diumenge, 23 de desembre del 2012

Un grapat de mala herba, un bon antídot literari contra la carrincloneria del Nadal


Ara que ve Nadal esperem que aquelles persones que disposin de més temps per a activitats de lleure, n’ocupin un bocí en la lectura de literatura catalana. No tan sols entraran en contacte amb aquest art antic que encara es practica en la nostra llengua, sinó que, amb llibres com el que comentem ara, podran combatre l’ensucrada carrincloneria que sempre acompanya aquestes festes.

El recull de contes que l’escriptor badaloní, Ricard Biel, ha publicat aquesta tardor ofereix una dosi de literatura ben feta amb el to agre d’una llimona. Aquesta agror es manifesta des del títol mateix, Un grapat de mala herba. Precisament, un dels contes del llibre es titula “Llimona” -nom de la gata del protagonista-, que és un relat ben trenat, on l’autor planteja una reflexió metaliterària sobre la creació i descriu amb detallisme les dificultats d’un escriptor novell que sempre ha viscut a l’ombra d’un pare que ha reeïxit en el terreny de les lletres. El final, molt contundent, és absolutament lògic i inapel·lable.

Els nou contes presenten gairebé sempre situacions amb personatges inadaptats. Aquesta inadaptació a la societat deriva de diversos aspectes: una parella d’adolescents que encara no són adults (“Dos indis”), un marit incapaç d’assumir la malaltia de la dona (“Distància relativa”), un treballador incapaç d’assumir que els seus companys de feina són fantasmes (“Els àmbits naturals”), un escriptor incapaç d’assumir la seva ineptitud creativa en contrast amb un pare massa prolífic (“Llimona”), un aspirant a suïcida frustrat (“Relat d’un aspirant”), un nen que gaudeix amb els maltractaments del seu pare (“L’ordre establert”). Sovint aquesta incapacitat per a l’adaptació obre les portes a la malaltia, sobretot psíquica: un deficient mental a “Canalla”, el deteriorament neuronal de la dona a “Distància relativa” o la neurosi obsessiva a “L’ordre establert”.

D’aquesta inadaptació dels personatges, Biel en fa l’eix dels seus relats, de manera que, malgrat una gran diversitat de situacions, els contes del recull presenten una gran unitat temàtica. Ja se sap que sense conflicte no hi ha literatura i, en el cas dels personatges d’aquest llibre, el conflicte rau en les dificultats d’integrar-se al món.

La mirada de Biel esdevé implacable; de vegades, potser massa. Fins i tot Kafka, en certa mesura, deixava respirar el lector i aprofitava l’absurd per a introduir elements de comicitat, cosa que és present a El procés. En el cas dels contes d’Un grapat de mala herba, la principal vàlvula d’escapament és el recurs a la primera persona, que trobem a moltes de les narracions: “Dos indis”, “Canalla”, “Els àmbits naturals”, “Relat d’un aspirant”, “L’ordre establert”. Aquest ‘jo’ narrador introdueix la perspectiva subjectiva, incapaç d’abastar tota la realitat, però alhora oferint al lector prou informació per adonar-se’n. Aquesta coneguda tècnica, a més de deixar en mans del lector la reconstrucció dels esdeveniments, fa emergir les febleses o misèries de cada protagonista-narrador amb eficàcia i alhora amb tota la cruesa.

De fet, les històries de Biel tenen molt de suc -encara que sigui de llimona- i faran les delícies dels aficionats a la psicoanàlisi, especialment les que tracten sobre la relació entre pares i fills, que hi són molt abundants, la més explícita de les quals és el conte “L’ordre establert”.

Empatxats de canelons, torrons, nadales i parentela; la lectura de l’obra de Biel us ajudarà a pair-ho tot i, a més, com tota bona literatura, us farà reflexionar sobre la vida i la condició humana.

Pere Torra

  • Publicat a La Veu, núm. 21, desembre de 2012.
  • Ricard Biel, Un grapat de mala herba, Barcelona, La Magrana, 2012.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada