divendres, 11 de juliol del 2014

Dos taüts negres i dos de blancs, un brillant retrat de la sordidesa de la postguerra

L'escriptor pallarès Pep Coll acaba d'obtenir el Premi Crexells amb el seu darrer llibre, publicat l'agost de 2013. És una excel·lent novel·la basada en uns terribles fets que van tenir lloc el 1943: l'assassinat d'una família —un matrimoni i dues filles— en una masoveria de la vall de Carreu, al Pallars Jussà.

Coll mateix esmenta el precedent de la cèlebre obra de Truman Capote, que té, com a títol complet, A sang freda: veritable relació d'un assassinat múltiple i les seves conseqüències (en català, en tenim una magnífica traducció a càrrec de l'enyorat Avel·lí Artís-Gener), un relat també basat en fets reals amb el mateix nombre de víctimes i d'assassins, que també comparteix l'ambient rural i isolat. Capote descriu Holcomb (Kansas) dient que "la contrada, amb els seus celatges intensament blaus i l'aire net del desert, té una atmosfera que més aviat sembla del Llunyà Oest que de l'Oest Mitjà". Crec que la "ficcionalització" de Coll és superior; en canvi, Capote pretenia més la crònica, tot i que enquadrava la seva obra en un nou gènere literari que anomenava “novel·la de no-ficció”.

Dins la producció de Pep Coll hi ha altres novel·les que també es basen en fets reals, com ara Les senyoretes de Lourdes (Premi Sant Jordi 2007), un text on l'autor mostra la seva gran habilitat per donar versemblança a la història de Bernadeto, la pastora occitana que va veure “una senyoreta amb un vestit blanc” en una cova. Coll hi retrata amb encert com s'originen els relats ulteriors sobre els fets, definitivament conceptuats com a miraculosos.

La darrera novel·la de Coll està estructurada amb una gran intel·ligència narrativa. Compta amb 19 capítols dedicats a les "biografies" dels diversos personatges, però col·locats en una enginyosa progressió en la revelació dels fets. A mig llibre, ja sabem quins han estat els assassins, però això no és l'important. Fins i tot, en diverses ocasions, es fa explícit l'avanç dels esdeveniments, de manera semblant ―si bé amb amb menys radicalitat― a Crònica d'una mort anunciada de García Márquez: "Ni el mitjó de revés ni la roba que s'ha posat aquest matí, no se les traurà mai més. Tal com va vestida aquest matí, així l'han d'enterrar." (p. 98)

Encara que en sapiguem el desenllaç i coneguem els culpables del crim, no decau el nostre interès per a conèixer el com, els detalls, els motius... Per això, el llibre ens atrapa com tan sols saben fer els escriptors amb ofici. A més, a cada capítol, la narració, tot i mantenir la 3a persona omniscient, adopta el punt de vista de cada personatge, cosa que enriqueix el relat i en potencia l'interès i l'amenitat.

La novel·la reïx a mostrar la sordidesa de la postguerra: gent embrutida o atemorida encara per la guerra, moltes enveges entre veïns, la duresa de la vida, guàrdies civils sense escrúpols, una justícia corrupta dins un règim opressiu... Com expressa, amb lucidesa, un dels personatges: “La cony de guerra ho va trasbalsar tot (...). Els homes en edat de treballar feien el mandra tot el sant dia encauats a les esplugues; les dones havien d'estar per les necessitats dels homes, i en aquesta situació les persones joves es van tornar com les feres” (p. 231)

Al costat d'aquest negre panorama, també apareixen bones persones com el benintencionat propietari de Granollers capaç de construir un camp de tennis en aquell feréstec indret; el jove testimoni que encara és viu; l'amic que s'ocupa dels taüts i de trobar cementiri per les víctimes; el músic desaparegut durant la guerra, etc.

Malgrat la seva ambientació, no es tracta d'una novel·la rural en el sentit del terme en la nostra tradició. Tampoc no és una novel·la negra, tot i narrar uns crims esgarrifosos. És sobretot un magnífic llibre per llegir. Si no ho han fet, els el recomano per aquestes vacances sota una ombra ben fresca.

Pere Torra

  • Publicat a La Veu, núm. 38, juliol 2014.
  • Pep Coll, Dos taüts negres i dos de blancs, Proa, Barcelona, 2013.