estil dels trobadors”. Doncs bé, potser el trobador berguedà fou el menys encasellat en les regles de la poesia trobadoresca (amor cortès, etc.) i el que més encaixa amb el nostre món modern: lliure, irreverent, brillant, contradictori, polifacètic, amb una vida plena de sacsejades, conflictiu, apassionat, etc.

Com a novel·la de misteri, l’obra planteja un enigma (qui va assassinar Guillem?) i el resol. No es queda a mitges. Hi ha algun moment que sembla que tot podria quedar en l'ambigüitat (i això també és un mèrit del text ja que així el lector no s'ho espera), però al final el misteri queda aclarit de forma satisfactòria, rodona. En una novel·la sempre és molt important el final i en una de misteri en la qual ja sabem qui és el mort és essencial que aquest final encaixi totes les peces i doni sentit al conjunt. El plantejament d'un enigma i el procés de la seva investigació fa pensar en la primera novel·la d'Umberto Eco, El nom de la rosa, si bé la de Ribera no presenta un corpus erudit com aquella.

Com a novel·la d'aventures, la perspectiva adoptada és molt hàbil. La història per ella mateixa podria donar lloc a una mena de “biografia novel·lada” sobre el trobador, com fa poc se n'ha publicat una sobre Verdaguer―vegeu aquí―, que ja seria prou divertida, però resultaria massa simple. En canvi, és molt més atractiu inventar una ficció amb tres protagonistes, dos dels quals són personatges històrics, que viuen una colla d'aventures per resoldre l'enigma. Aquestes aventures els portaran a voltar per bona part de la Catalunya vella seguint més o menys l’eix vertical del Llobregat i l'horitzontal dels Pirineus i, en el tram final de la novel·la, per Occitània. Els diversos episodis, alguns dels quals són hilarants, serveixen per traçar els trets principals dels personatges, encara que actuen per acumulació, sense gaire evolució en cada un d’ells.

En qualsevol cas, el llibre es llegeix amb fruïció perquè l’autor sap picar l’ullet al lector amb molta gràcia ben sovint i inclou un final sorpresa que jo no els diré pas i, a més, els recomano que vencin la temptació de llegir-lo per endavant. En definitiva, en un país normal, és a dir, un país lliure, la publicació d'aquesta novel·la seria tot un esdeveniment, un plat fort de la rentrée. Llegeixin-la perquè, com que és una novel·la sobre un trobador, resulta una novel·la ben trobada.

Pere Torra
  • Francesc Ribera, L'assassinat de Guillem de Berguedà, Amsterdam, 2015.
  • Publicat a La Veu, núm. 50, setembre de 2015.

dimecres, 8 de juliol de 2015

Fumar-se el franquisme. El triple encert de Francesc Canosa

Amb el temps, el darrer llibre de Francesc Canosa esdevindrà un exemple clàssic de periodisme d’investigació ben fet. El seu autor hi obté un triple encert: escriure un llibre interessant i amè, fer un magnífic exercici de memòria històrica i renovar l'estil del reportatge a casa nostra. Cap d’aquests tres aspectes no és menor.

Pel que fa al primer punt, tot i que coneixíem el Canosa articulista, mai com fins aquest llibre no havia portat la seva manera d’escriure a una obra sencera de caràcter monogràfic. Fins ara, teníem dos “Canoses”: el dels llibres —acadèmic, contingut i moderat— i el dels articles a la premsa impresa i digital —proper, expansiu i vistós. A Fumar-se el franquisme, l’autor ens fa interessar en una història senzilla i no gaire coneguda —per no dir gens. Es tracta de la plantació de tabac, que va tenir lloc a diversos indrets regats pel canal d’Urgell, per produir i distribuir caliquenyos en plena dictadura. L’autor, que beu d’una trentena de testimonis orals complementats amb algunes dades del període, treu molt de suc d’aquest material, tot i que en ocasions incorre en algunes reiteracions, pel fet que alguns testimonis expliquen més o menys el mateix. En qualsevol cas, Canosa aconsegueix parlar de coses greus amb gràcia i un to irònic molt ben elaborat: 
“El tabac es fa amic de la gent. Difícilment amb un oliver, o amb un ametller, traves amistat. Un dia el tabac el convides a casa. El fas seure. Fa més llum que la bombeta de 20 wats de postguerra. Les fulles tenen llum pròpia. I com l'energia es transformen. Es transformen caragolant.”
Quant a la memòria històrica, l’autor aconsegueix, d’una banda, fer emergir la sordidesa del franquisme: la fam de la postguerra, la repressió de la dictadura, les inspeccions de la guàrdia civil, etc. D’altra banda, apareixen els pagesos com a herois (per a l’autor, són germans del Superman, sorgit arran de la depressió americana) capaços de plantar i fer créixer el que sigui, per la necessitat de supervivència. Canosa reivindica apassionadament els homes i les dones —aquestes darreres hi són molt importants— de poblacions com Juneda, Fondarella, Torregrossa o Torres de Segre, que van aconseguir burlar el règim de Franco fent “una il·legalitat en un règim il·legal” (qui escriu els demana disculpes perquè no té més remei que recórrer a un mapa per situar aquestes localitats). L’autor sempre ha destacat per la seva defensa aferrissada de les terres de ponent. Per això, anteriorment, per exemple, havia publicat a l’editorial ACONTRAVENT un recull de textos de Domènec de Bellmunt (pseudònim de Domènec Pallerola), un mestre de periodistes potser massa negligit. 

Finalment, pel que fa a l’estil del reportatge periodístic i, en general, de l’assaig, l’autor fa aportacions molt destacades que trenquen amb la rutina instal·lada a casa nostra d’escriure de manera plana, neutra, sense suc. La prosa de Canosa, de to postmodern, és molt viva, hipertextual, plena de referents de tota mena i amb una tendència a trencar la frase, afegint i fent destacar saborosos substantius i adjectius que enriqueixen l’expressió. Fa servir una prosa plena de colors per descriure una realitat de blanc i negre. A vegades, inventa metàfores o comparacions originals: “Plou com un intermitent que no sap cap a on tirar” o “Plou com una tos que no marxa”, però no en té prou i, a continuació, reprèn el fil de la comparació inicial i n'afegeix encara una altra: “L'intermitent s'apaga. El blanc passa a negre. Avança un soroll furiós que només pot sentir la civilització vegetal: gela. Gela abans que la neu es fongui”. En definitiva, una escriptura amb gust per la forma, que defuig el periodisme asèptic, de cotó fluix.

Aquest llibre fou publicat a principis d’any però els asseguro que la traça de l’autor i l’originalitat del tema en fan una lectura molt apropiada —ni difícil ni trivial— per aquests dies d’estiu. Per fer-ho, això sí, mirin de posar-se a l’ombra.

Pere Torra
  • Publicat a La Veu, núm. 49, juliol 2015.
  • Francesc Canosa, Fumar-se el franquisme. La Catalunya caliquenyo, Ara Llibres, 2015.