dimarts, 29 de desembre del 2009

El camí dels catalans cap a la felicitat aeroportuària i el mandarí d'Eça de Queirós

"Les felicitats havien d'arribar; i, per a atènyer-les, jo feia tot el que m'era possible com a portuguès i com a constitucional; les demanava cada nit a Nostra Senyora dels Dolors i comprava dècims de la loteria."

Això explica Teodoro, el gris amanuense protagonista de la magnífica novel·leta O Mandarim (El mandarí) del gran escriptor portuguès Eça de Queirós. Teodoro, mediocre funcionari del Ministeri de la Governació que duu una existència que -segons ell- llisca "equilibrada i tranquil·la", m'ha fet pensar en nosaltres, els catalans.

Els catalans, com Teodoro, també hem provat tot el que ens ha estat possible com a espanyols i com a constitucionals, i fins i tot comprem loteria del Govern espanyol, però les felicitats no arriben. El punt decisiu, és clar, consisteix a identificar en què consisteixen les felicitats.

Personalment -potser semblaré modest, d'entrada-, em conformo amb la normalitat de què pot gaudir qualsevol europeu occidental. Em refereixo a la normalitat com a societat democràtica organitzada, com a nació, com a cultura, com a llengua, etc. Al capdavall, no aspiro a ser més que els altres, però tampoc no m'agrada ser menys. És evident que cada cop hi ha més consciència a Catalunya -i, fins i tot, em sembla que, en certa manera, també a Espanya- que aquesta normalitat elemental no és possible sota la fórmula constitucional post-franquista.

La normalitat que reclamo passa, senzillament, per a ser amos dels nostres recursos, però també responsables de les nostres decisions i dels nostres errors. Un exemple d'actualitat: l'aeroport de Barcelona. A hores d'ara, el nostre flamant aeroport és una baluerna força inútil, sobretot per als vols a les grans capitals internacionals, els que compten. El Govern de Madrid -segons ha expressat el ministre del ram de vista al nostre país- continua amb la cantarella del paper "determinant" de les administracions territorials i els sectors empresarials locals, sota la sàvia supervisió del poder central, omniscient. Quina bestiesa! Volem volar a tot el món i que tot el món voli cap a aquí. I volem poder-ho organitzar nosaltres i si no ens sortim, fer dimitir els responsables que no ho hagin fet bé, com en els països normals. En definitiva, l'única posició "determinant" és la que té el 100 % del control de les decisions.

Parlo de normalitat i no pas de comoditat, com sovint sento a dir a molta gent. La comoditat i el confort ja són un grau més elevat, el qual sincerament crec que els catalans no tenim dret a exigir a ningú, tampoc a Espanya. No es tracta que els catalans hàgim de ser tractats de manera especial per a estar a gust a Espanya. Els catalans no tenim dret a decidir la forma com s'ha d'organitzar Espanya. Sovint és això el que irrita -amb raó- els nostres veïns, que no comprenen per què exigim i demanem coses que ningú altre no demana.

La història de Teodoro continua amb una temptació que li para el dimoni: tindrà tot l'or imaginable si fa sonar una campaneta que acabarà amb la vida d'un riquíssim mandarí, a qui no coneix ni ha vist mai i que viu a l'altra punta del món. Teodoro sucumbeix a la temptació, cosa de la qual es penedeix després de nombroses peripècies, perseguit pels remordiments d'haver causat la mort de l'innocent mandarí.

Crec que els catalans, si continuem com fins ara, farem la mateixa mala fi de Teodoro. Hem de superar la temptació -en aquest cas, no tan atractiva com la del personatge d'Eça Queirós- d'acceptar les engrunes del nou finançament o les fórmules estrambòtiques de participació limitada en el control del nostre aeroport. Segur que ens en penedirem, tal com els que van pactar o votar l'Estatut se'n penedeixen ara per la seva inutilitat. De moment, diumenge passat, dos-cents milers de conciutadans ja van poder assajar, de forma extraoficial, una via de sortida. Caldrà traslladar-la aviat a àmbits oficials, com el Parlament de Catalunya.

Pere Torra
- Eça de Queirós, O Mandarim, 1880.


dijous, 19 de novembre del 2009

"El procés de l'estatut català" per Franz Kafka

El començament de la famosa i magnífica narració de Franz Kafka, Davant la llei,  presenta una sorprenent similitud amb la situació dels catalans.

Aquesta narració, que també apareix inclosa dins d'un dels darrers capítols de la novel·la El procés, esdevé una metàfora anticipada de la nostra situació respecte les lleis espanyoles i, particularment, respecte el minúscul Estatut -una altra llei espanyola, no ho oblidem- que és a punt de tombar el Tribunal constitucional.

Diu Kafka:
Davant la llei, s'hi està un guarda. Hi arriba un home de pagès, i prega al guarda que el deixi entrar dins la llei. Però el guarda diu que ara no li pot concedir l'entrada. L'home s'hi repensa i pregunta si doncs podrà entrar més endavant. -És possible -diu el guarda- però ara no.
Les lleis de l'Estat espanyol sempre resulten per als catalans tan impenetrables com descrivia Kafka. A més del cas de l'Estatut, a l'engròs, trobem un recent exemple amb el decret de la famosa tercera hora de castellà que va imposar el Govern espanyol (i això que el castellà no s'ha imposat mai). Ens van dir que la Llei catalana d'educació superaria hàbilment la imposició del decret espanyol -aprovat pels socialistes, recordem-ho- i podríem restablir l'equilibri de la situació inicial. Ara ja tenim aquesta Llei impugnada davant de l'eficaç i veloç túrmix del Tribunal Constitucional i, mentrestant, coneguts que treballen a l'ensenyament m'asseguren que el decret espanyol s'està aplicant.

A mi em deixa parat com li costa entendre a molta gent -incloent els parlamentaris actuals- que l'única Llei d'educació o del que sigui que no és susceptible de ser retallada pel Tribunal constitucional espanyol és la que aprovem com a Estat català independent. I l'únic Estatut que podrem fer al nostre gust és aquell que es digui Constitució.

La similitud amb l'obra de Kafka que esmentava al començament esdevé esgarrifosa si es compara la situació de Catalunya amb el final de la història del pobre pagès. El guarda li continua barrant el pas a la llei i tan sols li deixa un tamboret perquè s'hi assegui on s'hi estarà anys sense poder entrar. Al final de la seva vida, quan el pagès és a les acaballes, esmerça les seves últimes forces per a adreçar una nova pregunta al guarda:

-I doncs -diu l'home-, si tothom vol arribar fins a la llei, ¿com és que tots aquests anys ningú sinó jo no ha demanat per entrar? -El porter s'adona que el pagès és al punt de la mort, i per tocar-li encara l'orella que es perd li clama amb una veuarra enorme: -Per aquí ningú més no podia entrar, perquè aquesta entrada no es destinava sinó a tu. Ara me'n vaig i la tanco-.
 Pere Torra
  • Franz Kafka, El procés, traducció de Gabriel Ferrater, Barcelona, Edicions Proa, 1966.

divendres, 30 d’octubre del 2009

L'art de mentir malament en la política catalana

"La política és l'art de mentir tan malament que només pot ser desmentida per altres polítics". És una frase que he llegit fa pocs dies no pas en un assaig polític occidental, sinó en la novel·la de l'escriptor moçambiquès, Mia Couto.

Tot i que m'agradaria molt, avui no els voldria pas parlar de literatura, sinó de política. Aquests dies que estem vivim en el nostre sistema parlamentari (no m'atreveixo a anomenar-lo democràtic), estem essent testimonis d'una successió d'escàndols de corrupció gravíssims que afecten els nostres polítics i administradors a dreta i a esquerra (en això, sí que són transversals). Respectant la presumpció d'innocència de qui no sigui un confès, hem entrat en una dinàmica en què s'enceta un nou cas que tapa l'anterior i aquest és tapat per un de posterior i així successivament.

La corrupció, de fet, no és altra cosa que una forma més o menys sofisticada de mentida. Aquesta mentida que, seguint Couto, tan sols es pot tapar amb una altra mentida dita per algú del gremi, és a dir, algú de la classe política capaç d'utilitzar aquest mateix llenguatge, que no és el de la ciutadania. I això que els nostres màxims dirigents o exdirigents afirmen que encara "no han estirat la manta", que sinó ja veuríem...

No crec que calgui esmerçar gaire esforç per a reclamar que, més que treure mantes (que també, perquè aquests dies fa molta calor!), la nostra "classe política" es prengui seriosament la necessitat de la regeneració política. Això vol dir, per exemple, transparència; nova llei electoral amb llistes obertes, candidats elegits per primàries i no pas a dit, circumscripcions petites properes al representat, limitació de mandats, austeritat en la despesa (per exemple, prohibició d'informes absurds); limitació del nombre de càrrecs de designació discrecional; incompatibilitats rigoroses; retiment de comptes i assumpció de responsabilitats; desprofessionalització de la política, etc.

Fa mesos que Reagrupament està reclamant la regeneració política com una necessitat perquè el país pugui tirar endavant (el doctor Joan Carretero fa anys ja va denunciar-ho en una cèlebre entrevista a La Vanguardia). A l'hora de la veritat (paraula difícil per a un polític), els professionals de la política i dels partits ens miren amb condescendència i, quan no ens insulten greument, ens titllen d'il·luminats, populistes o antipolítics. Encara que no els agradi, la tasca més important que tenen els nostres polítics l'any escàs que queda de legislatura és impulsar seriosament aquestes mesures. Si fan l'orni o fan el de sempre, s'arrisquen que els ciutadans es recordin de per què serveixen les urnes.

D'altra banda, també m'ha cridat l'atenció que siguin jutges i fiscals els que liderin el descobriment de tot aquest frau. Ens havien explicat que a Catalunya érem exemplars i ho teníem resolt perquè havien creat una Oficina Antifrau, que era un instrument innovador i magnífic. Vés per on, aquesta Oficina -finalment sota estricta dependència del Govern- no s'ha estrenat encara destapant cap manta, cobrellit o llençol dels que amaguen els nombrosos casos que, pel que sembla, sí que es veuen bé des de Madrid.

En fi, permetin que torni a la novel·la que esmentava al començament i que els recomano vivament. Es titula Un riu que es diu temps, una casa que es diu terra i l'ha publicada enguany en català Edicions 62 dins la seva imprescindible col·lecció "Les Millors obres de la Literatura Universal (segle XX)". Hi trobaran una altra perla que també se'ns fa molt propera: 
Aquesta terra va començar a morir en el moment en què vam voler ser uns altres.
Que tinguin una molt bona diada de Tots Sants (mentre algun dels nostres jerarques no se li acudeixi canviar-ne el nom, que el deu trobar horrorós) i aprofitin per a menjar força castanyes i panellets.

Pere Torra

  • Mia Couto, Un riu que es diu temps, una casa que es diu terra, Barcelona, Edicions 62, 2009.