divendres, 7 de juny del 2013

La bellesa d’un diumenge d'hivern en un camp de concentració (i 7)

Semprún, un escriptor davant del segle XX 

Tot i que la traducció de Javier Albiñana és molt correcta globalment, crec que erra el tret en el títol de l’obra per dos motius: d’una banda, perquè elimina l’adjectiu “beau” amb què es qualifica, irònicament, el diumenge objecte de la narració com a bonic o bell; el segon motiu és l’eliminació del signe d’exclamació, que rebaixa la força i l’espontaneïtat de l’enunciat que va emetre Fernand Barizon, company de reclusió al camp de Buchenwald. Per la meva banda, he titulat aquesta sèrie d'entrades “La bellesa d’un diumenge en un camp de concentració”, precisament, per tal de posar èmfasi en la càrrega irònica que perseguia l’autor en emprar l’expressió del títol original francès. Alhora també és important recollir la naturalitat i l’espontaneïtat de l’exclamació de Barizon, una naturalitat que també es contradiu amb el context en què fou formulada: un fred matí d’hivern en un camp de concentració.

Un dels aspectes cabdals de l’obra és justament el relat de Semprún sobre la seva vida en el camp de concentració. Hi ha un moment de l’obra en què el narrador explica que l’any 1979 l’havien convocat a una taula rodona per a explicar la seva experiència al camp de concentració de Buchenwald. Poc abans de posar-se a parlar, s’adona de les seves dificultats per a prendre la paraula i ho expressa en els termes següents:
¿De qué experiencia podías hablarles, si no tenías más experiencia que transmitir que la de la muerte, es decir, la única cosa que, por definición, no podías haber vivido, que únicamente otra persona podía haber vivido? (260)
Com es pot comprovar, doncs, Semprún és perfectament conscient que l’autèntica experiència dels camps és la de la mort, cosa que, per definició, ell no pot comunicar. Per això no se sent prou legitimat per a parlar dels camps i al llarg de tot el llibre fa present aquesta dificultat directament.

Però Quel beau dimanche! és sobretot el relat d’una vida o -dit amb més precisió- d’uns determinats episodis d’una vida. Precisament per això, l’autor confessa -adreçant-se a si mateix en segona persona- les seves dificultats per a dur-lo a terme, atès que es tracta de “pura y simplemente tu vida”:
Quizá ocurría pura y simplemente que aquel manuscrito inacabado, tantas veces revisto, reescrito, olvidado, redescubierto, en el transcurso de los años, y que parecías incapaz de dominar, era pura y simplemente tu vida. ¡Y claro, no ibas a poner punto final a tu vida! No ibas a poner punto final a la memoria de los campos, era imposible, por supuesto. Quizá no conseguías terminar aquel relato porque era, por definición, interminable, porque la palabra “fin”, aunque lograras algún día escribirirla, sólo sancionaría irrisoriamente la interrupción provisional de un texto -de una memoria- que reemprendería al punto su labor, abierta o subterránea, explícita o solapada. (251)
Per a fer l’anàlisi de la relació entre la narració de la vida i la vida narrada, ha estat útil recórrer a les concepcions de Paul Ricoeur sobre el temps i la narració. Aquest plantejament permet prendre consciència que és per mitjà de la narració que una vida adquireix un ordre, una coherència i es pot comprendre. Per això un filòsof com Odo Marquard arriba a reconvertir el cèlebre cogito ergo sum de Descartes en un “narro, per tant existeixo”. En certa mesura, això és el que fa Semprún en aquest llibre, explicar -o explicar-se a si mateix- diversos episodis decisius de la seva vida reordenant els esdeveniments passats, expressant els records des d’un temps posterior i tornant-los a recordar contínuament per tal de poder donar-los una existència i reconstruir-ne el sentit. 

L’excusa de la frase de Barizon, una petita anècdota viscuda al camp de Buchenwald per l’autor, jove estudiant de filosofia comunista que hi fou deportat, serveix a Semprún per a trenar una obra densa i complexa, amb un contingut molt ric. Del conjunt del relat n’emergeix la figura d’una personalitat intel·lectual que, narrant la seva vida, fa una denúncia dels més dramàtics esdeveniments del segle XX: el nazisme i l’estalinisme, amb la creació dels camps de concentració. 

Tot això l’autor ho du a terme sota l’advocació d’una frase de Milan Kundera amb la qual Semprún encapçala el llibre, que resulta molt eloqüent de les intencions de l’autor: “...la lluita de l’home contra el poder és la lluita de la memòria contra l’oblit.” La lluita contra el poder a què fa referència aquesta citació de Kundera és la lluita contra els totalitarismes del segle XX -el nazisme i el comunisme estalinista- que s’ha de dur a terme amb la memòria, amb la recuperació i la narració del passat. Semprún hi lluita, amb aquesta obra, Quel beau dimanche!, i amb tota la seva escriptura.

Pere Torra

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada