dilluns, 24 de desembre de 2012

Benvinguts a la nostra fi del món (semblant a la del de Zweig)


Stefan Zweig a les seves magnífiques memòries, El món d’ahir. Memòries d’un europeu, posava de manifest la fi del món on ell havia crescut i del qual havia estat testimoni. Zweig parlava de la fi del “món de la seguretat” que havia caracteritzat la societat del tombant dels segles XIX i XX, abans de la Primera Guerra Mundial del 1914.

Fa uns dies un amic meu em comentava que les memòries de Zweig li feien pensar en la situació actual. Hi estic d’acord. La crisi econòmica, social i política que estem patint és una sacsejada tan forta que el nostre món, el món tal com l’havíem conegut durant el tombant dels segles XX i XXI canviarà per a no tornar a ser mai més el mateix que havia estat. Sí, és la fi d’aquest món.

Ni la política, ni les idees, ni les persones, ni els bancs, ni les institucions, ni les organitzacions internacionals, ni les empreses funcionaran de la mateixa manera que fins ara. Tots plegats no ens podrem captenir com fins ara i, de fet, ja hem començat a canviar i no hi ha un punt de retorn, “un cop passada la tempesta”. Res del que era vàlid fins ara ho continuarà essent necessàriament per sempre. El que era bo abans pot resultar perniciós ara, el que era dolent abans pot esdevenir útil i valuós ara. Ens ho diuen no pas profetes, oracles o eixelebrats -que en certa mesura també ho fan-, sinó molts pensadors ben documentats.

Això és també aplicable, clarament, a la situació del nostre país. De fet, el que ha passat a Catalunya els darrers mesos s’explica també a causa de la magnitud de les transformacions que està experimentant tot el planeta, amb les especificitats que pertoquin. L’evolució política i la inevitable acceleració del ritme de recuperació de la nostra sobirania nacional només es pot entendre si prenem també aquesta clau global.

Algú em podria dir que tants canvis també faran canviar les formes d’organització de les societats i, per tant, dels Estats. Certament, això és ben possible i ja està passant. En qualsevol cas, si algú ho diu perquè treure'ns del cap exercir la nostra llibertat, cal aclarir-los que més val disposar del poc de què disposen les nacions que compten al món que no pas del no-res que tenim ara. Convé que els eventuals canvis cap a noves formes d’organització els fem nosaltres mateixos directament, a partir del nostre propi Estat. Això, és clar, si volem que la nostra cultura i la nostra llengua tinguin possibilitats de continuïtat algun segle més.

Per això, és ridícul i gairebé fa riure que hom invoqui, posem per cas, la Constitució espanyola per a empresonar les ànsies de llibertat que expressen els catalans. Els instruments del passat són inservibles per a la gestió del present i els espanyols -encara que jo no els diré pas quins, és clar- n’haurien de cercar d’altres. És inútil brandar un text arnat fent-lo anar com un espanta-sogres davant la voluntat democràtica d’un poble.

¿Vol dir això que els catalans que aspirem a la nostra llibertat ho tenim tot fet? Que no hem de fer res més? Que no ens hem de preocupar i que tot ens vindrà donat? No, és clar, al davant en tenim uns quants disposats a defensar els seu privilegis -encara que siguin il·legítims, encara que es fonamentin en la injustícia- remant contra el sentit del temps. En tot cas, si nosaltres badem, encara que les coses canviaran igualment, ho podrien fer d'una altra manera, més lentament, amb més dificultats, i algunes generacions s’ho poden perdre (ens ho podem perdre).

Ningú no recorda avui els dirigents que van conduir els països que van fer la Primera Guerra Mundial que va viure Zweig. Tampoc ningú no recordarà d’aquí a 80 o 90 anys els que van capgirar l’statu quo a Catalunya, si ho aconseguim. Per això, no em canso de demanar-los a tots ells generositat i amplitud de mires.

Bon any 2013!

Pere Torra

  • Publicat a Diari Gran del Sobiranisme, desembre de 2012
  • Stefan Zweig, El món d’ahir. Memòries d’un europeu, traducció de Joan Fontcuberta, Barcelona, Quaderns Crema, 2001

diumenge, 23 de desembre de 2012

Un grapat de mala herba, un bon antídot literari contra la carrincloneria del Nadal


Ara que ve Nadal esperem que aquelles persones que disposin de més temps per a activitats de lleure, n’ocupin un bocí en la lectura de literatura catalana. No tan sols entraran en contacte amb aquest art antic que encara es practica en la nostra llengua, sinó que, amb llibres com el que comentem ara, podran combatre l’ensucrada carrincloneria que sempre acompanya aquestes festes.

El recull de contes que l’escriptor badaloní, Ricard Biel, ha publicat aquesta tardor ofereix una dosi de literatura ben feta amb el to agre d’una llimona. Aquesta agror es manifesta des del títol mateix, Un grapat de mala herba. Precisament, un dels contes del llibre es titula “Llimona” -nom de la gata del protagonista-, que és un relat ben trenat, on l’autor planteja una reflexió metaliterària sobre la creació i descriu amb detallisme les dificultats d’un escriptor novell que sempre ha viscut a l’ombra d’un pare que ha reeïxit en el terreny de les lletres. El final, molt contundent, és absolutament lògic i inapel·lable.

Els nou contes presenten gairebé sempre situacions amb personatges inadaptats. Aquesta inadaptació a la societat deriva de diversos aspectes: una parella d’adolescents que encara no són adults (“Dos indis”), un marit incapaç d’assumir la malaltia de la dona (“Distància relativa”), un treballador incapaç d’assumir que els seus companys de feina són fantasmes (“Els àmbits naturals”), un escriptor incapaç d’assumir la seva ineptitud creativa en contrast amb un pare massa prolífic (“Llimona”), un aspirant a suïcida frustrat (“Relat d’un aspirant”), un nen que gaudeix amb els maltractaments del seu pare (“L’ordre establert”). Sovint aquesta incapacitat per a l’adaptació obre les portes a la malaltia, sobretot psíquica: un deficient mental a “Canalla”, el deteriorament neuronal de la dona a “Distància relativa” o la neurosi obsessiva a “L’ordre establert”.

D’aquesta inadaptació dels personatges, Biel en fa l’eix dels seus relats, de manera que, malgrat una gran diversitat de situacions, els contes del recull presenten una gran unitat temàtica. Ja se sap que sense conflicte no hi ha literatura i, en el cas dels personatges d’aquest llibre, el conflicte rau en les dificultats d’integrar-se al món.

La mirada de Biel esdevé implacable; de vegades, potser massa. Fins i tot Kafka, en certa mesura, deixava respirar el lector i aprofitava l’absurd per a introduir elements de comicitat, cosa que és present a El procés. En el cas dels contes d’Un grapat de mala herba, la principal vàlvula d’escapament és el recurs a la primera persona, que trobem a moltes de les narracions: “Dos indis”, “Canalla”, “Els àmbits naturals”, “Relat d’un aspirant”, “L’ordre establert”. Aquest ‘jo’ narrador introdueix la perspectiva subjectiva, incapaç d’abastar tota la realitat, però alhora oferint al lector prou informació per adonar-se’n. Aquesta coneguda tècnica, a més de deixar en mans del lector la reconstrucció dels esdeveniments, fa emergir les febleses o misèries de cada protagonista-narrador amb eficàcia i alhora amb tota la cruesa.

De fet, les històries de Biel tenen molt de suc -encara que sigui de llimona- i faran les delícies dels aficionats a la psicoanàlisi, especialment les que tracten sobre la relació entre pares i fills, que hi són molt abundants, la més explícita de les quals és el conte “L’ordre establert”.

Empatxats de canelons, torrons, nadales i parentela; la lectura de l’obra de Biel us ajudarà a pair-ho tot i, a més, com tota bona literatura, us farà reflexionar sobre la vida i la condició humana.

Pere Torra

  • Publicat a La Veu, núm. 21, desembre de 2012.
  • Ricard Biel, Un grapat de mala herba, Barcelona, La Magrana, 2012.

dissabte, 8 de desembre de 2012

L'operació ha estat un èxit, però el pacient...

La lectura que es pot fer dels resultats electorals del passat 25 de novembre presenta similitud amb el cèlebre acudit del títol. L’operació sobiranista ha estat un èxit perquè mai com ara no hi havia hagut tanta representació favorable que Catalunya exerceixi el dret d’autodeterminació i, a més, s’ha obtingut amb una participació rècord.

En canvi, pel que fa a l’estat del pacient, és a dir, del referèndum, la cosa és més incerta. No m’atreveixo a canviar els punts suspensius per l’expressió amb què acaba l’acudit perquè no crec que el referèndum estigui mort, però sí que, sens dubte, ha quedat tocat. Qui ha de liderar un procés com aquest, el president Mas, estarà sotmès a mil i una pressions de totes bandes -incloent falsos esborranys policials- i no pot estar pendent del tipus de pedaços que cal posar per apuntalar una administració regional en pràctica fallida.

El fet que el partit amb més diputats de l’oposició sigui Esquerra és molt positiu, sens dubte, però cal tenir present que amb prou feines compta amb un 15% dels escons. A més, el concepte de “cap d’oposició” amb què alguns ens volen seduir correspon a la tradició parlamentària britànica, caracteritzada per un fort bipartidisme. Encara que tinguem afició a la història, no som a Londres ni als vells temps del segle XIX en què Disraeli i Glandstone feien discursos memorables. Bells discursos que literaturitza amb gràcia i eficàcia l'escriptor André Maurois en una magnífica biografia de Disraeli, que a casa hem llegit tots per prescripció paterna. Catalunya no és un Estat ni té un règim parlamentari com el britànic. Aquí no hi ha ni primer ministre ni Downing Street ni cap de l’oposició ni tampoc una reina Victòria.

Senyores i senyors, es tracta de construir un nou Estat i, per a fer-ho, caldrà enfrontar-se a un altre Estat ja constituït que aprofitarà tots els moments de debilitat per a aprofundir en la destrucció de la nostra identitat. ¿Algú creu que és casual que la reforma educativa contra la llengua catalana que projecta Wert s’hagi presentat just quan el president Mas es troba més afeblit i sense haver pogut formar govern?

Per construir un Estat, calen estadistes, és a dir, dirigents polítics amb capacitat i amplitud de mires, i, sobretot, generositat i disposició a fer renúncies d’interessos de partit. El que fa por és que, malgrat la clara voluntat del poble, no hi hagi uns líders i uns partits que estiguin a l’alçada del moment. Això fa més por que les garrotades que vindran de Madrid.

Pere Torra
  • Publicat a Diari Gran del Sobiranisme, desembre de 2012.
  • André Maurois, Disraeli, traducció de R. de Hernández, Madrid, Espasa-Calpe, 1945

diumenge, 18 de novembre de 2012

Pàtria i identitat a l'Europa d’entreguerres

L'editorial L’Avenç ha reeditat aquest 2012 una obra molt significativa de Joseph Roth (1894-1939) que, en excel·lent traducció de Judith Vilar, edicions 62 va publicar el 1993 a la MOLU. Segle XX. Roth, autor jueu de la Galítzia oriental -actualment en territori d’Ucraïna-, té afinitat amb Stefan Zweig, amb qui va mantenir correspondència, i amb Franz Kafka, ja que tots tres escriptors són d’ascendència jueva, expressió alemanya, nascuts a diversos indrets de l’Imperi Austrohongarès, actius en el període d’entreguerres i morts força prematurament.

La novel·la de Roth, que es va publicar el 1930, narra la història de Mendel Singer, un modest mestre, que “era devot, temorós de Déu i no gens extraordinari, un jueu normal i corrent” (5). Singer té una vida força miserable i es veu aclaparat progressivament per dificultats de tota mena que el fan arribar a renegar de la seva fe. Tot i la seva afinitat amb el Job de la Bíblia que invoca el títol de l’obra, Mendel Singer no n’és un mer correlat. “Era molt ric lo patriarca Job / i ho perdé tot sinó la paciència” deia el nostre Jacint Verdaguer a Flors del Calvari; en canvi, Mendel, pobre de sempre, arriba a afirmar que “Déu és cruel, i com més l’obeeixes, més severament et tracta” (133), davant l’astorament dels companys jueus. 

En tot cas, com en tota bona literatura, la història és poc rellevant i el que fa interessant aquest llibre és la magistral capacitat expressiva i simbòlica de Roth, no exempta d’una ironia deliciosa: “Déu havia atorgat fertilitat a les seves entranyes, serenitat al seu cor i pobresa a les seves mans, que no tenien or per sospesar ni bitllets de banc per comptar” (6).

Roth, sense haver de fer referències explícites a la condició de Mendel i dels companys de la comunitat (schtetl), expressa poèticament el dramatisme de la diàspora jueva: “La terra on es trobaven els era estranya, hostil el bosc que els observava, odiosos els lladrucs dels gossos l’oïda desconfiada dels quals havien despertat, i només els era familiar la lluna, que avui naixeria en aquell món com ho va fer a la terra dels avantpassats, i el Senyor que vigilava pertot, a casa i a l’exili” (57). 

I és que la terra, la pàtria, i la pròpia identitat és, en definitiva, l’objecte al voltant del qual gira el llibre. Mendel té moltes dificultats per marxar a Amèrica, malgrat que tothom li diu que “un jueu no podia desitjar res de millor que instal·lar-se a Amèrica” (86). També la seva dona mira de convèncer-lo que el seu fill, Schemariah -rebatejat Sam-, ha fet bé d’anar a la guerra perquè “Amèrica no és Rússia. Amèrica és una pàtria” (118). Però Mendel, malgrat que Zuchnov fos un territori hostil als jueus, era on havia deixat Menuchim, el seu fill malalt, i on ell malda per tornar. Roth ho expressa amb gran bellesa i exactitud: “Tot Zuchnov i rodalies l’esperaven: la caserna, la pineda, les granotes als aiguamolls i els grills als camps. Si Menuchim era mort, respirava al petit cementiri. Mendel també hi jauria” (151). Les pàtries són així.

No desvetllarem el sorprenent i gairebé màgic final de la novel·la perquè desitgem que tingui més lectors catalans. A més, amb aquest llibre, Roth testimonia la fi de l'Imperi Austrohongarès, amb el qual, d’alguna manera, els catalans tenim alguna cosa a veure. De fet, som on som perquè fa 300 anys vam apostar el nostre futur donant suport als Habsburg. Esperem que ara tinguem més encert per exercir ben aviat la nostra llibertat.

Pere Torra

  • Publicat a La Veu núm. 20, novembre de 2012.
  • Joseph Roth, Job. Història d’un home senzill, Traducció de Judith Vilar, Barcelona, L’Avenç, 2012.

dimecres, 7 de novembre de 2012

Democràcia vs. Llei. Antígona vs. Ismene

La disposició a exercir aviat i efectivament el dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya ha posat al descobert el conflicte -antiquíssim i encara no del tot resolt- entre justícia i dret, dret natural i dret positiu, moral i dret, llei divina i llei dels homes...

Els detractors de la llibertat de Catalunya consideren que entre la democràcia (exercir els catalans el dret a decidir el nostre futur) i la llei (una Constitució espanyola que no reconeix expressament aquest dret al poble català) cal donar prioritat a la llei. Situen el compliment de la llei per sobre de la democràcia i punt i final. Aquesta posició de predomini de la llei a tot preu ha servit sovint per a emparar les pitjors dictadures. El règim franquista, per exemple, que ha estat objecte d’una recent comparació lamentable per part de l’expresident Montilla, intentava bastir la seva manca de legitimitat en l’existència de dret, de normes i regles que “regulaven” la vida social. Com saben bé tots els juristes, un Estat democràtic, un Estat de dret no és el mateix que un Estat amb dret i la mera presència de normes escrites no és suficient per a convertir una dictadura en una democràcia.

Naturalment, el meu punt de vista s’oposa frontalment al dels adversaris de la llibertat de Catalunya. Crec que la llei no es pot posar per sobre de la democràcia perquè la democràcia és un valor molt superior, previ, legitimador de la llei (però no pas al revés). La democràcia necessita lleis, però les lleis per si soles no fan que hi hagi democràcia. Quan el president dels EUA, Barack Obama, manifestava fa poc que el dret d’autodeterminació era un valor universal, no pas una cabòria nord-americana, venia a palesar una creença molt arrelada en el poble nord-americà: l’existència de valors o drets, previs a les lleis. Obama, a més, en donava un atribut cabdal, com és el seu caràcter universal, consubstancial a la naturalesa humana. Jo, és clar, estic d’acord amb el president Obama i, de fet, són molts els pensadors de la història que mantenen aquesta posició. La mateixa formulació de les declaracions universals de drets humans estan basades en aquesta concepció. Tant se val el que diguin les lleis d’un país, els individus i els pobles tenen uns drets que deriven de la seva condició humana individual o col·lectiva i ningú no els els pot llevar. Fer-ho és il·legítim i injust, encara que pugui ser "legal".

En la nostra tradició occidental, trobem en els antics grecs un exemple semblant al conflicte que oposa democràcia i llei. Sòfocles explica la tràgica història d’Antígona, que va desafiar el poder establert per tal d’enterrar un dels seus germans, Polinices, proscrit per la llei dels homes, a diferència de l’altre germà, Etèocles, considerat un heroi també mort en la lluita fratricida. En la versió que en fa Salvador Espriu, de qui l’any que ve commemorarem el centenari del naixement, preguntada per Tirèsias si no respectaria la llei, Antígona contesta: “Tots ens devem primerament a les lleis eternes”. Antígona avantposa el seu deure humanitari a la llei vigent dictada pel dèspota Creont. La filla d’Èdip -ja se sap que aquesta era una nissaga ben desgraciada- tenia encara una altra germana, Ismene, de qui es parla sempre molt poc. Ismene -una mena de revers d’Antígona- inicialment també condemna el maltracte al cos de Polinices, però, a l’hora d’anar-lo a enterrar, té por i deixa sola Antígona. Ismene defuig el risc de fer enfadar el poder establert i se’n torna a casa.

A Occident sempre hem vist Antígona com a sinònim del coratge i de compromís social; fins i tot ha estat invocada pels revolucionaris francesos del segle XVIII i, en general, per tots aquells sotmesos a un poder establert, “legal” però injust. En canvi, Ismene simbolitza la covardia i l’anar fent. La tragèdia grega, com les llegendes i els contes de fades, tenia una funció moral, alliçonadora. Afortunadament, al segle XXI a Europa la democràcia assegura que el compromís i el coratge de tot un poble no tingui un desenllaç tan tràgic com el de la bona Antígona.


Pere Torra

dimarts, 9 d’octubre de 2012

Les Cartes ianquis de Carles Boix o l'avantatge de la llibertat de pensament

ACONTRAVENT acaba d’inaugurar una nova col·lecció d’assaig amb un llibre de Carles Boix, catedràtic de la Universitat de Princeton i membre de l’American Academy of Arts & Sciences. Difícilment, l’editorial podria haver encetat la col·lecció ‘Assaig XXI’ amb un títol més apropiat perquè som davant d’un llibre ple d’idees, que s’adreça al món contemporani, el nostre món, i que presta una atenció especial a aquest petit bocí de terra arran del Mediterrani on va sorgir Catalunya.

La posició de Boix sobre la situació catalana remarca el contrast entre un present inviable per a Catalunya i un futur que no pot ser sinó millor -per difícil que pugui resultar- del que és ara. La podríem sintetitzar amb una frase de les primeres pàgines del llibre: “indubtablement, la transició cap a un estat sobirà pot tenir costos, però l''statu quo' en té més”. Per això Boix ens recorda que “ningú vol ser una infeliç província espanyola quan pot aspirar a constituir-se en un dels cantons d'una Europa confederal” (45).

Al llarg de tot el llibre Boix recorre a una argumentació solvent i clara. De vegades podríem dir, fins i tot, que la seva claredat racionalista resulta una mica crua, encara que sigui amorosida amb una ironia elegant. Aquesta claredat rotunda és fruit d’una bona capacitat expressiva, d’una gran riquesa de fonts documentals i, sobretot, d’una independència intel·lectual absolutament decisiva. Sens dubte, Boix exhibeix una envejable llibertat de pensament a la qual no estem gens avesats, per desgràcia, a Catalunya, on les persones que escriuen als diaris i parlen a les ràdios i televisions sempre manifesten la seva afinitat amb el partit polític que els ha promogut. Precisament, el subtítol de l’obra remet a aquesta manca de servituds, que, de fet, esdevé el fil conductor de les diverses parts del llibre. No es perdin el capítol dedicat a la nostra mentalitat col·lectiva, dins la part dedicada a Catalunya, que conté una lúcida reflexió -que voldríem més extensa- sobre el caràcter dels catalans.

L’estil del nostre acadèmic beu de les millors fonts de l’assaig català i potser per això hi trobem sovint una tendència a fer generalitzacions d’aire planià com aquesta: “els sistemes polítics, tant a nivell europeu com a nivell mundial, descentralitzats i fragmentats són superiors als imperis i les repúbliques centralitzats” (292). La sort és que Boix, a més, té cura de basar sempre les seves generalitzacions en dades comprovades i fiables, sense torturar-nos amb excés de referències erudites ni notes a peu de pàgina. A l’edició, hi trobem a faltar un índex de noms, que en faria molt útil la consulta puntual tan apropiada en llibres com aquest, i també la identificació de les publicacions on van aparèixer els articles originals.

Lògicament, l’autor també té ocasió de comentar aspectes concrets de l’actualitat, com ara, l’absurditat de les inversions en infrastructures d’Espanya. Per això reivindica que “un estat amb un cert sentit de la justícia ja hauria fet el corredor mediterrani per compensar el dèficit extraordinari d'infrastructures públiques que pateix l'àrea mediterrània” (52).

El llibre de Boix ens ofereix un passeig en què potser no visitarem tot el món, com diu el subtítol, però, sí que tindrem ocasió de conèixer molts aspectes de Catalunya i els Estats Units (la concepció dels EUA com a illa és molt il·luminadora). Així mateix, descobrirem l’origen de la decadència de la Xina al segle XV, a què remet la bella portada que il·lustra el llibre; molts aspectes de la nostra vella Europa; i, encara, aprendrem economia i apreciarem el valor de la llibertat que comença per l’expressió de les idees pròpies.

Pere Torra

  • Publicat a La Veu, núm. 19, octubre de 2012.
  • Carles Boix, Cartes ianquis. Un passeig sense servituds per Catalunya i el món, Barcelona, Acontravent, 2012.

divendres, 31 d’agost de 2012

Adrià Ardèvol a la recerca de l'storioni perdut

Diguem d’entrada que l’obra que comentem -publicada ara fa un any- és, possiblement, una de les millors novel·les catalanes dels darrers 40 anys i l’hem de situar al costat d’obres mestres de la nostra novel·lística com Incerta glòria o La plaça del diamant. Tot i que la novel·la és extensa i complexa, la seva lectura és també un plaer que deixa el lector, després d’haver devorat les seves 1.000 pàgines, amb ganes de rellegir-la. De fet, la relectura és molt oportuna per a lligar les diverses històries que conté i copsar-ne plenament la seva riquesa.

Entre els seus diversos elements, la novel·la de Cabré presenta certa semblança amb les pel·lícules d’aventures d'Indiana Jones, nazis despietats inclosos. Espero que ningú no trobi frívola la comparança, perquè, com passa amb l'arca de l'aliança a la pel·lícula de Spielberg, un preuat objecte, en aquest cas un violí storioni, serveix a Cabré per a connectar les diferents històries que s'entrecreuen i que cronològicament abasten des de l'Edat Mitjana fins al temps actual. A diferència del personatge interpretat per Harrison Ford, el protagonista de Jo confesso, Adrià Ardèvol, no és arqueòleg; però sí que té una gran afició a aplegar valuosos objectes antics, especialment manuscrits d'obres literàries. En tot cas, l'obra de Cabré és més rica i presenta molta més complexitat narrativa que la ficció de Hollywood. A més, els personatges no són herois ni grans aventurers, sinó persones de carn i ossos amb moltes febleses, més aviat eunucs, per fer servir un terme car a Cabré mateix, no pas en el sentit d'improductius o infèrtils, sinó d'incapaços per a bastir la pròpia felicitat. 

Aquesta infelicitat dels personatges té relació amb la força del mal, sobre el qual reflexiona tota la novel·la, "perquè el mal procura corrompre tots els projectes de felicitat, per humils que siguin, i es basqueja per aconseguir el màxim de destrucció possible al seu voltant" (733). I per a parlar del mal la novel·la té cura d’exemplificar-lo amb els casos més destacables de la història del darrer mil·lenni: des de la inquisició al nazisme, passant per la intolerància d’arrel islàmica. Precisament, una troballa important de la novel·la és l’hàbil mixtura entre inquisidors dominics, nazis de les SS o muftís islàmics, que -amb un gran eficàcia en l’ús dels recursos tècnics de l’escriptura- apareixen en un mateix paràgraf sense solució de continuïtat (794). A més, l’abast cronològic de la novel·la és paral·lel a l’amplitud geogràfica de l’acció, que se situa a Barcelona, Tona, el Pallars (Sant Pere de Burgal, Gerri de la Sal), Roma, París, Auschwitz, el Congo, Tübingen, Damasc, Suïssa, etc.

A més, Jo confesso no es troba isolada en el conjunt de l’obra de l’autor i presenta notables afinitats amb L’ombra de l’eunuc. De la mateixa manera que la ineptitud per la felicitat de Miquel Gensana -protagonista de L'ombra de l'eunuc-, l’assimila al seu oncle, Maurici Gensana; a Adrià Ardèvol li passa això mateix respecte el seu pare, Fèlix Ardèvol. De manera significativa, Miquel Gensana també apareix breument a Jo confesso, com a company d'estudis d'Adrià i Bernat, i, amb tots aquests personatges, Cabré ha anat bastint una radiografia força completa de la seva generació, la dels nascuts a la postguerra, caracteritzada per la frustració de les seves grans ambicions plantejades a la joventut tant per a la vida personal com per a la col·lectiva.
Així mateix, Jo confesso es relaciona amb el seu darrer llibre de relats, Viatge d’hivern, dins del qual trobem un relat titulat -significativament- "Jo recordo". Aquest relat, que arrenca amb un episodi ambientat a l’època nazi similar als que trobem a la novel·la, explica una història de gran dramatisme on l’autor aborda el sentiment de culpabilitat dels supervivents de l’holocaust, un dels grans temes de la narrativa europea del segle XX també present a la novel·la. 

El lector català agrairà encara la catalanitat substantiva de la perspectiva de Cabré, la qual permet fer dir, per exemple, a un dels personatges: “Per això jo sóc jueu, no en sóc de naixement, però sí de voluntat, com ho som molts catalans que ens sentim esclaus en la nostra terra i hem tastat la diàspora només pel fet de ser catalans” (600).

Creguin-me. Deixin estar els bestsellers prefabricats i aprofitin per immergir-se dins d’una obra que prestigia la nostra literatura dins la literatura universal.

Pere Torra
  • Publicat a La Veu, núm. 18, setembre de 2012.
  • Jaume Cabré, Jo confesso, Proa, Barcelona, 2011.




dimecres, 11 de juliol de 2012

El veritable viatge d'Ulisses

Ara que alguns ens volen convèncer que ja estem viatjant cap a Ítaca, encara que després parlen d’escenaris desconeguts, és oportú revisar l’Odissea en la moderna versió feta per Joan Francesc Mira que en va publicar Proa aquesta tardor. L’obra no requereix presentació i el traductor tampoc, el qual els darrers temps ens ha ofert impecables versions d’obres clàssiques de la literatura occidental, com la Divina Comèdia de Dant o els Evangelis. Totes aquestes obres ja comptaven amb traducció en la nostra llengua, però compartim el parer de Mira que, a l’hora de tornar a traduir l’Odissea, es proposa “fer-ne una versió directa i transparent, per al meu temps i els meus conciutadans; posar-la en mans, potser, d’uns nous lectors per renovar-ne el gust de la lectura. I de passada, i com a premi en l’esforç mateix, submergir-me jo llargament en la mar infinita del poema, una mar de color de vi”.

Ens plau molt que Mira posi al dia una obra tan essencial i ho faci per a nosaltres, conciutadans seus del segle XXI. En aquest país mai no està de més fer accions que projectin la nostra llengua, com també fan altres coratjoses editorials, com ara, la nova traducció del Pickwick de Dickens que ha presentat Acontravent enguany, any del bicentenari de l’escriptor anglès. Tornant a l’Odissea, cal valorar la llengua que fa servir Mira en aquesta obra, una llengua neta, clara, rica i propera. Presenta alguns aspectes que revelen l’adscripció a la modalitat valenciana de la nostra llengua en algunes desinències verbals i en l’accentuació d’algunes vocals.

Qui s’acosti a aquest llibre ja sabrà segurament què l’espera i té garantida una magnífica estona de lectura, que, malgrat haver passat vint-i-set o vint-i-vuit segles, serà indubtablement amena. Sempre diverteix recordar l’episodi del ciclop Polifem al Cant IX, en el qual Ulisses s’empesca la famosa martingala d’explicar-li que es diu Ningú, que, lògicament, és un nom fals. Quan Polifem és atacat per Ulisses i altres companys i intenta cercar l’ajuda d’altres ciclops, topa amb l’associació negativa del nom: “Ai, amics meus, Ningú em vol matar amb engany i amb la força”, per la qual cosa la resta de ciclops responen: “Doncs, si estàs sol i ningú no t’ataca ni et fa violència, és malaltia que ve del gran Zeus, hom no pot evitar-la: prega per tant Posidó al senyor, que també és el teu pare” (161)

Potser també és bo recordar l’anada d’Ulisses al país dels morts, l’Hades (Cant XI). No volem ni imaginar els morts que hi podríem localitzar si traslladéssim el viatge a la Catalunya del segle XXI, com pretenen alguns, si bé, resultaria molt pràctic trobar-hi un endeví com Tirèsias, per tal que ens aclarís les incerteses del nostre futur immediat.

Aquests que enmirallen la nostra trajectòria amb els 20 anys de retorn d’Ulisses després de la guerra de Troia, haurien de tenir present que l’Odissea no acaba amb l’arribada de l’heroi a l’illa. L’arribada d’Ulisses a la seva terra, Ítaca, es produeix al Cant XIII, quan encara ens manquen onze cants més fins arribar al darrer, el Cant XXIV. Molta feina li queda per fer a Ulisses un cop posa els peus a la seva enyorada pàtria: “l’arribada, el retrobament amb el porquer i el fill, els plans de venjança, l’entrada a casa, els pretendents, Penèlope, i la conclusió sagnant i feliç” (227).

Per desgràcia, no estem gaire segurs que tinguem cap líder amb la força i, sobretot, l’enginy d’Ulisses. D’altra banda, també cal recordar que Ulisses va retornar sol al seu reialme i, amb franquesa, si nosaltres fóssim els que anem al vaixell preferiríem també arribar-hi aviat i sans i estalvis, lluny de la ira de Posidó. Curiosament, els darrers versos de l’Odissea fan referència a un pacte, un altre fet que remet al nostre present: “Fill de Laertes, llinatge de Zeus, habilíssim Ulisses, para’t, atura una lluita violenta que a tots us iguala. S’irritaria el Cronida, Zeus d’ampla veu, si no ho feies”. Va dir això Atena, i ell, molt content, la va creure. I es concertà entre tots ells un gran pacte de pau duradora, obra de Pal·las Atena, la filla de Zeus portaègida, que s’assemblava a Mèntor en tot, en la veu i en l’aspecte” (441). Al capdavall els grans pactes de pau duradora tan sols estan a la mà del déus i els déus fa temps que han emmudit també per a Grècia.

Pere Torra

  • Publicat a La Veu, núm. 16, juliol de 2012.
  • Homer, Odissea, Versió de Joan F. Mira, Edicions Proa: Barcelona, setembre de 2011



dimecres, 23 de maig de 2012

L’ombra de l’eunuc o quan el pes del passat condiciona el present (i 4)

“En Miquel i en Simó es van mirar a l’ànima: -I ara què en faig, de la meva vida?”

Un mecanisme que la novel·la utilitza molt sovint i amb gran eficàcia narrativa és la barreja de l’estil directe i indirecte i el pas de la tercera a la primera persona i viceversa. La narració en 3a persona cedeix lloc a la 1a persona sense solució de continuïtat (i fins que el lector no s’hi acostuma, li genera gran perplexitat) i pot tornar a la 3a persona seguidament. Cabré ho fa explícit en el seu text de reflexió sobre literatura parlant d’aquesta novel·la:
I m’imaginava l’entelèquia del narrador amb un zoom, aproximant-se i fugint del món narrat. Era allò: aquesta mobilitat li donava un to relativista que m’agradava i una certa aspror de dissonància gramatical molt afí a l’estètica musical bergiana (vegeu Jaume CABRÉ, El sentit de la ficció, Proa, Barcelona, 2010 [1999], p. 103).
L’esment del zoom que fa Cabré remet a la tècnica cinematogràfica. A més, cedint la veu als personatges mateixos, s’aconsegueix un efecte de comicitat i alhora de distanciament amb el lector de finals de segle XX i principis del segle XXI, allò que l’autor anomena “to relativista”. Per exemple, resulta difícil al lector identificar-se amb els posicionaments de Gensana i el seus companys del grup d’acció armada per la seva exagerada ortodòxia marxista i el seu dogmatisme, que deriven d’un estricte programa de formació (incloent un ensinistrament paramilitar a Beirut) que a la novel·la és comparat a un adoctrinament religiós.
Marx, Engels, Rosa Luxemburg, Londres, Alemanya, menxevics, bolxevics, les tesis d’abril, el retrocés objectiu del govern provisional de Kerenski, la Revolució, Lenin, Trotski, l’Exèrcit Roig, Stalin, el Palau d’Hivern, i van assistir, commoguts, a projeccions clandestines en setze mil·límetres d’Octubre, Ivan el Terrible i El cuirassat Potemkin, com un perllongament de luxe de les classes normals de catequesi. (84)
Així mateix, la novel·la utilitza altres diversos mecanismes per aconseguir el distanciament respecte els fets narrats, d’entre els quals cal destacar un acurat treball de llenguatge. Un altre dels instruments emprats consisteix a posar als personatges un nom caricaturesc descriptiu de les accions que està realitzant el personatge mateix, marcant-ho deliberadament amb lletres majúscules. Això resulta més abundant en el protagonista, per al qual hem recollit seixanta-set denominacions diferents, algunes de les quals es van repetint (vegeu-ne la llista completa al final d’aquest apartat, amb esment del número de pàgina corresponent). En alguna ocasió, Cabré ho porta a l’extrem, quan fa intervenir alhora dues denominacions d’un mateix personatge. Aquest és el cas, per exemple, del moment en què el partit de Gensana, arran de la mort del dictador, decideix abandonar la clandestinitat i dissoldre’s dins del PSUC. La lluita interna entre en Miquel i l’ex-camarada Simó queda reflectida de manera expressa: “En Miquel i en Simó es van mirar a l’ànima: -I ara què en faig, de la meva vida?” (188).

Els 67 noms de Miquel Gensana

  • Miquel II Gensana l’Indecís (35, 101, 305)
  • Miquel II Gensana el Meditador (39)
  • Michaelus Saecundus, O.S.B. (39)
  • Michaelus (40)
  • L’ex-missioner Miquel (41)
  • Miquel el Cagadubtes (43)
  • Miquel II Gensana l’Intel·lectual (59)
  • Miquel II Gensana l’Escollit (63)
  • Miquel Che Gensana (64, 94, 117, 237)
  • Miquel II Gensana el Receptiu (81)
  • Miquel Marlowe Gensana (83)
  • Miquel II Gensana el Catecumen (84)
  • Miquel Gensana el Comunista d’Origen Cristià (84)
  • Miquel el Miop Metafísic (89)
  • Miquel Martí l’Humà Gensana (94)
  • Simó el Proscrit (107)
  • Simó I l’Obrer (108)
  • Simó El Desclassat (112)
  • Simó ex-Miquel (113)
  • Simó, el Lector Revolucionari (114)
  • Miquel II Gensana l’Aprenent Etern (115)
  • Miquel II Gensana el Desinformat (130)
  • Miquel Robin Hood II Gensana (136, 188)
  • Miquel II Gensana el Nebot-Nét (138)
  • Miquel II Gensana el Goril·la (175)
  • Miquel II Gensana l’Alliberat de Tota Càrrega Feixuga Excepte de la del Record (189)
  • Miquel II Gensana el Fill Pròdig (191)
  • Miquel Darwin Gensana (223)
  • Miquel Gensana el Separat de Nou (227)
  • Miquel Gensana el Separat de Fa Ja Força Temps (228)
  • Miquel II Gensana el Caparres (233)
  • Miquel Gensana Guerrer Que Reposa (238)
  • Miquel el Desorientat (239)
  • Miquel, el Teòric Radical (242)
  • Miquel II Gensana el Cast (244, 322)
  • Miquel Bocuse (244)
  • Simó I Stanley (246)
  • Michel Le Voyeur (247)
  • Miquel el Graponer (249)
  • Miquel Sigmundfreud (249)
  • Miquel II Gensana el Somiatruites (258)
  • Miquel el Progre (278)
  • Miquel II Gensana el Mutilat (297)
  • Miquel II Gensana l’Escoltador de la Gran Història de la Família i Guardador dels Seus Secrets (307)
  • Miquel II Gensana l’Usurpador (315)
  • Miquel II Gensana el Sense Terra (327)
  • Miquel Otello Gensana (333)
  • Miquel II Gensana el Desorientat (336)
  • Miquel II l’Estafador Improvisador, Redactor de Revista Miraculosament Convertit en Entrevistador d’una Secció Inexistent Gensana (341)
  • Miquel el Cardiòpata (346)
  • Miquel II Gensana el Lector de les Memòries de l’Oncle (353)
  • Miquel II Gensana, Entrador de Temples (357)
  • El Gran Envejós (368)
  • Miquel el Mut (384)
  • Miquel II Gensana, l’Inventor de Realitats (400)
  • Simó, l’Apòstol dels Gentils (400)
  • Simó l’Apòstata (401)
  • Miquel Penèlope Gensana (412)
  • Miquel el Descontent (412)
  • Simó, fill de Pere el Fugitiu (418)
  • Miquel Botxí Gensana (418)
  • Miquel, Simó, Clara I el Neòfit, l’Apòstata (422)
  • Miquel II Gensana Poca Vista (423)
  • Miquel II Gensana el Desestabilitzador (427)
  • Miquel, Simó, Clara (444)
  • Simó Pere (451)
  • Miquel II Gensana, el Cul-de-sac, o l’Atzucac, o el Final d’Època o el Culdarrel


A tall de conclusió

Al final de tot, la novel·la deixa al lector un regust familiar perquè, al capdavall, és la condició humana allò que hi queda molt ben dibuixat. Les coses són així i la vida pot anar perfectament de la manera com els va a Maurici i a Miquel. Tots dos emprenen les seves rebel·lions personals i alhora col·lectives, tots dos obtenen els seus petits èxits i els seus fracassos potser més sonats i descrits més exhaustivament atès que resulten més adequats per a fer-ne literatura. En qualsevol cas, el balanç global mostra que no estem davant d’uns éssers inversemblants i ridículs, sinó de personatges als quals podem sentir relativament propers. 

Simona Škrabec, a més, identifica la solitud i l’aïllament de l’individu com un element decisiu que caracteritza en Miquel:
Contínuament enamorat fins a les orelles, perdut, sense cap objectiu clar, en Miquel simplement viu. I quan un bon matí rep la trucada d’un botxí venjatiu que coneix el seu crim, en Miquel es gira, però cap llibre dels prestatges es mou per ajudar-lo. En aquest home aïllat, que ha de lluitar tot sol amb els propis errors, Cabré aconsegueix articular una clara crítica de l’encegament que les idees poden produir. (vegeu Simona ŠKRABEC, “L’idealisme sota la lupa”, Els Marges, 83, 2007, p. 84).
Tots arrosseguem, d’una manera o altra, el pes del nostre passat, allò que vam fer temps enrere. Tots tenim dubtes sobre si era correcte o reprovable. Tots tenim indecisions a l’hora d’actuar i hem d’encarar-nos-hi tots sols. D’aquesta manera, en aquesta novel·la Cabré aconsegueix retratar uns personatges d’una època i alhora ens retrata també a nosaltres com a éssers humans.

Pere Torra

dimarts, 22 de maig de 2012

L’ombra de l’eunuc o quan el pes del passat condiciona el present (3)

Si no estàs disposat a viure en la inconsciència, has de saber acceptar el pes del passat” 

De fet, la idea central d’aquesta obra es pot resumir en la importància del pes del passat sobre el present. L’obra està encapçalada per una expressiva citació d’Evelyn Waugh: “...for we possess nothing certainly except the past”. Al costat del caràcter de somni del futur o la incertesa i volatilitat del present, Cabré confia més en la seguretat i la força narrativa que ofereix el passat, com ho indica ell mateix de forma explícita al seu assaig: “El passat està delimitat i saps que el posseeixes a través del record”(vegeu Jaume CABRÉ, El sentit de la ficció, Proa, Barcelona, 2010 [1999], p. 66). De fet, també els títols d’ambdues parts del llibre remeten a la idea del passat (la primera: El secret de l’aorist” i la segona: “A la memòria d’un àngel”).

En paraules d’Aulet, “la novel·la no és altra cosa que aquesta mirada al passat. I serà una mirada polièdrica capaç d'integrar tots els diferents elements que el conformen: la vida del protagonista, els antecedents familiars, etc.” (vegeu Jaume AULET, “Ressenyes”, Els Marges, 58, 1997, p. 119). Per això, a L’ombra de l’eunuc la barreja de temps és una constant des del començament de tot. El present correspon als anys 90 -temps contemporani de l’obra-, Miquel Gensana parla del seu temps de formació, lluita i assentament (anys 60, 70 i 80, respectivament) i l’oncle Maurici explica a Miquel la seva vida i alguns aspectes anteriors de la història familiar (sobretot anys 30, 40, 50). Entremig hi ha la descripció d’alguns episodis de la història familiar ancorada en uns elements significatius que també experimenten el pas del temps com l’arbre genealògic (objecte de modificacions i joc per part de l’oncle Maurici), la casa (esdevinguda el restaurant on sopa el protagonista amb la Júlia) o l’arboç plantat el dia del naixement de Miquel.

Cabré es refereix a aquesta dimensió temporal d’aquesta novel·la en el seu assaig El sentit de la ficció:
A L’ombra de l’eunuc, el marc temporal aparent és un sopar del protagonista amb una coneguda seva al temps actual. Però a la pràctica retrocedim a un segon cercle, a explicar tota la vida del protagonista; i sense que ho poguem evitar, les mateixes circumstàncies del sopar i un personatge d’aquest segon cercle, l’oncle Maurici, ens porten a parlar, tercer cercle cronològic, de diverses generacions de la família fins a arribar a finals del segle XVIII (vegeu Jaume CABRÉ, El sentit de la ficció, Proa, Barcelona, 2010 [1999], p. 89).
I encara per accentuar-ho més, les traïcions i, especialment, les morts es repeteixen en els diversos cercles temporals de l’obra. Si les ordenem cronològicament (que justament és l’opció inversa de la narració), en primer lloc, tenim la mort de l’amant de Maurici, Miquel Rossell, l’any 1942; a continuació vindrà la mort -assassinat-execució, de fet- del Toro, company de militància en el grup armat als anys 70; en darrer lloc, hi ha la mort del Bolós als anys 90. Totes tres morts no són naturals, sinó execucions o assassinats comesos amb premeditació, tots tres fruit de venjances: la de Miquel Rossell, orquestrada per Antoni Gensana -l’avi d’en Miquel- pel fet d’haver-li expropiat la fàbrica durant la guerra; la del Toro, com a revenja per la delació que va causar la mort del Mingo; la del Bolós, al seu torn, com a revenja de la del Toro. 

Precisament, les repeticions i els paral·lelismes són una constant de l’obra, com també peça clau en l’estructuració de les peces musicals a què remet l’obra. Així, per exemple, l’oncle Maurici i Miquel Gensana presenten un paral·lelisme molt clar. Són dos homes “amb passat”; dos homes amb un gran amor a la creació artística; dos homes rebels amb el seu temps -en Maurici, amb l’homosexualitat; en Miquel, amb la lluita clandestina-; dos homes amb amors trencats per morts violentes; dos homes amb una autèntica vocació narrativa -l’oncle explica la seva història a en Miquel i en Miquel a Júlia-; dos eunucs, sense descendència i sense capacitat artística; etc. 

De fet, les repeticions d’esdeveniments que es produeixen en diverses èpoques corresponen al caràcter inalterable de la condició humana en les diverses èpoques: enveges, odis, amors, morts, etc.

Dins la dimensió temporal té una especial importància el pensament reiteratiu de Miquel Gensana que a la vida no es pot fer marxa enrere. Això confereix al passat la importància determinant que porta a configurar el present tal com és.
[...] si la vida fos diferent, si ens fos possible predir més enllà dels actes i de les decisions...., si poguéssim repetir la jugada, fer un replay al ralentí i analitzar on ens havíem equivocat, on se’ns havia començat a torçar la cosa (27)
[...] i vaig pensar que la vida és plena d’equivocacions i mai no ens deixen repetir la jugada; darrerament aquest és un profund pensament recurrent; (74)
I en Miquel pensava hores i hores seguides com és que és impossible tirar enrere, tornar a començar però net, i provar de fer-ho bé, perquè no s’hi val que la vida no permeti fer assaigs ètics sinó que tot compta des del començament; [...] (232)
Per això, el mateix Miquel Gensana, ja cap al final de l’obra, té prou lucidesa i prou maduresa per afirmar: “I si no estàs disposat a viure en la inconsciència, has de saber acceptar el pes del passat” (390).

Pere Torra

L’ombra de l’eunuc o quan el pes del passat condiciona el present (2)

“La meva gran pena és no ser ni músic, ni pintor ni poeta sinó un simple i remaleït diletant, molt sensible, sí, però incapaç de crear”

Jaume Aulet, en una ressenya de l’obra, advertia del risc de simplificació de la novel·la davant la temptació de fer una lectura massa restrictiva que margini la riquesa i la gran quantitat d’elements que conté.
Com a lectors, no podem quedar-nos en la consideració de fins a quin punt el protagonista és o no un alter ego de l'autor o si la novel·la vol ser una crònica del paper d'una generació durant els darrers anys del franquisme i els de la transició. (Vegeu Jaume AULET, “Ressenyes”, Els Marges, 58, 1997, p. 118).
Efectivament, la narració de les vicissituds del protagonista en la lluita antifranquista i la seva evolució durant la transició constitueix una crònica d’un fracàs generacional. I, en la mesura que aquesta crònica és una de les línies argumentals més prominents de la novel·la, mereix una atenció preferent. Ara bé, comparteixo l’afirmació d’Aulet, segons la qual la riquesa de l’obra demana intentar superar el risc de simplificació. Ho podem fer procurant identificar l’abast del fracàs en totes les seves dimensions, no tan sols el seu caràcter generacional o històric, sinó també el caràcter integral, la plena consciència que en té el protagonista, etc.

En primer lloc, que es tracta d’un fracàs generacional resulta obvi perquè afecta tots els personatges de la mateixa generació del protagonista, Miquel Gensana. Però, a més, afecta tots els fronts i àmbits de llur vida: religiós, polític i intel·lectual-artístic, com veiem en el seu cercle d’amistats íntimes, en Rovira i en Bolós. Tots tres personatges duen a terme projectes vitals que no acaben de resultar exitosos: en Rovira, en l’àmbit religiós; en Bolós, en l’àmbit polític; i en Gensana, en l’àmbit intel·lectual. Rovira, que havia optat per fer-se jesuïta, acaba abandonant l’ordre al cap de 12 anys, incapaç de mantenir el celibat que se li exigeix, a causa del seu enamorament de la catequista Montserrat. Bolós representa el fracàs polític per la renúncia als ideals defensats en la lluita clandestina, amb l’afegit dramàtic de la seva mort violenta i “no natural”. Gensana, malgrat ser una personalitat intel·lectual de certa reputació, es considera a si mateix un “eunuc”, perquè és incapaç de produir una obra d’art i, com a màxim, tan sols sap analitzar-la com a crític. “La meva gran pena és no ser ni músic, ni pintor ni poeta sinó un simple i remaleït diletant, molt sensible, sí, però incapaç de crear” (33), arriba a confessar a Júlia.

En algun moment el lector té la impressió que Gensana és un doble o múltiple eunuc (al llibre el personatge es qualifica a si mateix de “doble eunuc” (444) quan es mostra incapaç de confessar el seu amor a la Teresa). El seu fracàs o els seus fracassos s’estenen sense pal·liatius: a més del fracàs generacional, trobem el fracàs personal (insatisfet amb la seva vida), el fracàs professional (incapaç per a la creació artística), el fracàs amorós (incapaç de mostrar el seu amor i teixir relacions duradores i plenament satisfactòries amb les dones, amb la nota tràgica de la mort de la Teresa), el fracàs familiar (incapaç d’entendre’s amb el seu pare ni de manifestar estimació a la seva mare), etc.

En segon lloc, del seu fracàs, Miquel Gensana en té plena consciència i són múltiples les vegades en què ho explicita. Així, per exemple, quan els tres amics (Gensana, Bolós i Rovira, companys dels jesuïtes) es retroben en el moment que en Rovira penja la sotana, Gensana verbalitza el fracàs de tots tres perquè a dins només tenien “la sensació de retrobar-nos tres insignes perdedors” (201) i “tots plegats anàvem prou desorientats per la vida” (205)

I el protagonista no tan sols és plenament conscient del seu fracàs com a individu, sinó també que aquest fracàs és de caràcter col·lectiu:

[…] li començava a fer pena que tantes energies dissoltes en perills, presons i morts, acabessin concretant-se en uns partits polítics que tenien com a primera providència la pròpia subsistència, com si fossin una finalitat per ells mateixos. I és que quan els homes es troben amb la possibilitat d’exercir el poder, els tremola el pols de l’emoció i, amb un dribling de l’ànima, obliden els somnis i només volen pescar el poder. (250, 251)
Pere Torra

L’ombra de l’eunuc o quan el pes del passat condiciona el present (1)

Un dels aspectes més destacats de L’ombra de l’eunuc, de Jaume Cabré, és la consciència del pes del passat com a element que condiciona el present. Aquesta consciència acompanya un dels principals eixos narratius del relat: la lluita antifranquista del protagonista i el seu posterior acomodament durant el període de la transició. 
L’obra, de fet, es pot llegir en bona mesura —encara que no pas exclusivament— com una crònica del fracàs de la generació que va protagonitzar la lluita contra l’últim franquisme (anys 60 i 70) i es va instal·lar en llocs de poder polític o social durant la transició (anys 80), després d’una clara renúncia dels postulats ideològics defensats poc temps enrere. Ja des de la seva estructuració mateixa, la novel·la —força complexa tècnicament i construïda en diversos plans— revela el seu caràcter de retiment de comptes davant la generació posterior a la del protagonista i, per mitjà de diversos mecanismes, posa de manifest una visió crítica d’aquest balanç. La conclusió més rellevant, consubstancial a la condició humana, és la impossibilitat de fer marxa enrere en les decisions —sovint errònies— que les persones van prenent durant la vida.

“—No puc deixar de xerrar. Fa una vida que no parlo”

Cap a la meitat de la novel·la, hi ha moment en què en Miquel Gensana diu a Júlia “—No puc deixar de xerrar. Fa una vida que no parlo” (190). La novel·la està organitzada a partir de la conversa entre Miquel Gensana, nascut el 1947, com l’autor, que en el temps de l’acció principal de la novel·la té prop de cinquanta anys, i Júlia, una companya de feina uns vint anys més jove que ell, durant un sopar a Feixes. La conversa, a la pràctica, esdevé monòleg, confessió de Gensana, i té lloc a l’antiga casa pairal de la família reconvertida en un pretensiós restaurant.

Gensana té necessitat d’explicar la seva vida fil per randa, de forma exhaustiva, més enllà del que li demana la seva interlocutora, assenyalant tots els errors que ell va cometre i els mals tràngols viscuts en el passat. De fet, l’explicació a Júlia té un to de confessió que s’emmarca en un conjunt de metàfores construïdes a partir d’elements religiosos, molt abundants a l’obra. Fins i tot la Júlia administrarà una mena d’absolució al final del llibre quan li diu que, en realitat, ella no el considera pas un eunuc: “—No. Com a molt, apòstata. Tota la teva generació us heu fet a cops d’apostasies” (453).

La confessió del passat del protagonista traspua una intensa amargor, que ja es revela des de bon principi. El protagonista es demana al començament de tot de l’obra “en quin moment exacte se m’havia començat a esquerdar la vida” (17) i unes ratlles més avall repeteix “en quin moment es van espatllar les coses?” (17). Des de bon començament, doncs, ja coneixem que la vida de Miquel Gensana és un fracàs o que, almenys, ell la percep així. De seguida també revela que ell sap que la mort del seu amic Bolós —excompany de lluita armada reconvertit a polític socialista en actiu— és fruit d’una venjança de fets del passat que el lector no coneixerà fins molt més endavant. I és que el passat és l’objecte gairebé exclusiu de la narració. La novel·la, essencialment, se situa en dos plans que corresponen a dues etapes diferents del passat: d’una banda, la història familiar explicada al protagonista per l’oncle Maurici i, d’altra banda, la biografia personal de Miquel Gensana, que ell mateix explica a Júlia. Aquesta darrera és la que inclou l’eix temàtic que explorem més a fons.

Pere Torra

dimarts, 15 de maig de 2012

"Sense destí", d'Imre Kertész, una mirada adolescent sobre l’holocaust

L’any 2002, en el discurs que va fer a Estocolm amb motiu de rebre el Premi Nobel de Literatura, Imre Kertész va revelar que el seu nom i número d’identificació com a presoner -el 64.921- figuraven en el registre diari de detinguts del 18 de febrer de 1945 com una de les baixes del camp de concentració de Buchenwald. Kertész va expressar que aquest fet, que ell qualificava d’estrany, li va retornar la serenitat. En certa mesura, l’adolescent que va ingressar al camp d’Auschwitz havia mort i el supervivent que havia retornat era una altra persona.

Imre Kertész va néixer l’any 1929 a Budapest en el si d'una família petitburgesa jueva assimilada que, segons el traductor xilè Adan Kovacsics, sempre va patir problemes econòmics i els seus pares es van separar. Quan tot just tenia quinze anys, a causa del seu origen jueu, va ser deportat al camp de concentració d’Auschwitz, primer, i després als de Buchenwald i Zeitz. Retornat al juliol de 1945 al seu país, va concloure l'escola i es va dedicar al periodisme. Ingressa al partit comunista, fins a 1950, que en va ser expulsat. Va fer diverses feines mentre va començar a concebre Sense destí, que va tardar 13 anys a concloure i es va publicar el 1975. Trenta anys després de la fi de la 2a Guerra Mundial sembla que encara era massa aviat per a tractar sobre l’holocaust i la novel·la de Kertész no va rebre gaire atenció, però fou diferent quan es va tornar a editar deu anys més tard. A partir de llavors van anar apareixent les altres obres d'Imre Kertész.

Sense destí tracta sobre la vida de György Köves, un nen d’origen jueu, de 14 anys, que viu a Budapest durant la 2a Guerra Mundial. Podem agrupar els nou capítols de l’obra en tres grans parts, que tenen com a eix central la transformació del protagonista en presoner i constitueixen tres estadis en la seva evolució: L’adolescent hongarès d’origen jueu (capítols 1-4); el presoner (capítols 5-8); el supervivent (capítol 9). La novel·la, escrita en primera persona amb la veu de l’adolescent, s’obre amb el comiat al seu pare, el dia abans de marxar deportat a un camp de concentració per a treballs forçats on, al final, no sobreviurà. Al començament del llibre, el narrador explica la seva vida com a adolescent hongarès de família jueva, fins que és retingut amb centenars d’altres jueus i deportat als camps de concentració d’Auschwitz, Buchenwald i Zeitz. Després d'un penós trasllat amb tren, explica les seves vicissituds i pensaments, les condicions de la vida quotidiana als camps, i el seu procés progressiu de degradació física i moral, com també el d’altres presos. Essent a Zeitz, Köves cau greument malalt i és traslladat a l’hospital de Buchenwald, fins al seu alliberament. El llibre es clou amb un retorn a casa marcat per les dificultats d’adaptació, després de la traumàtica experiència viscuda, i la incomprensió que reben els supervivents per part de la població en general.

Si comparem la biografia de Kertész amb la vida del jove protagonista de la novel·la, s’hi observen nombroses coincidències: l’origen hongarès i jueu, la data de naixement, la separació dels pares, la deportació als mateixos camps de concentració, l’engany sobre l’edat, etc., fins i tot, detalls com el número de presoner al qual Kertész va fer referència al discurs esmentat. Encara que György Köves no sigui Imre Kertész, la presència d’elements autobiogràfics de l’autor en el personatge principal resulta evident.

Essencialment, Sense destí és una obra sobre l’holocaust jueu, però també ofereix una lectura com a novel·la d’iniciació de György Köves. El seu ingrés al món adult es produeix, això sí, d’una forma abrupta i violenta, però a mesura que avança la novel·la anem veient els canvis i els processos de presa de consciència i aprenentatge personal pels quals va passant el protagonista en el seu camí cap a la maduresa. L’ingenu nen de 14 anys, que duia una vida relativament plàcida a Budapest, entre les discussions del seus pares separats, experimenta una metamorfosi, a la qual s’al·ludeix de forma explícita a la mateixa novel·la. Així, el capítol 5 s’obre amb una referència molt gràfica al procés de transformació de ciutadà -amb restricció de drets, però certa llibertat- a presidiari sense drets i ni tan sols identitat personal pròpia.

En aquest procés de transformació del protagonista pren un paper destacat l’assumpció de la seva identitat jueva. György no es veu a si mateix com a jueu, grup al qual se l’adscriu. Per això, el dia del comiat del seu pare, es mostra molest pel fet d’haver d’adreçar-se a Déu en una llengua -l’hebreu- que ell desconeix. En canvi, davant de l’execució dels tres fugitius letons es lamenta, precisament, de no poder fer una pregària adequada en la seva llengua. Entremig d’aquestes dues fites encara trobem moments en què György especula amb la seva identitat, com per exemple, quan intenta que un presidiari li cedeixi unes peladures de patata a més bon preu apel·lant a l’origen comú d’ambdós. El seu interlocutor el rebutja dient-li que ell no és jueu i György, en una mostra de candidesa remarcable, li respon: “I llavors, ¿per què sóc aquí?” (163)

Sense destí és una obra literària que no constitueix ni un text propagandístic ni tampoc un text que vulgui inventariar uns esdeveniments de forma documental i asèptica, sinó que pretén aconseguir un efecte d’emoció i reflexió sobre el lector a partir de l’ús de la perspectiva d’un nen de 14 anys. Aquest jo narrador, que de vegades resulta ingenu o no disposa de tota la informació, té una mirada personal i sovint càndida sobre uns fets que el lector sap que esdevindran horrorosos, però rera els quals György és capaç d’entrellucar-hi certa esperança. Aquesta mirada de l’adolescent inclou una abundant presència d’elements d’ironia, construïts a partir del contrast entre la percepció de György respecte la gravetat dels fets i el seu dramàtic desenvolupament. A mesura que avança el relat, el distanciament irònic adquireix tons més crus i tràgics fins al punt de referir-se al “bon tracte” que rebien els que eren conduïts a les cambres de gas: “a aquella gent se’ls tractava amb molt d’amor, molta cura i amabilitat; els nens jugaven a pilota i cantaven, i l’indret on se’ls asfixiava era molt bonic” (110).

La novel·la conté diversos moments en què la veu narrativa incorpora elements de reflexió moral rellevants que transcendeixen l’argument. Aquesta reflexió, sobretot, s’intensifica a mesura que la seva situació personal i la dels que l’envolten es va degradant de forma progressiva, en el capítol 6 i següents, quan explica, per exemple, que el seu company Bandi Citrom ja no presentava l’aspecte musculós i saludable de la primera vegada que l’havia vist; o quan narra la tràgica fi, l’extinció sencera, de la família Kollmann. La percepció del narrador és molt gradual i en dificulta la presa de consciència. Potser un dels moments més punyents es produeix quan György, irritat, explica als vells veïns jueus que tot plegat s’havia produït a causa dels passos per la supervivència que havia anat fent tothom, ell mateix inclòs: “Tothom ha fet els seus passos fins que ha pogut: jo també vaig fer els meus passos, i no tan sols a la fila de Birkenau, sinó ben abans aquí a casa. Vaig fer passos amb el meu pare, vaig fer passos amb la meva mare, vaig fer passos amb l’Annamária, i vaig fer passos -els més difícils de tots- amb la veïna, la germana gran” (254).

Finalment, un dels aspectes que generen més sorpresa d’aquesta la novel·la és la referència als moments de felicitat o nostàlgia que experimenta el protagonista vers els camps. Hi ha un instant especialment memorable quan György s’emociona en sentir la flaire de la sopa de pastanaga un cop el retornen, malalt, a Buchenwald. L’olor de la sopa li fa aflorar el desig de viure “en aquell camp de concentració tan bonic” (186), malgrat la irracionalitat d’aquest desig. Precisament, la novel·la es clou recordant que “fins i tot allà, al costat de les xemeneies, en les pauses entre tortures, hi va haver alguna cosa que s’assemblava a la felicitat, era l’experiència que recordava més” (258). En instants com aquests la literatura de Kertész assoleix el cim perquè trenca amb els apriorismes i els tòpics que tracten la reclusió als camps de concentració com un tot, sense atendre a les vivències reals dels que els van patir. Kertész, com a supervivent dels camps, ho pot fer i ho fa amb una gran sensibilitat. Per això la seva obra transcendeix els camps de concentració com a fet històric i aconsegueix reflectir la condició humana en tota la seva autenticitat.

Imre Kertész, Sense destí, traducció d’Eloi Castelló, Barcelona, Quaderns crema, 2003.

Obres citades
  • Kertész, I. (2006). La lengua exiliada: Artículos y discursos. Traducció d’Adan Kovacsics. Madrid: Taurus. 
  • Kertész, I. (2003). Sense destí. Traducció d’Eloi Castelló. Barcelona: Quaderns crema. 
  • Kertész, I. (2001). Sin destino. Traducció de Judith Xantús, revisió d’Adan Kovacsics. Barcelona: Acantilado. 
  • Kertész, I. (2002). Sin destino. Traducció de Judith Xantús, pròleg d’Adan Kovacsics. Barcelona: Círculo de lectores.

dimecres, 9 de maig de 2012

Fèlix Millet, l’home que va retratar la classe dirigent catalana

El periodista Jordi Panyella és autor d’un llibre molt interessant i molt necessari sobre el gravíssim espoli del Palau de la Música Catalana que va dur a terme Fèlix Maria Millet amb la col·laboració de Jordi Montull (M&m en el llibre). Panyella és un periodista de El Punt AVUI, especialitzat en afers de tribunals, que compta amb una llarga trajectòria professional, en què destaca pel fet d’haver posat al descobert les contínues discriminacions i manca d’ús que pateix la llengua catalana a l’àmbit judicial. De fet, sobre aquest àmbit, creiem que Panyella ha acumulat una gran quantitat d’informació i d’històries sobre les quals també podria publicar un altre llibre, cosa que alguns li agrairíem molt i li demanem des d’aquí.

El llibre que ara comentem tracta sobre l’escàndol que va esclatar el juliol de 2009 quan, per ordre judicial, els mossos d’esquadra van escorcollar les oficines del Palau de la Música Catalana per investigar uns desviaments de fons de la institució. El progressiu coneixement dels fets i la confessió pública dels seus responsables va sacsejar la societat catalana i l’afer va ser objecte de la màxima atenció mediàtica. Un cop la intensitat dels focus mediàtics s’ha rebaixat, és molt útil recordar i analitzar de forma pausada els fets. Panyella fa això i molt més, ja que, amb intenció literària, ha escrit un llibre de lectura molt amena -encara que els fets no resultin simpàtics- pautada per 40 breus capítols temàtics. L’autor empra la primera persona amb un estil que defuig la freda acumulació de dades sobre un cas judicial i incorpora la seva experiència personal com a ciutadà i com a periodista (per exemple, als capítols “Jo he cantat al Palau”, “Esclata la bomba”, “L’has de mantenir, però vigila’l” o “Tot passejant amb Jordi Montull”). Finalment, el llibre compta amb un útil índex onomàstic -molt necessari en aquest tipus d’obres- que esdevé tot un ‘who is who’ de la classe dirigent de la societat catalana.

Precisament, la societat catalana i, en especial, els que hi ocupen llocs destacats -també periodistes i auditors- queden ben retratats amb aquest afer, en haver afavorit l’encimbellament de Fèlix Millet, a qui el Govern de la Generalitat va atorgar la creu de Sant Jordi i l’Ajuntament de Barcelona preveia lliurar-li la medalla de la ciutat. Tothom, ‘a banda i banda de la plaça Sant Jaume’, va ser enganyat (o es va deixar enganyar) per Millet. Diu Panyella: “L’escàndol del Palau té també molt de cosa transversal, molt de la tan anomenada sociovergència, que algú creu que mai arribarà a governar però que de fet ha manat sempre en aquest país” (140).

A mi m'esgarrifa la impostura de Millet, però em preocupa encara més la seva capacitat de rebre l’admiració i els honors dels responsables polítics i institucionals mentre s’apropiava de diversos milions d’euros de diner públic. Com apunta el llibre, l’única manera d’arreglar-ho és apostar per la regeneració dels responsables, com ara, per exemple, havent evitat mantenir en el càrrec d’interventor general la mateixa persona durant anys i panys. Recordem també que la trama va ser destapada per l’Agència Tributària -la Hisenda espanyola- tot i que el 2002 la Sindicatura de Comptes ja havia fet un informe, amb seriosos dubtes sobre la gestió del Consorci del Palau, que els diputats del Parlament de Catalunya van passar per alt.

El llibre aplega molta informació sobre el cas i, en algunes ocasions, la insinua o la deixa en suspens. Sovint el lector té la impressió que el periodista sap moltes més coses, però que, per diverses raons, no les explica totes (al capítol “Un matí entre togues” l’autor apel·la al secret professional per ocultar una conversa que té amb el jutge Juli Solaz, cosa que, com a lectors, no li podem perdonar). De fet, la investigació judicial encara està oberta i, d’alguna manera, el llibre de Panyella continua. Així, el mateix periodista explicava fa poc al diari que una comissió judicial va escorcollar el passat 4 de maig una caixa de seguretat de Millet en una oficina bancària on es van trobar dòlars i una col·lecció de joies. Tot plegat permet a Panyella qualificar Fèlix Millet de “pou inesgotable de sorpreses”. El seu llibre és una bona manera de mirar aquest pou tot evitant de caure-hi.

Pere Torra

  • Publicat a La Veu, núm. 15maig de 2012.
  • Jordi Panyella, Fèlix Millet, el gran impostor. La trama secreta de l’espoli del Palau, Barcelona, Angle Editorial, 2012