dilluns, 28 de gener de 2013

Subjecte...i predicat (teoria gramatical aplicada a la política catalana)

El nostre Parlament acaba de proclamar als quatre vents i per amplíssima majoria democràtica que el poble català és subjecte jurídic i polític sobirà. Subjecte? Sí, és clar. Subjecte sobirà? I tant! Som una nació.

Parlant de subjectes i declaracions, la bellíssima declaració d’independència dels Estats Units exhibeix un magnífic subjecte en primera persona del plural (‘We, the People’). La nostra declaració de sobirania (que no d’independència) utilitza una tercera persona singular, més freda i objectiva (‘El poble de Catalunya’), segurament a causa del formalisme encarcarat, l’hàbit burocràtic que caracteritza els nostres parlamentaris.

Tal com estudien els meus fills a l’escola secundària, per a fer una oració o una frase, com a enunciat independent amb sentit complet, a més del subjecte, cal el predicat. El nucli del predicat és un verb que, en la nostra llengua -com en totes les llengües romàniques-, ha de concordar en nombre i persona amb el subjecte. Convé refrescar la teoria gramatical més elemental, per a comprendre els errors que han comès alguns dels nostres partits polítics en aquest debat.

D’una banda, n’hi ha alguns que han confós el subjecte amb el predicat. Em refereixo als del PSC (o la majoria d’aquests). Afirmen que el subjecte només existeix segons si fa determinades coses i d’una determinada manera -no sé què d’una legalitat. És incorrecte. No es pot barrejar subjecte i predicat. En una oració agentiva convencional, una cosa és qui fa l’acció -el subjecte- i una altra cosa és l’acció que fa -el predicat. Un subjecte ben format pot fer o desfer qualsevol acció apropiada a la seva naturalesa. És un error molt greu que posa de manifest o bé la deficiència de l’escolaritat obligatòria que han rebut, o bé una evident mala fe (o totes dues coses).

D’altra banda, el PP i C’s, en canvi, no cometen el mateix error. Segons ells, Catalunya no és un subjecte ple o sobirà (no és una nació). Consideren que és una entitat accessòria a una altra que sí que és subjecte sobirà, és a dir, segurament Catalunya deu ser un adjectiu o un complement del substantiu. Per a ells, el substantiu tan sols és Espanya. Per tant, si no hi ha subjecte tampoc no hi ha predicat. Aquests partits -minoritaris i amb dret a ser respectats- cometen un error molt gruixut ja que, en democràcia, subjecte sobirà és aquell que té voluntat majoritària de ser-ho, a més de comptar amb determinades característiques que el poble català reuneix de forma manifesta (cultura, llengua, caràcter, forma de vida, territori estable, etc.). Respectar les minories no pot comportar anul·lar la voluntat de la majoria, com pretenen aquests grups.

Finalment, encara hi ha un altre grup ben singular (o ben plural, potser hauríem de dir), que són els de la CUP, amb idees ben especials sobre la relació entre subjecte i predicat. Aquests, si bé tenen molt clar el subjecte i també el nucli del predicat (el verb), troben imprescindibles uns -diguem-ne- complements circumstancials molt determinats (i al meu parer, molt circumstancials). Per definició, els complements circumstancials no són obligatoris en una oració. Per tant, creure que ho són és un error gramatical, més lleu que els anteriors, que poden esmenar fàcilment repassant els llibres en el període de recuperació.

Els catalans sempre ens quedem a mitges. Jo tan sols espero que, en aquesta ocasió, no deixem la frase a mig fer i ens quedi un subjecte sense predicat o amb un predicat que tingui un verb que no hi concordi. Som subjecte sobirà, per descomptat; però, sobretot, ara cal emetre un predicat sobirà, és a dir, exercir la sobirania. Ja sabem que l’exercici de la sobirania pot desembocar en molt diverses formulacions organitzatives (independència, associació lliure, confederació, federació, etc.), però la seva vera existència garanteix la correcció gramatical de l’oració, és a dir, l’èxit de la democràcia i de la llibertat.

Pere Torra

(Publicat a Diari Gran del Sobiranisme, gener de 2013 )

dilluns, 21 de gener de 2013

Josep Pla, un sionista contra els tòpics sobre els jueus

En aquesta entrada centraré l’atenció en la visió que l’obra de Josep Pla dóna dels jueus en el llibre Israel el 1957. Un reportatge. Aquest llibre està recollit al volum 13 de l’Obra completa de Josep Pla, el qual inclou dos llibres més amb altres textos relatius a viatges i estades pel Mediterrani Central i Oriental (Cartes d’Itàlia i Les escales de Llevant, títol coincident amb el de tot el volum).

Aquest llibre no és de les que s’acostumen a situar en les llistes d’imprescindibles de Josep Pla, encapçalades per l’obra mestra d’El quadern gris. Tot i això, Israel el 1957. Un reportatge presenta amb claredat el pensament de Pla sobre el món jueu i conté una prosa amb moments de gran eficàcia literària. A més, l’enquistament del conflicte àrabo-israelià encara avui fa que resulti de gran interès conèixer les impressions de l’estada de primera mà a Israel per part del periodista català quan tot just no feia ni 10 anys que s’havia constituït l’Estat israelià, com a pàtria per als jueus, i feia pocs mesos del darrer enfrontament armat amb Egipte. Prova d’aquest renovat interès en el llibre és la seva edició en versió castellana relativament recent, l’any 2002. L’obra també ofereix les previsions que, amb un encert considerable, el nostre autor augura per al futur del nou Estat.

Des del punt de vista formal, encara que Josep Pla va sotmetre els articles originals a un procés de reelaboració força intens, en ocasions el text revela la finalitat essencialment informativa i fins i tot la recopilació exhaustiva de dades. Això fa que el llibre resulti una mica irregular i heterogeni, a causa de la dependència de la gran diversitat del material de base. Fins i tot, en algun cas es produeixen algunes repeticions enutjoses. No obstant això, aquesta reelaboració està feta amb una clara intenció literària, que molt sovint resulta reeixida, i fa que la lectura esdevingui plaent i alhora rica d’informació.

El resultat final fa emergir un Pla literari i genuí. Genuí perquè fa uns sucosos comentaris molt alineats amb la imatge característica de la seva escriptura. Literari perquè no oblida mai que està fent literatura i té ben presents els trets que ha de tenir tota obra literària de certa ambició estètica. Per això, el llibre no decep el lector literàriament exigent. Conté l’amenitat, la capacitat descriptiva, l’enginy, la naturalitat de la prosa, l’ofici d’escriptor, etc. que s’atribueixen a les obres majors de l’autor.

Pel que fa al contingut, és una obra en què Josep Pla adopta una perspectiva sionista, netament favorable a la constitució de l’Estat d’Israel. En paraules de Fernando R. Genovés és un “libro comprometido e interesado, no es, sin embargo, apologético y secuaz”. Efectivament, encara que ofereix un text amb una ineludible perspectiva occidental i pro-jueva, Pla aconsegueix evitar el to pamfletari. La seva és la mirada d’un escriptor amb capacitat per observar una realitat i presentar-la al lector a partir de l’experiència directa per mitjà de la contemplació d’unes obres de canalització d’aigua en construcció, el relat de vicissituds històriques, la descripció de paisatges, la conversa amb diverses persones, etc.

Així mateix, com és característic de les obres de Pla, en aquest llibre es manifesta la seva capacitat per abordar qualsevol tema, cosa que contribueix a fer la lectura molt més amena. Per això no ens ha d’estranyar que en una obra dedicada a Israel trobem enginyoses observacions sobre el caràcter català (“un país d'individualistes arcaics com el nostre, d'escèptics, de desconfiats i ressentits”, 531); sobre Itàlia (“un país complet, hi ha de tot, ...i, perquè no hi falti res, té volcans d'accés turístic fàcil”, 445); comparacions de Roma i Atenes amb Jerusalem (“el paisatge de Jerusalem causa la impressió de ser molt més antic”, 600); referències antipoètiques a la bellesa d’un paisatge agrícola (“el paisatge està sempre en raó directa del seu rendiment”, 617); etc.

L’autor elogia sovint els jueus, per exemple, en la seva acció de construcció del nou Estat d’Israel i els seus esforços per vèncer el desert o per imposar-se als nombrosos opositors amb què topen al territori, però Pla tan sols formula aquest elogi quan hi ha un fet que ho acompanya i ho justifica. Pla no fa propaganda, sinó periodisme i un periodisme amb un marcat to literari. La concepció que Josep Pla té del poble jueu és, doncs, francament positiva i l’escriptor defuig els principals tòpics desfavorables que tradicionalment s’han atribuït als jueus. Per a l’autor, els jueus són constructors de civilització –entesa aquesta a la manera occidental–, idealistes, patriotes, cosmopolites, moderns. Ben al contrari del que pretenen algunes visions encaselladores –no parlem ja de les antisemites–, que els consideren isolats, materialistes, tancats al gueto, antiquats. La imatge que Pla dóna del món jueu, l’extreu no tan sols a partir del seu contacte amb Israel durant la seva estada, sinó també dels jueus presents arreu del món i de la seva continuïtat com a poble al llarg dels segles.

Segurament, Pla no ha de fer un gran esforç per a acostar-se als jueus i identificar-s’hi. Per a l’escriptor, la manera d’ésser de la gent del Mediterrani és el resultat de les tres grans tradicions de l’antiguitat: Grècia, Roma i Israel. Rebutjar els jueus seria, doncs, rebutjar-nos a nosaltres mateixos. Josep Pla no veu els jueus com uns “altres”, uns estranys, sinó com a element constitutiu i definidor de la civilització occidental, que no es podria comprendre sense l’aportació jueva.

Pere Torra

  • Josep Pla, Israel el 1957. Un reportatge. Obra Completa 13, Barcelona, Destino, 1969.

diumenge, 13 de gener de 2013

El quadern gris, una obra mestra neta i polida per encarar el segle XXI

No ens l’acabem, en Pla. L’obra literària de Josep Pla, més de 30 anys després de la seva mort, encara continua generant debat i noves edicions, que depassen la magnitud dels 45 volums de l’obra completa publicats per edicions Destino. Ara acaba d’aparèixer una nova edició d’El quadern gris, poc després que s’hagi publicat a la col·lecció ‘la butxaca’ (l’any que hem deixat, fins i tot se’n va fer una edició enquadernada amb tapa dura) i que el 2004 aparegués El primer quadern gris, una curiosa edició, a cura de Xavier Pla, que correspon al recull de notes primigènies que es troben a la base del que esdevindria l’obra definitiva publicada el 1966.

La nova edició del 2012, a cura de Narcís Garolera, es presenta esporgada i esmenada de les alteracions i errades que contenia tant la primera com la revisada per l'autor al cap de 3 anys. El llibre ha estat polit amb un detall i una pulcritud no tan sols amatent als aspectes formals. Per exemple, entre molts altres canvis que descriu Garolera, es restitueix la paraula ‘merda’ en lloc de ‘menta’ per a referir-se al fum de tabac de l’Ateneu una tarda d’un diumenge de tardor a “enmig d'aquest fum blau que té aquest adorable gust de merda” (p. 738).

Així mateix, cal consignar que, des del punt de vista material, és tot un plaer llegir Pla en una edició actual, amb bona lletra i amb un bon paper. Potser hem de retreure a l’editorial que -acostumats als cordonets dels volums de l’obra completa, tan pràctics per a marcar les pàgines- aquesta edició no n’hagi inclòs cap.

En la introducció que l’any 1966 feia a l’escriptura de l’empordanès en aparèixer precisament El quadern gris, com a primer volum de l’obra completa, Joan Fuster afirmava que “Pla ha escrit i publicat molts articles d’un interès literari excepcional, i, fins i tot en els que semblen més de tràmit, sempre hi ha una cosa o altra que importa retenir”. En el cas d’El quadern gris hi ha moltíssim a retenir literàriament, com a obra mestra d’un autor de primera fila. A més, ara tenim clar que el llibre no és ben bé el dietari d’un jove de Palafrugell de 21 anys, sinó una obra que pren com a base les notes del jove Pla dels anys 1918 i 1919 -aviat farà un segle- acuradament reelaborades amb intenció artística per l’escriptor madur de gairebé setanta anys.

Gràcies a aquest treball de modificació i addició de textos i també a l’habilitat de l’escriptor veterà que hi introdueix la seva perspectiva, El quadern gris esdevé una obra brillant literàriament. No obstant això, el mateix Pla expressa dubtes cap al final del llibre sobre l'adequació de l'abast de la seva reelaboració: 
De vegades sospito que aquest quadern hauria d'haver contingut coses més vulgars donades sense la més lleu intervenció de l'esperit artístico-literari. Tinc una prevenció espontània, en certa manera automàtica, per tot el que és artístic. Altres vegades penso que el gruix de vulgaritat del quadern és excessiu. La situació és aquesta: la meva ignorància és completa. (p. 728).
Ja sabem que els judicis de Pla sobre la pròpia obra no són de fiar. Són literatura, com ho és també la invocació de la grisor de la seva família a què al·ludeix al començament de llibre i que ell veu com a obstacle a l'èxit literari:
Evidentment, a casa, el que hi sobra és grisor. A cap dels meus avantpassats no se li va ocórrer d'ésser un heroi o un gran home. No tindria res d'estrany que jo patís d'aquesta poca empenta dels meus avis. El cas és que, si hagués trobat tan sols un barret vermell o unes calces brodades, ara tindria una satisfacció que en aquests moments em seria necessària i una consideració que ajudaria a guanyar-me les simpaties dels crítics. (p. 71).
Si els Reis mags no els han portat aquest llibre com a present i encara no han llegit aquest gran clàssic, afanyin-se a anar a una llibreria a cercar-lo. Potser si tothom prengués el costum d'adquirir llibres, trampejant les dificultats econòmiques, no ens hauríem de lamentar de tristos tancaments com el de la històrica Llibreria Catalònia substituïda per un establiment americà de menjar ràpid. Aquest fet sí que manifesta una grisor -superior a la grisor de què parla Pla- que ens impregna a tots, com a habitants d’un país que no és normal perquè no és lliure.

Pere Torra

  • Publicat a La Veu, núm. 22, gener 2013.
  • Josep Pla, El quadern gris. Un dietari, edició de Narcís Garolera, Edicions Destino, Barcelona, 2012