divendres, 31 de maig del 2013

La bellesa d’un diumenge d’hivern en un camp de concentració (1)

Jorge Semprún, Quel beau dimanche!

En aquesta sèrie d'entrades que inicio, analitzaré l’obra Quel beau dimanche! de Jorge Semprún, publicada el 1980, a partir de la traducció al castellà feta per Javier Albiñana, amb el títol Aquel domingo.

En primer lloc, abordaré el problema de l’estatut d’aquest llibre a la vista de les aportacions de Philippe Lejeune sobre l’autobiografia i la noció de pacte autobiogràfic. Es pot considerar autobiogràfic Aquel domingo? Miraré de respondre aquesta pregunta i veure com el lector percep el llibre i el ‘fa funcionar’, seguint el punt de partida de Lejeune: “En partant de la situation de lecteur, j’ai chance de saisir plus le fonctionnement des textes puisqu’ils ont été écrits pour nous, lecteurs, et qu’en les lisant, c’est nous qui les faisons fonctionner” (vegeu LEJEUNE, Philippe, Le pacte autobiographique, París: Éditions du Seuil, 1975, p. 14).

A continuació tractaré sobre el fet de narrar una vida i, a la vista dels postulats de Paul Ricoeur, podrem entendre com Semprún, per mitjà de la narració d’episodis de la seva vida, introdueix un ordre en el text que permet fer comprensible el caos vital i donar sentit a la multiplicitat d’instants d’una vida. Veurem que aquest ordre de la narració no correspon a l’ordre cronològic, el qual és rebutjat frontalment pel narrador.

Després analitzaré la identitat o les identitats del narrador, atenent als diversos noms i personalitats que apareixen al llibre, vinculats a les seves activitats de lluita clandestina en temps de la resistència a França i de la dictadura a Espanya. Al mateix temps, aquesta multiplicitat de noms del narrador -a part d’oferir un eficaç joc narratiu- contribueix a una certa dissolució de la seva identitat amb repercussions significatives.

Així mateix, Semprún, a més de fonamentar-se en la pròpia experiència, completa l’obra amb un nombre considerable d’altres llibres que cita i comenta àmpliament. D’aquesta manera, l’autor basteix un discurs de crítica al comunisme que adquireix un caràcter coral. En aquestes circumstàncies, el llibre bascula cap a l’assaig o la dissertació intel·lectual. Sens dubte el mateix autor devia preferir l’eficàcia comunicativa del gènere narratiu en lloc de l’exposició d’idees pròpia de l’assaig. 

Per a fer tot això, donaré la paraula al llibre mateix, fragments del qual citaré profusament. Semprún, particularment en aquesta obra, és un autor l’anàlisi del qual ofereix una gran riquesa en el context històric que va viure.

(continua)

Pere Torra

dijous, 30 de maig del 2013

El veritable rostre del nazisme

Fer servir el nazisme com a terme de comparació el banalitza, cosa que no tan sols és injusta amb allò amb què es compara, sinó sobretot amb les víctimes de l’holocaust, a les quals es degrada. Per això, ara que es diu que qualsevol cosa és nazisme, resulta oportú recuperar obres literàries que l’han tractat, com les del Premi Nobel Imre Kertész.

Kertész va néixer l’any 1929 a Budapest en el si d’una família petitburgesa jueva assimilada. Quan tot just tenia quinze anys, va ser deportat al camp de concentració d’Auschwitz, primer, i després als de Buchenwald i Zeitz. Sense destí tracta sobre la vida de György Köves, un nen d’origen jueu, de 14 anys, que viu a Budapest durant la 2a Guerra Mundial. La novel·la, escrita en primera persona amb la veu de l’adolescent, conté nombrosos elements autobiogràfics i la podem dividir en tres parts, que corresponen als tres estadis de la seva evolució personal i tenen com a eix central la transformació del protagonista en presoner: 
  1. L’adolescent d’origen jueu (capítols 1-4). 
  2. El presoner (capítols 5-8). 
  3. El supervivent (capítol 9).
Essencialment, Sense destí és una obra sobre la shoah , l’holocaust jueu, però també ofereix una lectura com a novel·la d’iniciació de György Köves. El seu ingrés al món adult es produeix, això sí, d’una forma abrupta i violenta, si bé és progressivament que anem veient els canvis i la presa de consciència per la qual va passant el protagonista. L’ingenu nen de 14 anys, amb una vida relativament plàcida a Budapest, experimenta una metamorfosi, en la qual pren un paper destacat l’assumpció de la seva identitat jueva. Per exemple, György intenta que un company presidiari li cedeixi unes peladures de patata a més bon preu apel·lant a llur origen comú, però l’interlocutor ho rebutja dient-li que ell no és jueu. György, en una mostra de candidesa remarcable, li respon: “I llavors, ¿per què sóc aquí?” (163)

Sense destí no fa propaganda ni tampoc és un text que vulgui inventariar uns fets de forma documental i asèptica, sinó que és una obra literària que pretén aconseguir emoció i reflexió a partir de l’ús de la perspectiva d’un nen de 14 anys, amb una mirada personal i sovint càndida, sobre uns fets que el lector sap que esdevindran horrorosos. Aquesta mirada adolescent inclou dosis d’ironia, pel contrast entre la percepció de György i la gravetat dels fets. A mesura que avança el relat, el distanciament irònic adquireix tons més crus, fins al punt de referir-se al “bon tracte” que rebien els que eren conduïts a les cambres de gas: “a aquella gent se’ls tractava amb molt d’amor, molta cura i amabilitat; els nens jugaven a pilota i cantaven, i l’indret on se’ls asfixiava era molt bonic” (110). La novel·la conté diversos moments en què la veu narrativa planteja una reflexió moral, com quan György, irritat, explica als vells veïns jueus que tot plegat s’havia produït perquè “tothom ha fet els seus passos fins que ha pogut: jo també vaig fer els meus passos, i no tan sols a la fila de Birkenau, sinó ben abans aquí a casa.” (254).

Precisament, un dels aspectes més interessants de la novel·la és la referència als moments de felicitat del protagonista en els camps. Hi ha un instant memorable en què György s’emociona en sentir la flaire de la sopa de pastanaga un cop el retornen, malalt, a Buchenwald. L’olor de la sopa li fa aflorar el desig de viure “en aquell camp de concentració tan bonic” (186), malgrat la irracionalitat d’aquest desig. Precisament, la novel·la es clou recordant que “fins i tot allà, al costat de les xemeneies, en les pauses entre tortures, hi va haver alguna cosa que s’assemblava a la felicitat, era l’experiència que recordava més” (258). En aquestes pàgines la literatura de Kertész assoleix el cim perquè trenca amb els apriorismes que tracten la reclusió als camps d’extermini com un tot, sense atendre a les vivències reals dels que els van patir. Kertész, supervivent dels camps, crea una obra que els transcendeix com a fet històric i aconsegueix reflectir la condició humana en tota la seva autenticitat.

Pere Torra 

  • Publicat a La Veu, núm. 25, maig 2013.
  • Imre Kertész, Sense destí, traducció d’Eloi Castelló, Barcelona, Quaderns Crema, 2003.


dimecres, 15 de maig del 2013

El ‘lapao’, el ‘lapapip’ i el rosalbacavà de Salvador Espriu

El dia que el TC va suspendre la declaració de sobirania del poble català jo era a Madrid per motius de feina. En Capri ja ho deia això que, per una cosa o altra, sempre acabes anant a parar a Madrid. Mentre era assegut al metro, em vaig posar a llegir un llibre -la xarxa de metro de Madrid és tan immensa que disposes de molt temps. Al costat meu seia una noia que va fer això tan lleig de mirar el meu llibre i no es va poder estar de demanar-me: “-Perdone, ¿es portugués esto?”. “-No, catalán”, li vaig respondre. “-Ah, perdone?", va expressar visiblement contrariada tot posant-se vermella.

Certament, encara que no demano que tothom hagi de conèixer diverses llengües amb detall, seria raonable que tot parlant d’una llengua romànica rebés una instrucció bàsica per poder identificar les principals llengües de la família neollatina. La meva veïna del metro s’hauria estalviat fer el ridícul, si hagués estat capaç d’identificar que la llengua del llibre que jo llegia era la catalana. Trobo que hauria de ser una aptitud comuna dels parlants de l'àrea romànica poder identificar, almenys, les grans llengües com el català, castellà, francès, occità, gallec, portuguès, italià o romanès. Certament, pot resultar més difícil reconèixer el sard, l'aragonès, el franco-provençal o el napolità.

Aquesta anècdota personal m'ha fet pensar en la ignorància de les llengües. Evidentment, no és ignorància, sinó un menyspreu visceral contra la catalanitat allò que ha impulsat les Corts aragoneses a emprendre aquest despropòsit del ‘lapao’ i el ‘lapapip’, acrònims que corresponen als circumloquis que fa servir la recent “Ley de uso, protección y promoción de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón” (sic). Curiosament, l’única llengua que figura a la Llei aragonesa amb un nom en una sola paraula és el castellà. Ja es veu que no cal perdre-hi massa temps.

Aquest menyspreu s’ho emporta tot, no tan sols el català parlat a la Franja de Ponent, sinó també l’antiga llengua aragonesa, germana i tan antiga com la nostra. Segons el ‘Consello d'a Fabla Aragonesa’, “en l'autualidá l'aragonés ye encletato en o que popularmén se conoxe como Alto Aragón e que biene á suposar, en linias chenerals, as dos terzeras partes septentrionals d'a probinzia de Uesca, fueras d'a faxa oriental d'Aragón, an que se fabla catalán.” Això de les autonomies espanyoles és un invent desastrós que permet que el Parlament aragonès decideixi prohibir anomenar aragonès l’aragonès. És tristíssim. 
 
Precisament, l’inventari de llengües del món, Ethnologue, inclou l’aragonès com a llengua amenaçada d’extinció. Sembla que, amb l'invent del 'lapapip', no se li permeti ni estar "encletato" a les valls pirinenques del nord d'Osca ni tan sols una mort digna. L'aragonès, que probablement s'extingirà en uns quants anys, ha estat fulminat de cop i se li n'ha esborrat fins i tot el nom. Allò que no té nom no existeix. Tot plegat és molt greu i -amb permís de Telemadrid- s'acosta al lingüicidi.

Per no posar-me de mal humor, jo em demano si els inventors del ‘lapao’ i el ‘lapapip’ sabien que, en certa manera, han fet un homenatge a Salvador Espriu, amb motiu del seu centenari. Al magnífic llibre Les roques i el mar, el blau, Espriu ironitza amb el nom de la nostra llengua i se n’inventa un. L’escriptor es defineix a si mateix com a titellaire, “un home també vell que fa cinquanta anys que apreèn a escriure en català, aquesta petita llengua inconeguda, que alguns designen baleàric, d'altres valencià i els inefables esperits ingenus i conciliadors bacavà o bacavès. El titellaire proposa rosalbacavà, que sona a nom i cognom d'una ex-vedette de variétés.” El ‘rosalbacavà’ que inventa Espriu (format amb la primera síl·laba de rosellonès-alguerès-balear-català-valencià) ja té un nou germà: el ‘lapao’. És evident, però, que els esperits que han ideat el ‘lapao’ no són ni ingenus ni conciliadors, sinó tot el contrari.
 
Pere Torra
 
(Publicat a Diari Gran del Sobiranisme, maig de 2013)