divendres, 30 d’octubre del 2009

L'art de mentir malament en la política catalana

"La política és l'art de mentir tan malament que només pot ser desmentida per altres polítics". És una frase que he llegit fa pocs dies no pas en un assaig polític occidental, sinó en la novel·la de l'escriptor moçambiquès, Mia Couto.

Tot i que m'agradaria molt, avui no els voldria pas parlar de literatura, sinó de política. Aquests dies que estem vivim en el nostre sistema parlamentari (no m'atreveixo a anomenar-lo democràtic), estem essent testimonis d'una successió d'escàndols de corrupció gravíssims que afecten els nostres polítics i administradors a dreta i a esquerra (en això, sí que són transversals). Respectant la presumpció d'innocència de qui no sigui un confès, hem entrat en una dinàmica en què s'enceta un nou cas que tapa l'anterior i aquest és tapat per un de posterior i així successivament.

La corrupció, de fet, no és altra cosa que una forma més o menys sofisticada de mentida. Aquesta mentida que, seguint Couto, tan sols es pot tapar amb una altra mentida dita per algú del gremi, és a dir, algú de la classe política capaç d'utilitzar aquest mateix llenguatge, que no és el de la ciutadania. I això que els nostres màxims dirigents o exdirigents afirmen que encara "no han estirat la manta", que sinó ja veuríem...

No crec que calgui esmerçar gaire esforç per a reclamar que, més que treure mantes (que també, perquè aquests dies fa molta calor!), la nostra "classe política" es prengui seriosament la necessitat de la regeneració política. Això vol dir, per exemple, transparència; nova llei electoral amb llistes obertes, candidats elegits per primàries i no pas a dit, circumscripcions petites properes al representat, limitació de mandats, austeritat en la despesa (per exemple, prohibició d'informes absurds); limitació del nombre de càrrecs de designació discrecional; incompatibilitats rigoroses; retiment de comptes i assumpció de responsabilitats; desprofessionalització de la política, etc.

Fa mesos que Reagrupament està reclamant la regeneració política com una necessitat perquè el país pugui tirar endavant (el doctor Joan Carretero fa anys ja va denunciar-ho en una cèlebre entrevista a La Vanguardia). A l'hora de la veritat (paraula difícil per a un polític), els professionals de la política i dels partits ens miren amb condescendència i, quan no ens insulten greument, ens titllen d'il·luminats, populistes o antipolítics. Encara que no els agradi, la tasca més important que tenen els nostres polítics l'any escàs que queda de legislatura és impulsar seriosament aquestes mesures. Si fan l'orni o fan el de sempre, s'arrisquen que els ciutadans es recordin de per què serveixen les urnes.

D'altra banda, també m'ha cridat l'atenció que siguin jutges i fiscals els que liderin el descobriment de tot aquest frau. Ens havien explicat que a Catalunya érem exemplars i ho teníem resolt perquè havien creat una Oficina Antifrau, que era un instrument innovador i magnífic. Vés per on, aquesta Oficina -finalment sota estricta dependència del Govern- no s'ha estrenat encara destapant cap manta, cobrellit o llençol dels que amaguen els nombrosos casos que, pel que sembla, sí que es veuen bé des de Madrid.

En fi, permetin que torni a la novel·la que esmentava al començament i que els recomano vivament. Es titula Un riu que es diu temps, una casa que es diu terra i l'ha publicada enguany en català Edicions 62 dins la seva imprescindible col·lecció "Les Millors obres de la Literatura Universal (segle XX)". Hi trobaran una altra perla que també se'ns fa molt propera: 
Aquesta terra va començar a morir en el moment en què vam voler ser uns altres.
Que tinguin una molt bona diada de Tots Sants (mentre algun dels nostres jerarques no se li acudeixi canviar-ne el nom, que el deu trobar horrorós) i aprofitin per a menjar força castanyes i panellets.

Pere Torra

  • Mia Couto, Un riu que es diu temps, una casa que es diu terra, Barcelona, Edicions 62, 2009.