diumenge, 31 de març del 2013

El llarg camí cap a la llibertat de Nelson Mandela

Aquesta setmana hem rebut una mala notícia: el gran líder africà i mundial, Nelson Mandela, torna a estar malalt. A la seva avançada edat, resulta molt preocupant una infecció pulmonar que ja l’ha dut a l’hospital altres vegades els darrers mesos, derivada en part de la tuberculosi que va contreure a l’odiosa presó de Robben Island. A la seva edat, vull desitjar-li molta més vida encara i em plau parlar d’ell i de la seva obra quan sembla que arriben esperançadores notícies de la seva recuperació. 

Mandela pertany a la tribu xhosa i la seva autobiografia és un llibre excepcional, no tan sols com a testimoni d’una vida i d’una lluita, sinó també una obra molt ben escrita literàriament. Al llibre l’autor reprodueix un emotiu discurs d'un dels caps de la seva tribu. Es tracta d'un discurs molt interessant que Meligqili -nom del cap- va fer en ocasió de la cerimònia ritual d'iniciació en què Mandela mateix i altres companys adolescents feien el pas de nens a homes, circumcisió inclosa. Segons explica el mateix Mandela, les paraules del cap Meligqili van ser molt importants per a despertar la seva consciència i adonar-se realment de la seva situació. Aquestes paraules el van empènyer a emprendre el que ell mateix va anomenar "el llarg camí cap a la llibertat", que, com se sap, Mandela va fer amb èxit, malgrat patir 27 anys d’empresonament i altres dificultats. Deia el cap Meligqili:

Aquí seuen els nostres fills, joves, saludables i bells, la flor de la tribu xhosa, l'orgull de la nostra nació. En la cerimònia d'avui els hem promès fer-los homes, però jo sóc aquí per a dir-vos que aquesta promesa és buida, il·lusa, que mai no podrà ser acomplerta. Perquè nosaltres els xhosa, i tots els negres sud-africans, som un poble conquerit. Som esclaus en el nostre propi país. Som llogaters en la nostra pròpia terra. No tenim cap força, cap poder, cap control sobre el nostre propi destí a la terra que ens ha vist néixer.

Ells -els nostres fills- hauran d'anar a les ciutats a viure en barraques i beure alcohol barat, tot perquè no tenim terra per donar-los on puguin prosperar i multiplicar-se. Espatllaran els seus pulmons dins les mines de l'home blanc, es faran malbé la salut, no veuran mai el sol...i tot això perquè l'home blanc pugui viure una vida de prosperitat inigualable. Entre aquests joves que hi ha avui aquí hi ha caps que mai no governaran perquè no tenim el poder de governar-nos a nosaltres mateixos; hi ha soldats que mai no lluitaran perquè no tenim armes amb què lluitar; professors que mai no ensenyaran perquè no tenim cap lloc on puguin estudiar.

Les habilitats, la intel·ligència, la promesa a aquests joves serà malmenada i només podrà servir per a fer fàcil la vida de l'home blanc. Els regals que avui els hem donat no són res, perquè no els podem donar el regal més gran de tots, que és la llibertat i la independència. Ja sé que Qamata (Déu) ho veu tot i que mai no dorm, però tinc la sospita que Qamata està fent el gandul. Si és així, com més aviat em mori millor, perquè llavors aniré a trobar-lo per a despertar-lo i dir-li que els nostres nens, la flor de la nació Xhosa, estan morint. (p. 34 i 35)

De vegades, penso que la situació dels catalans a Espanya té punts de contacte amb la dels negres a Sud-Àfrica durant el règim de l'apartheid. Nosaltres, aquí a Catalunya, podríem posar exemples semblants als dels sud-africans perquè, com ells, nosaltres tampoc no podem administrar els nostres recursos ni tenim cap control sobre el nostre destí. És això el dret a decidir que no ens és reconegut a l’Estat espanyol. És això. De fet, no hi ha gaires casos al món en què un tribunal d’un país anomenat democràtic anul·li una llei com va fer el TC amb l'Estatut, que era molt poqueta cosa, però que havia estat votat directament pel poble. També podríem esmentar les sentències del Tribunal Suprem contra les nostres lleis que defineixen l’organització de l’ensenyament o l’ús de la llengua, etc. En democràcia, els tribunals estan sotmesos al poble i no pas al revés.

Crec que Mandela és un personatge excepcional, un líder mundial amb una dimensió que ultrapassa la lluita contra l’apartheid. Segurament ha estat un dels premis Nobel de la pau més merescuts que s’hagin donat mai. Al costat dels minúsculs i mediocres polítics europeus a què estem acostumats, Mandela és un gegant. Recomano a tothom la lectura de la seva autobiografia, que, per cert, estaria molt bé que alguna editorial s’atrevís a traduir a la nostra llengua. En podem aprendre moltes lliçons i esperem poder celebrar que el vell Madiba visqui per molts anys. Ell també va aprendre del seu cap la gran veritat que “el regal més gran de tots és la llibertat i la independència.”

Que tinguin una bona Pasqua!


Pere Torra

  • Publicat a Diari Gran del Sobiranisme, març de 2013.
  • Nelson Mandela, Long way to freedom, London, Little, Brown and Company, 1994.

dilluns, 11 de març del 2013

Podem llegir bé Espriu?


Espriu, transparent, la biografia de Salvador Espriu escrita per Agustí Pons, és un llibre molt ben documentat, escrit amb gràcia, amenitat i exhaustivitat. Potser un dels seus encerts més remarcables és l’ampli recorregut de temes que figura al sumari, amb els vint-i-dos capítols dedicats a episodis concrets i imprescindibles de la vida-obra de Salvador Espriu, situats de manera més o menys cronològica. El llibre accepta una lectura de capítols solts i alhora és agraït en la lectura seqüencial estricta: els orígens a Arenys de l’infant que va néixer a Santa Coloma de Farners, el cèlebre creuer pel Mediterrani, les relacions amb Rosselló-Pòrcel, la guerra civil, l’impacte de la Primera història d’Esther, la trobada amb Josep Pla, la utilització de La pell de brau com a obra de resistència al franquisme, el seu paper a la ‘Caputxinada’, Ricard Salvat i Ronda de mort a Sinera, les importants musicacions de poemes a càrrec de Raimon, les agressives crítiques de Joan Ferraté, els mites grecs, etc.

Pel que fa als aspectes formals de l’edició, les fotos incloses són molt apropiades i agraïm que algunes no siguin “les de sempre”. En canvi, no s’acaba d’entendre que, en una obra com aquesta, s’hagi optat per a citar les obres de referència només a peu de cada pàgina i no s’inclogui un llistat complet amb la rica bibliografia que ha fet servir el biògraf. Encara sort que hi ha un índex onomàstic, que és molt útil per més mandra que facin sempre als editors. En qualsevol cas, pel que fa al contingut, Pons ha escrit una obra important perquè rescata Espriu i, tal com expressa al títol, el pretén fer transparent, en clara al·lusió a l'hermetisme llegendari tant de l'home com d'alguns dels seus llibres, especialment de poesia. Pons ens el presenta al segle XXI amb claredat i nitidesa. Déu n’hi do! Una claredat que no sempre ha acompanyat la valoració de l’obra d’Espriu, que ha estat utilitzada massa sovint per a finalitats no estètiques i, per tant, mal llegida.

Algunes veus han objectat a Pons que no “prengui partit” i que no decanti el seu judici cap a una banda concreta. Que és massa neutral, en definitiva. Ens sembla que aquesta actitud de Pons és deliberada i també encertada. El periodista s’ajusta als fets, a partir de la informació disponible i en fa una descripció acurada, en alguns moments, gairebé notarial. Tot i així, l’autor no es limita a explicar les vicissituds de la vida de l’escriptor, sinó que treu suc de l’obra i de la ineludible interrelació entre vida i obra que hi ha en qualsevol bon escriptor.

Ara bé, en el procés de descripció del lligam entre vida i obra, de vegades Pons arriba a fer una identificació excessiva entre Sinera i Arenys. Sinera no és Arenys, com Macondo no és Aracataca, com el cèlebre “lugar de la Mancha” no és exactament enlloc i potser per això Cervantes no en volia recordar el nom. I alhora tots aquests llocs són llocs universals, rics d'històries, carregats de vida. Són llocs mítics, literaris, que no hem de confondre amb la seva base geogràfica

Després de llegir el cèlebre episodi de la frustrada representació de Primera història d’Esther als anys 50, per exemple, ens vénen ganes de demanar als Laboratoris Uriach que, ara que els pressupostos de cultura són tan migrats, patrocinin una representació teatral amb la qual rescabalar del mal regust deixat pel comportament dels seus parents avantpassats. La figura de Salvador Espriu que emergeix de la biografia és la d’un home d’ordre, esgarrifat pels fets d’octubre i aclaparat per la guerra civil; però, malgrat totes les temptacions que el voltaven, un home que no va fer com altres escriptors de la seva mateixa generació, com Ignasi Agustí, per exemple, i es va mantenir fidel a la construcció d’una obra literària en llengua catalana.

Han passat els anys i avui ja hem enterrat tots els prejudicis que ens dificultaven la lectura neta i clara d’un gran escriptor. Amb Espriu el que cal fer és llegir-lo, en primer lloc. Però també és molt important que el llegim bé. Aquesta biografia ens hi ajudarà. Fem-ho si us plau! 

Pere Torra

  • Publicat a La Veu, núm. 23, març de 2013.
  • Agustí Pons, Espriu, transparent, Barcelona, Proa, 2013.