diumenge, 22 de gener del 2012

Voluntats suïcides i crítica social a Delicioso suicidio en grupo d’Arto Paasilinna (2)

La geografia d’un suïcidi en companyia


El viatge és una constant en l’obra de Paasilinna des de les seves primeres novel·les com Jäniksen vuosi, l’edició finlandesa de la qual és de 1975 (la traducció italiana, L’anno della lepre, és de 1994 a Iperborea i la traducció castellana, El año del liebre, molt recent, és de novembre de 2011 a Anagrama; narra les peripècies de Vatanen, un periodista, cansat de la seva feina i de la seva vida a la ciutat, que un dia atropella una llebre anant per una carretera local. Mirarà d’ajudar la bestiola i, a partir d’aquest fet, inicia un canvi radical en la seva vida: deixa la feina, la dona, les propietats i emprèn un viatge, acompanyat de la llebre, cap al Nord de Finlàndia, en contacte intens amb la natura dels boscos de la Carèlia).

El viatge que emprèn el grup de suïcides té dues grans parts, gairebé coincidents amb la divisió en les dues parts de la novel·la, que presenten una distribució geogràfica i temàtica molt determinada.

La primera part és més aviat tenebrosa i fosca, tot i que compta amb el desplegament d’un hàbil humor negre. Va del capítol 1 (“El doble intent de suïcidi al paller de Häne”) al capítol 22 (“L’intent de suïcidi col·lectiu al Cap Nord”). El capítol 23 està inclòs en la primera part del llibre, però per a mi correspon més a la segona, perquè ja s’ha produït l’intent de suïcidi al Cap Nord, que considerem el punt clau de divisió.

Aquests primers 22 capítols tracten sobre l'aplegament del grup de suïcides per Finlàndia des de l’episodi dels protagonistes la nit de Sant Joan fins a l'intent frustrat de llançar-se col·lectivament a l'Àrtic des de l’extrem nord del continent europeu. El recorregut transcorre, exclusivament, per la península escandinava i es produeix per tota la geografia de Finlàndia -amb preferència pel sud- i un trosset de Noruega proper al Cap Nord. Aquesta primera part ocupa uns dos terços de la novel·la i és la més extensa de l’obra.

La determinació de la direcció i la destinació del viatge en aquesta primera part no és clara des del principi, sinó que es va determinant de forma més o menys espontània i gradual, incloent algunes marrades.

Esta vez fueron hacia el sudoeste, rumbo a Urjala. A algunos viajeros no les hizo gracia el cambio, pero el coronel dijo que ya se había hartado de ir todo el día en la misma dirección. Y además Urjala era un lugar como cualquier otro. (90)
A més, la idea del viatge pot funcionar com a metàfora de la vida i, com passa a la vida, l’important és anar fent, ser-hi, i no pas tant la destinació final, és a dir, la mort.
(...) el conductor se le acercó para preguntarle de nuevo por el destino de la expedición. Kemppainen le gruñó y le dijo que eso no lo sabía ni él, pero que lo importante no era el destino final, sino moverse. (89, 90)
La segona part engloba del capítol 23 (“I si ens en anéssim a Suïssa?”) al capítol 33 (“La mort no és el més important en la vida”). Deixem de banda l’epíleg i el capítol 34 (“Crònica d’una investigació de l’inspector Rankkala”), els quals es poden aïllar de la resta. El capítol 34 inclou una mena de resum de la novel·la des del punt de vista de l’inspector Rankkala, el policia que investiga la peripècia del grup de suïcides. Rankkala -irònicament- acaba morint d’un atac de cor, a causa de la seva vida urbana, sedentària i plena dels insalubres hàbits que són blasmats en la novel·la.

Aquesta segona part és molt més optimista i lluminosa, i arriba a punts d’una comicitat delirant en la narració de les peripècies del grup per Europa. Un cop tot el grup de suïcides s’ha vist encarat amb la mort dalt de l’autobús, fa unes voltes turístiques pel nord de Noruega i Finlàndia, abans d’emprendre el viatge cap al sud. A partir d’aquí, la idea d’anar a trobar la mort comença a perdre atractiu. Travessaran Suècia molt ràpidament, on no fan pràcticament cap aturada, cosa que podria tenir alguna significació, per les complexes relacions entre finesos i suecs. A continuació arriben a Alemanya, Alsàcia, Suïssa... fins que -després d’una nova experiència traumàtica als Alps, amb una tràgica mort inclosa- decidiran adreçar-se al Cap de “la fi del món” o Cap de San Vicente a Portugal.

Aquest trajecte correspon al procés de desinflament progressiu de les intencions suïcides de la major part del grup en el seu divertit periple per Europa (sobretot el centre) i el retrobament de les ganes de viure d’aquells que volien deixar de viure.


Pere Torra

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada