dilluns, 16 de novembre de 2015

"Gegants de gel", quan la fi del món esdevé el centre de l'experiència humana

Confesso que vaig començar a llegir Gegants de gel perquè havia obtingut el XVI Premi Llibreter 2015. Per triar un llibre, no acostumo a fer cas als premis —incloent el Nobel—, però el Llibreter deu ser un dels pocs sota la capa del cel que sol resultar fiable. Estic molt satisfet d'haver-ho tingut en compte, ja que aquesta novel·la m'ha ofert una lectura molt plaent. És un llibre ambiciós, estimulant, ple d'idees, capaç de simultaniejar diversos registres i gèneres. Es mou entre elements de novel·la psicològica, negra, històrica, de viatges i, fins i tot, filosòfica. 

L'obra té elements de novel·la psicològica, negra, històrica, de viatges i, fins i tot, filosòfica

Ara bé, cal destacar que tot això ho obté sense que resulti un garbuix, ben al contrari, el llibre fa de molt bon llegir. A més, conté abundants i oportunes referències literàries, cinematogràfiques, filosòfiques, musicals: de Gombrowicz a Truffaut, de W.G. Sebald a Dreyer, de Nietszche a Leonard Cohen, encara que, de vegades, resulten fins i tot una mica aclaparadores.

Un francès, un anglès, un mexicà, un xilè, una polonesa i un valencià coincideixen en el bar Katowice de la localitat argentina d'Ushuaia 

L'argument és estructuralment senzill i això contrasta amb la riquesa i diversitat de les històries que conté. Cinc personatges ben diferents coincideixen a la localitat argentina d'Ushuaia en el bar Katowice —un petit local amb un nom excèntric, que correspon a la ciutat polonesa d'origen de la seva propietària. Aquesta localització a la ciutat d'Ushuaia —autèntic racó de món, un dels llocs habitats més australs del planeta— és un aspecte decisiu de l'obra. Els personatges són de procedències molt diverses: un francès, un anglès, un mexicà, un xilè, una polonesa —la propietària del bar— i un valencià —el narrador. Per vèncer la seva solitud, o per la data emblemàtica —som als volts de Nadal—, o bé per la geografia extrema on es troben, o per tot plegat, decideixen anar-se explicant els motius que els han portat fins aquest indret recòndit.

L'ésser humà requereix la narració 
d'històries, perquè “som el que hem llegit”

Aquesta narració dins la narració no tan sols és un recurs molt productiu en literatura, sinó també una necessitat consubstancial a la naturalesa humana. L'ésser humà requereix l'explicació o narració d'històries, siguin de ficció o no. Precisament, jo sostinc que “som el que hem llegit” i, lògicament, perquè això sigui possible, abans cal que hi hagi algú que ho escrigui, que ho narri.

 Curiosament, la Terra de Foc fou  batejada com a "Illa de Xàtiva" pel xativí Diego Ramírez de Arellano, el primer que va circumnavegar l'illa l'any 1620

Així mateix, l'indret d'Ushuaia afavoreix la reflexió sobre la noció de frontera, de límit, de fi, ja sigui fi del món, fi de la civilització, fi de l'any, fi de certa vida que portaven els personatges fins arribar aquí, etc. L'autor aprofita aquesta circumstància a consciència i, a més, rememora una antiga denominació de la Terra de Foc. Curiosament, aquest territori, durant un temps, fou  batejat com a "Illa de Xàtiva" pel xativí Diego Ramírez de Arellano, el primer que va circumnavegar l'illa l'any 1620. Aquest nom fou bandejat a instàncies de l'infame rei espanyol Felip V, el qual, a més d'incendiar la ciutat —aquesta sí que fou una veritable "terra de foc"—, va voler tornar a castigar la vila que va resistir la seva subjugació. De passada, doncs, el llibre fa un petit exercici de memòria històrica i una curiosa referència-homenatge a l'escriptor socarrat, Toni Cucarella. De fet, la recuperació de la memòria equival a la derrota de Felip V i com més va més clar queda que, tot i la repressió posterior, el Borbó no va acabar de guanyar la guerra.

Les històries narrades al bar d'Ushuaia 
posen de manifest que aquella fi del món, "precisament aquella perifèria era en veritat el centre de l'experiència humana"

Les diverses històries dels personatges estan narrades amb força extensió i una pràctica descripció del marc històric corresponent, que adopta un cert to assagístic: la guerra de les Malvines, la Segona Guerra Mundial a Polònia, les persecucions polítiques de la dictadura xilena de Pinochet o els conflictes derivats del narcotràfic a Mèxic. Alguna de les històries i alguns dels personatges s'acaben encreuant i el lector espera que els encreuaments es produiran amb tots els personatges. Com que això no arriba a passar, la trama es desequilibra una mica i alguns personatges queden isolats, deslligats del conjunt, cosa que s'arrossega fins al final del llibre, que acaba resultant menys rodó de l'esperat. Ara bé, això no és tan important com el fet que les diverses històries narrades a la tertúlia del bar Katowice d'Ushuaia conflueixen a posar de manifest que aquella fi del món, aquell territori extrem, "precisament aquella perifèria era en veritat el centre de l'experiència humana".

En qualsevol cas, la narració resulta molt amena i les històries dels personatges mateixos o dels seus familiars, situades en diversos llocs del món, fan pensar en algunes de les que apareixen a Jo confesso, de Jaume Cabré. Fora d'aquesta petita similitud amb l'obra de Cabré, en la nostra tradició no se m'acuden altres autors i textos amb un enfocament similar. En canvi, alguns dels referents expressats al llibre, sobretot W.G. Sebald, semblen influències clares. De manera semblant a Sebald, una citació del qual encapçala el llibre, Benesiu inclou algunes fotografies, que complementen la narració escrita. 

En síntesi, es tracta d'una obra amb una veu molt personal, que eixampla l'orientació de la nostra literatura i que contribueix a fer-la millor.

Pere Torra

  • Joan Benesiu, Gegants de gel, Periscopi, Barcelona, 2015
  • Publicat a La Veu, núm. 52, novembre 2015.

dimecres, 14 d’octubre de 2015

Houellebecq, cronista de la decadència d'Occident

Hauríem de ser capaços de deixar de banda la sacsejada que l'aparició de l'últim llibre d'Houellebecq, Submissió, va causar al gener de 2015 sobre el panorama cultural i literari francès i europeu. La coincidència de la publicació de l'obra amb els dramàtics assassinats de la redacció de Charlie Hebdo ha alimentat la polèmica i deu haver beneficiat les vendes del llibre, però n'ha perjudicat la seva correcta recepció com a artefacte literari de ficció.

Com és prou conegut, la novel·la planteja una història en un futur molt proper (any 2022) en què els ciutadans francesos elegeixen com a president de la República el dirigent d'un partit islamista més o menys moderat. De fet, França esdevé un règim islàmic on es comencen a implantar mesures que trenquen els principis essencials de 
l'Estat francès contemporani, com ara la separació Església-Estat, la laïcitat com a element definidor, etc. Aquests principis són substituïts per la religió obligatòria a l'escola pública, normes estrictes en el vestir femení, admissió de la poligàmia, relacions estretes amb les monarquies àrabs, etc. A totes dues ribes de la Mediterrània, es configura un projecte polític per bastir una Unió Europea que assoliria dimensions territorials superiors a les de l'Imperi Romà, sobre una base d'uniformitat religiosa islàmica. 

Tots aquests aspectes són cridaners i rellevants, però no constitueixen sinó l'escenari per on transcorre la ficció d'Houellebecq. Aquest escenari és presentat de manera fragmentària, ja que l'objectiu de l'obra va molt més enllà de construir una mera ucronia, que ben
 sovint és més prop de la distòpia. En primer lloc, cal destacar una encertada veu narrativa en primera persona. El protagonista, François, posa de manifest la seva pròpia decadència personal, que alhora esdevé metàfora de la decadència del conjunt de la civilització occidental. De vegades, recorda una mica el Ferdinand Bardamue de Viatge al fons de la nit, però el pols narratiu de Céline resulta molt més incisiu que el d'Houellebecq, que no deixa de tenir un to frívol. Val a dir que certa frivolitat caracteritza el postmodernisme i, fins i tot, és agraïda pel lector actual (ja se sap que un excés de transcendència embafa). Houellebecq hi recorre de manera freqüent, amb amenitat, sense por a caure en la pornografia. Vegeu-ne una mostra en aquest fragment en què el protagonista s'adreça al seu penis en tercera persona:
El meu penis era, en el fons, l'únic dels òrgans que no se m'havia manifestat mai a la consciència per mitjà del dolor, sinó del plaer. Modest però robust, sempre m'havia servit fidelment; en fi, potser era jo, al contrari, qui era al seu servei, es podia defensar aquesta idea, però en aquest cas la seva fèrula era ben suau: no em donava mai ordres, de vegades m'incitava, humilment, sense acritud i sense ràbia, a fer més vida social. (91)
Així mateix, la novel·la fa abundants referències a Joris-Karl Huysmans, un escriptor de finals del XIX i principis del XX sobre el qual François, professor universitari de literatura, havia fet la tesi doctoral. Desconec completament l'obra de Huysmans, però Houllelebecq en treu suc hàbilment fins al punt de traçar un interessant paral·lelisme tant amb el protagonista com amb la seva època. Pel que llegim a la novel·la, resulta que Huysmans, al final de la seva vida, acaba convertint-se al catolicisme. Aquesta conversió a una religió monoteista com també és l'islam somou François, un home trist, cínic, insatisfet i insegur.

Des d'un punt de vista col·lectiu, segons la novel·la, el començament del segle XX seria semblant al del segle XXI. La crisi del racionalisme i la Il·lustració, i la fi de la primera etapa de la revolució industrial, acabaria desembocant en la Primera Guerra Mundial. De manera més o menys equivalent, al segle XXI també hi ha una crisi de cavall -no tan sols econòmica-, posterior a una revolució tecnològica, i esperem que tot plegat no acabi en un conflicte bèl·lic encara més greu dels que ja tenim. Però Houellebecq no en té prou a comparar el nostre principi de segle amb el principi del segle anterior, sinó que l'assimila a la fi d'una era històrica com la de l'Imperi Romà:
Calia rendir-se a l'evidència: l'Europa occidental, havent assolit un grau de descomposició repugnant, ja no estava en condicions de salvar-se ella mateixa, com no ho havia estat la Roma antiga al segle V de la nostra era. (248)
D'aquesta manera l'autor s'erigeix en una mena de cronista de la decadència de França i, per extensió, d'Occident. Ara bé, tot això sembla molt gros i massa transcendent i, en canvi, François és un personatge mediocre i amoral. La gràcia d'Houellebecq consisteix a dir moltes coses i a generar reflexions de cert abast a partir de les petites vicissituds d'un personatge insignificant, gairebé ridícul. Gràcies a un llenguatge viu i directe, el llibre inclou també moments divertits i una aproximació a la quotidianietat que tan sols és a l'abast dels bons escriptors. Arraconin, doncs, prejudicis fàcils i submergeixin-se en una ficció interessant i molt suggestiva.

Pere Torra
  • Michel Houellebecq, Submissió, traducció d'Oriol Sánchez Vaqué, Barcelona, Anagrama, 2015.
  • Publicat a La Veu, núm. 51, octubre 2015.

divendres, 25 de setembre de 2015

Una vida M, o com ingressar a la maduresa essent una persona normal

Capturar el sentir de la "gent normal", descriure la vida de "l'home del carrer", donar testimoni de la vida quotidiana, etc. Aquests han estats alguns dels objectius que ha tingut la novel·la gairebé des del seu origen. Si avui encara ens fa gràcia El satiricó, per posar un exemple emblemàtic, és justament perquè mostra la vida dels ciutadans romans en els primers segles de la nostra era. La novel·la que comento també parteix de la vida d'uns personatges ni heroics ni llegendaris, que no fan proeses ni persegueixen gestes ambicioses, sinó que tenen unes vides senzilles, “normals”. Aquesta normalitat, mitjania o caràcter mainstream és reivindicada a Una vida M des del seu mateix títol —salvant les distàncies, és el mateix que fa Josep Pla amb la “grisor” que evoca el títol del cèlebre El quadern gris.

Una vida M és el debut en la novel·la de la guionista Lara A. Serodio, nascuda a Vigo i afincada a Barcelona des de fa una colla d'anys. No és el seu debut en la ficció perquè, a part d'alguns relats breus, Serodio també és autora d'un interessant curtmetratge, Babies for Gina, d'un to molt més agre que l'obra que comento aquí, però igualment centrat en les relacions humanes. La novel·la presenta una història que gira al voltant d'una parella de joves d'entre 26 i 31 anys i el grup d'amics, familiars i coneguts que els envolten. Els protagonistes i bona part dels molt abundants personatges del llibre es troben en aquell moment clau de la vida en què cal prendre nombroses decisions que configuren el futur personal. Quan et fas gran, de vegades, somnies que la reversibilitat és possible, però certament aquest període vital és allò que se'n diu una cruïlla.

Si algun referent podem trobar d'aquesta narració és Woody Allen: una cosa així com ara Hannah i les seves germanes —que curiós que la protagonista també es digui Anna! Com a la pel·lícula d'Allen aquí trobem un cercle de personatges que interaccionen entre ells, essent l'amor o el desamor la força motriu d'aquestes interaccions narrades amb un to de comèdia romàntica sense excloure alguns elements dramàtics, de vegades propers a la soap opera també d'aire allenià. 

Es tracta d'una obra coral, amb una gran riquesa de personatges, cosa que no impedeix que Víctor i Anna s'identifiquin clarament com a protagonistes. Ara bé, aquest caràcter coral presenta limitacions i potser hi ha alguns personatges més secundaris dibuixats —inevitablement— amb un traç massa gruixut: Olga, la germana d'Anna, extravagant i desordenadíssima; Laura, dona forta, segura i executiva; Martina, amiga lleial amb certa propensió a la beguda; Oriol, veí adolescent de Víctor, amb qui manté una entranyable relació gairebé filial, etc., però això també ho fa el mestre Allen i, segurament, és ineludible. En canvi, la parella protagonista rep un tractament molt acurat i sensible (que no pas "sensibler") i la seva relació és descrita amb molta tendresa. Sens dubte, un dels punts forts del llibre rau en la versemblança amb què es va presentant la relació entre els dos protagonistes, el detallisme de la progressió amb què avança el seu enamorament.

Estructuralment, el llibre també ofereix una trama molt treballada, que compta amb nombrosos flashbacks, i s'articula per mitjà de cinc grans blocs de capítols on cada vegada s'adopta la perspectiva d'un personatge diferent o més d'un (“1. La parte de Anna”; “2. La parte de Víctor”; “3. La parte de Anna y Víctor”; “4. La parte de Sara”; i “5. La parte de todos”). En conseqüència, els mateixos fets de la història tornen a aparèixer, al cap de diversos capítols, enriquits per un punt de vista d'un altre personatge. Tot i que és un recurs senzill, per a alguns lectors, pot resultar més exigent que una narració lineal estrictament cronològica. Per a mi, aquesta tècnica està molt ben utilitzada, si bé no sempre aquests blocs tenen el mateix pes, la qual cosa desequilibra el conjunt de la narració. Dit en paraules planeres, potser a la primera part —la més llarga de totes, amb unes 150 pàgines li sobra una cinquantena de pàgines.

Pel que fa a l'ambientació, sembla clar que l'acció té lloc a la ciutat de Barcelona: molts dels personatges —començant per la protagonista— tenen noms catalans, algun personatge diu "Déu" per acomiadar-se, es fa una referència explícita als característics colors del Joventut de Badalona, etc. No obstant això, l'autora ha optat per eliminar qualsevol referent explícit: no hi ha topònims ni noms de carrers ni de botigues ni de bars o restaurants (aquests dos últims establiments, per cert, molt abundants). És una llàstima que Serodio no segueixi en aquest aspecte les ensenyances del mestre Allen, que ha ofert esplèndids retrats sobretot del famós barri de Manhattan de Nova York (que, certament, contrasten amb l'excessiva tendència al cromo que ha dut a terme, més recentment, amb Barcelona o París). Una vida M perd la possibilitat de ser la novel·la d'un moment de la nostra ciutat, element que l'enriquiria. Ara bé, el fet tampoc no és greu perquè tan sols desapareixen els noms propis, no pas els indrets i els ambients, molts dels quals es poden identificar fàcilment (el Museu Nacional, el pavelló esportiu del Barça i el de la Penya, els carrers de Barcelona, etc.). 

El lligam amb el món del bàsquet és un altre aspecte que singularitza aquest llibre, fins i tot des de la portada (una encertada feina de la il·lustradora Mar Cerdà). He de confessar que, d'entrada, aquest rerefons esportiu em feia una mica de por perquè sovint és un recurs massa fàcil, utilitzat per omplir pàgines arbitràriament, com a mer element decoratiu. En aquest cas, la referència al bàsquet es presenta amb elegància i de forma plenament justificada (Víctor és un jugador professional que, de fet, es troba al final de la seva carrera). Afortunadament, no hi ha escenes forçades de triples decisius a l'últim segon, sinó un seriós i autèntic conflicte lligat a la brevetat de la carrera d'un esportista d'èlit i els problemes d'haver-hi de posar fi per part de persones que, de fet, encara són molt joves. En qualsevol cas, l'etiqueta de "novel·la sobre el món del bàsquet" i algunes altres etiquetes amb què s'ha vist acompanyat el paratext d'aquest llibre ("novel·la juvenil") no estic segur que n'afavoreixin la seva recepció. El lector farà bé de prescindir-ne i posar-se a llegir l'obra sense prejudicis per gaudir de la història.

El gust per als detalls, uns diàlegs molt ben construïts —aquí es coneix l'ofici de l'autora com a escriptora audiovisual—, una progressió narrativa solvent i l'àmplia galeria de personatges donen lloc a una novel·la ben resolta que es llegeix amb agilitat, tot i les 535 pàgines de lletra massa reduïda de l'edició. En síntesi, som davant d'una novel·la ben escrita, que reflexiona sobre les dificultats del trànsit a la maduresa, elaborada també amb una gran maduresa narrativa. M'agradaria poder-la rellegir traduïda al català i, de passada, posats a demanar, amb restitució de l'expressió de tots els topònims i noms dels indrets, cosa que, al meu entendre, la farien guanyar molt. Essent la primera novel·la de l'autora, constitueix una agradabilíssima sorpresa.

Pere Torra
  • Lara A. Serodio, Una vida M, De Librum Tremens, 2015.


    Una vida MUna vida M by Lara A. Serodio

    My rating: 4 of 5 stars


    "Una vida M", o com ingressar a la maduresa essent una persona normal

    http://algunsllibres.blogspot.com.es/...





    View all my reviews

    dilluns, 7 de setembre de 2015

    Llegir Pedrolo, més que mai

    Inicialment, volia titular aquest text "Llegir Pedrolo, encara", però de seguida m'hi he repensat perquè aquest primer títol era massa a la defensiva. Als 25 anys de la seva mort, llegir Pedrolo no vol dir haver-se d'empassar totxos per "obligació commemorativa", sinó una experiència plaent resultat de pouar en la nostra millor tradició literària de la segona meitat del segle XX. A més, ara que s'estrena una pel·lícula basada en la seva obra més coneguda, Mecanoscrit del segon origen, ens convé anar més enllà i recuperar els llibres de Pedrolo en la seva diversitat. Quants més millor.

    Fa poc he llegit la novel·la Cops de bec a Pasadena, un text que sorprèn per la seva actualitat i amenitat. Es tracta d'una novel·la de lectura molt àgil, ambientada a Los Angeles, que descriu alguns episodis de la vida de Bob Spill, un especialista cinematogràfic amb una gran perícia per a encendre cigarretesacompanyat de Ruby, la seva dona; Kitty, la seva cunyada -eterna aspirant a guionista de pel·lícules- i Keith, un escriptor barrut que no en té ni cinc i es limita a passejar-se per casa dels Spill, sense fer res de res, amb el posat d'artista incomprès.

    Sense que es pugui dir que l'obra fa un retrat del món del cinema, sí que hi fa referència, amb hipèrboles hilarants com la que dedica, en particular, a la feina dels companys de míster Spill:
    Tots eren especialistes, en aquell grup. Mac era l'home que d'una manera més perfecta i elegant sabia tirar-se els pantalons amunt en el moment de seure. Annie sempre tenia un contracte o altre per fer valer les seves extremitats inferiors apujant-se les mitges, cosa que feia amb una tècnica depurada. Pett, en canvi, era l'home dels peus. Els seus eren els peus que més vegades havien estat retratats. De fet, sempre que en una pel·lícula es volia un primer pla de dos peus que avançaven com deslligats del tronc, per no dir de les cames, es recorria a Pett. (p. 30)
    Normalment, l'etiqueta que s'aplica a aquesta obra és la de novel·la humorística. Certament, l'humor i la sàtira hi són presents com a trets essencials al llarg de tota la novel·la. Hi ha moments que no pots fer sinó riure, encara que tan sols sigui amb una simple frase: "Era el doble d'algú, si no s'equivocava, però fos de qui fos, no s'hi assemblava gens". (p. 69). De vegades, la comicitat sorgeix al voltant de personatges d'aparició breu, com el cas de la tèrbola formació en una grotesca universitat del psiquiatra al qual recorre Ruby, la dona de míster Spill:
    El que Ruby ignorava era que la Universitat de Bitchwillwood consistia en dues habitacions en el tercer pis d'una casa tan sòrdida o més que aquesta on tenia el consultori míster Ordonez. I posada a ignorar, no sabia tampoc que tot el temps que el doctor passà a la Universitat es reduïa a la mitja hora precisa per comprar uns llibres de text i fer-se estendre el seu diploma, tot el qual li havia costat cent cinquanta dòlars. (p. 176-177)
    Ara bé, tot i no tenir grans pretensions, la novel·la va més enllà d'un mer divertiment i no renuncia a alguns dels trets de la poètica pedroliana de to existencialista: presentació de situacions absurdes amb èmfasi en la seva comicitat; alienació de l'individu en relació a la massa; incomunicació entre els éssers humans; crítica de la hipocresia social; etc. Es tracta d'aspectes molt en boga a la dècada dels 50. Cal tenir en compte que aquest llibre fou escrit el 1956, però, lamentablement, com tantes altres obres de l'escriptor, no va poder publicar-se fins a 1972. Segurament, allà on més es posen de manifest aquests aspectes és en el capítol dedicat a una festa que té lloc a Los Alamitos. Aquest capítol és similar a d'altres relats de Pedrolo i té un grau d'abstracció considerable que li confereix certa entitat autònoma. La descripció de la festa defuig els elements frívols i posa de manifest com l'individu es pot veure arrossegat, gairebé dissolt, per una col·lectivitat despersonalitzada.

    En el vessant formal, l'ús del llenguatge és similar al de les traduccions de novel·la negra impulsades per l'autor. A més, aquest to es veu reforçat tant per l'ambientació nord-americana d'aquesta obra com per la intriga policíaca que genera la línia argumental en què Kitty és confosa amb miss Potter, una cèlebre escriptora. 

    Pel que fa a Hollywood i la ciutat de Los Angeles, gairebé no apareixen efectivament, més enllà dels interiors de les cases, oficines, bars, etc. on té lloc la interacció dels personatges. En alguns moments, els diversos espais tancats esdevenen claustrofòbics, com l'habitació on dormen Bob i Ruby, on se sent un misteriós soroll de peus, amb el qual s'inicia el llibre.

    En definitiva, un llibre que es fa llegir, que val la pena recuperar, tant per passar una bona estona de lectura com per retrobar un autor de primera fila, en una obra de ficció original que sintetitza molts dels valors de la seva narrativa.

    Pere Torra
    • Manuel de Pedrolo, Cops de bec a Pasadena, Barcelona, Edicions 62, 1979.
    • Publicat a La Veu núm. 53, desembre 2015.

    divendres, 4 de setembre de 2015

    L'assassinat de Guillem de Berguedà: Una novel·la ben trobada

    Francesc Ribera “Titot”―vocalista del grup Brams― ens sorprèn amb un llibre excel·lent que conté ingredients de novel·la històrica, d'aventures i de misteri, encara que no tots tres gèneres hi són presents en la mateixa proporció. En el marc d’una escriptura molt lliure, hi predomina una desimbolta novel·la d'aventures, resolta amb eficàcia i habilitat narrativa. I encara hi podem afegir que també és una novel·la sobre Catalunya, en una etapa de gran transcendència històrica per a la configuració de la nostra nació.

    En primer lloc, com a novel·la històrica compta amb una encertada ambientació a finals del segle XII. A més, té una arrencada molt estimulant amb l’aparició del cèlebre rei d'Anglaterra, Ricard I, cor de lleó, cosa plenament justificada, atès que el berguedà havia esmentat el rei anglès ―també trobador ell mateix―, en alguns dels seus poemes. La figura de Ricard ofereix moltes evocacions literàries i cinematogràfiques: des de les obres de Walter Scott, especialment Ivanhoe, fins a les pel·lícules del Hollywood clàssic. Curiosament, l'acció d'Ivanhoe, que se situa l'any 1194, resulta gairebé coetània amb la del llibre, que té lloc el 1196. En canvi, la manera d'estructurar els fets històrics amb la trama de ficció i el tarannà dels personatges fa pensar en obres més modernes, com ara Victus de Sànchez Piñol. Un altre referent de la nostra tradició podria ser Llibre de cavalleries, la primera novel·la de Joan Perucho, amb la qual comparteix l’afició per l’Edat Mitjana, si bé l’obra de Perucho se centra en el període ―150 anys posterior― d'expansió catalana per la Mediterrània Oriental.

    El desenvolupament de la narració de L’assassinat… es veu interromput per textos escrits per dos dels protagonistes: uns fragments de les memòries d'Hug d’Empúries i d’un dietari del monjo Roger Campdeparets. Tant aquestes memòries, redactades a Muro (Mallorca) el 1230, força després dels fets narrats; com el dietari del monjo, segueixen el mateix fil argumental i cronològic de la narració principal. Tot i que introdueixen una altra veu en 1a persona, el text —presentat en una cursiva sempre incòmoda— és massa valoratiu i amb una llengua molt igual a la de la novel·la (només trobem alguns pocs elements arcaïtzants, com ara el pronom "açò", "nós" en lloc de "jo", possessius com "ses", o l'ús del pretèrit perfet simple en 1a persona). En conjunt, aquests textos no sempre mantenen plena versemblança i fan massa visible l’artifici de la ficció. Per exemple, el relat resulta excessivament modern, per no dir anacrònic, pel que fa al personatge de fra Roger, retratat com un clergue descregut i llibertí, que ven els seus pietosos serveis de confessió a les prostitutes a canvi de jeure-hi i encara és capaç d’explicar-ho i escriure-ho al seu dietari.

    D’altra banda, la novel·la compta amb un marc literari —els poemes de Guillem de Berguedà— que figuren recollits i traduïts al català dins el llibre, que esdevé una autèntica antologia del trobador. L'estil trobadoresc impregna la nostra poesia fins a Àusias March, el qual pretén bastir la seva poesia “leixant a part l'estil dels trobadors”. Doncs bé, potser el trobador berguedà fou el menys encasellat en les regles de la poesia trobadoresca (amor cortès, etc.) i el que més encaixa amb el nostre món modern: lliure, irreverent, brillant, contradictori, polifacètic, amb una vida plena de sacsejades, conflictiu, apassionat, etc.

    Com a novel·la de misteri, l’obra planteja un enigma (qui va assassinar Guillem?) i el resol. No es queda a mitges. Hi ha algun moment que sembla que tot podria quedar en l'ambigüitat (i això també és un mèrit del text ja que així el lector no s'ho espera), però al final el misteri queda aclarit de forma satisfactòria, rodona. En una novel·la sempre és molt important el final i en una de misteri en la qual ja sabem qui és el mort és essencial que aquest final encaixi totes les peces i doni sentit al conjunt. El plantejament d'un enigma i el procés de la seva investigació fa pensar en la primera novel·la d'Umberto Eco, El nom de la rosa, si bé la de Ribera no presenta un corpus erudit com aquella.

    Com a novel·la d'aventures, la perspectiva adoptada és molt hàbil. La història per ella mateixa podria donar lloc a una mena de “biografia novel·lada” sobre el trobador, com fa poc se n'ha publicat una sobre Verdaguer―vegeu aquí―, que ja seria prou divertida, però resultaria massa simple. En canvi, és molt més atractiu inventar una ficció amb tres protagonistes, dos dels quals són personatges històrics, que viuen una colla d'aventures per resoldre l'enigma. Aquestes aventures els portaran a voltar per bona part de la Catalunya vella seguint més o menys l’eix vertical del Llobregat i l'horitzontal dels Pirineus i, en el tram final de la novel·la, per Occitània. Els diversos episodis, alguns dels quals són hilarants, serveixen per traçar els trets principals dels personatges, encara que actuen per acumulació, sense gaire evolució en cada un d’ells.

    En qualsevol cas, el llibre es llegeix amb fruïció perquè l’autor sap picar l’ullet al lector amb molta gràcia ben sovint i inclou un final sorpresa que jo no els diré pas i, a més, els recomano que vencin la temptació de llegir-lo per endavant. En definitiva, en un país normal, és a dir, un país lliure, la publicació d'aquesta novel·la seria tot un esdeveniment, un plat fort de la rentrée. Llegeixin-la perquè, com que és una novel·la sobre un trobador, resulta una novel·la ben trobada.

    Pere Torra
    • Francesc Ribera, L'assassinat de Guillem de Berguedà, Amsterdam, 2015.
    • Publicat a La Veu, núm. 50, setembre de 2015.

    dimecres, 5 d’agost de 2015

    Joan Perucho davant del mirall

    Més que una biografia d’un literat som davant d’una petita enciclopèdia sobre la vida cultural catalana des de l'inici de la postguerra fins a finals del segle XX. Julià Guillamon ha emprès una ambiciosa i rigorosa recerca sobre Joan Perucho, que ha sintetitzat en un llibre ple de bona informació, que es podria titular “El que cal saber de la generació de postguerra”. L’autor pretén dir coses noves i dir-ne moltes, en un volum de més de set-centes pàgines amb una lletra de mida petita i abundants citacions. Ara bé, no és una mera biografia de l’autor de Llibre de cavalleries

    El llibre de Guillamon es podria titular “El que cal saber de la generació de postguerra”

    Per exemple, ningú no esperaria trobar-hi una descripció tan detallada de les picabaralles entre falangistes rivals a la Barcelona dels anys 40, ni tampoc tantes dades sobre les activitats com a falangista de Josep Espriu, germà del poeta.

    Conté extensos comentaris sobre 
    la poesia, l’assaig, les narracions i les novel·les, 
    incloent una encertada reivindicació de Pamela

    El llibre es basa en una aclaparadora documentació procedent tant d'arxius personals com de testimonis orals, per fer emergir l’home i l’obra en tota la seva complexitat. Guillamon posa Perucho davant del mirall: col·laborador d'Alerta, revista del SEU, però també de les revistes clandestines, Poesia i Ariel; jutge i home d'ordre, alhora víctima d'una odiosa i implacable censura com a editor de Tàber; i encara erudit col·leccionista de llibres rars al costat del gastrònom hedonista i diletant. Pel que fa a l’obra, conté extensos comentaris sobre la poesia, l’assaig, les narracions i les novel·les, incloent una encertada reivindicació de Pamela, deliciosa novel·la construïda com a enginyós exercici metaliterari.

    L'autor consigna molts detalls de forma exhaustiva, però a vegades incorre en alguna imprecisió. Per exemple, explica que Perucho va fer un viatge a París el juny de 1956 fruit del qual va escriure “Amb la tècnica de Lovecraft”; però no pot ser així perquè la narració ja havia estat publicada el febrer d’aquell any. En una altra ocasió, el biògraf afirma que el primer article de la secció “Coma bien”, escrit per Nèstor Luján al setmanari Destino, “es va publicar el 19 d'octubre del 1963, i estava dedicat a la lièvre en civet”. En realitat, aquesta secció va començar mig any abans, el 23 de març, amb un text dedicat a la bullabessa de Marsella, com bé recull Agustí Pons a la biografia de Luján. 

    El crític madur s’adona de les 
    preocupacions soterrades que entronquen 
    amb el que l’escriptor va haver de viure

    Amb aquest llibre, Guillamon arriba a la seva maduresa com a assagista i hi matisa part del que havia escrit sobre les obres de Perucho. On el jove estudiós admirava la insòlita ostentació del món fantàstic, el crític madur s’adona de les preocupacions soterrades ―potser amagades darrere el mirall― que entronquen amb el que l’escriptor va haver de viure: la guerra de 1936-1939, la cruesa de la dictadura ulterior... En una línia ja exposada al seu pròleg de l'edició del 2011, Guillamon ―de manera provocativa, però suggerent i no inversemblant― detecta clara intenció política a Les històries naturals, novel·la que ell llegeix com a al·legoria de la guerra civil. 

    Perucho durant la dictadura escrivia 
    novel·les en català que evocaven 
    “la nostra esvaïda tradició imperial”

    Com passa amb tots els de la seva generació, Perucho reacciona a l'impacte dels terribles fets, tot i que ell no va haver de patir l'exili i va disposar de certa posició com a jutge. Manca de compromís cívic? No ho crec. A més, ser jutge català és complicat, fins i tot el 2015, que hem vist com han expulsat el magistrat Santiago Vidal per la greu falta d'haver ajudat a redactar un text constituent per a una possible república catalana. Perucho, per la seva banda, durant la dictadura escrivia novel·les en català que evocaven “la nostra esvaïda tradició imperial”―en paraules de Salvador Espriu― o l’enfrontament civil de les guerres carlines. 

    Es tracta, doncs, d'un llibre molt complet que fa entendre millor l’autor de Les aventures del cavaller Kosmas, suggereix noves perspectives d'anàlisi de la seva obra i sobretot convida a (re)llegir Joan Perucho com a escriptor de la generació de la postguerra. Posem-nos-hi! 

    Pere Torra
    • Guillamon, Julià. Joan Perucho, cendres i diamants. Biografia d'una generació. Barcelona: [Ajuntament de Barcelona] : Galàxia Gutenberg, 2015
    • Publicat a Caràcters. Segona època, Núm. 72 (Estiu 2015), p. 39

    dimecres, 8 de juliol de 2015

    Fumar-se el franquisme. El triple encert de Francesc Canosa

    Amb el temps, el darrer llibre de Francesc Canosa esdevindrà un exemple clàssic de periodisme d’investigació ben fet. El seu autor hi obté un triple encert: escriure un llibre interessant i amè, fer un magnífic exercici de memòria històrica i renovar l'estil del reportatge a casa nostra. Cap d’aquests tres aspectes no és menor.

    Pel que fa al primer punt, tot i que coneixíem el Canosa articulista, mai com fins aquest llibre no havia portat la seva manera d’escriure a una obra sencera de caràcter monogràfic. Fins ara, teníem dos “Canoses”: el dels llibres —acadèmic, contingut i moderat— i el dels articles a la premsa impresa i digital —proper, expansiu i vistós. A Fumar-se el franquisme, l’autor ens fa interessar en una història senzilla i no gaire coneguda —per no dir gens. Es tracta de la plantació de tabac, que va tenir lloc a diversos indrets regats pel canal d’Urgell, per produir i distribuir caliquenyos en plena dictadura. L’autor, que beu d’una trentena de testimonis orals complementats amb algunes dades del període, treu molt de suc d’aquest material, tot i que en ocasions incorre en algunes reiteracions, pel fet que alguns testimonis expliquen més o menys el mateix. En qualsevol cas, Canosa aconsegueix parlar de coses greus amb gràcia i un to irònic molt ben elaborat: 
    “El tabac es fa amic de la gent. Difícilment amb un oliver, o amb un ametller, traves amistat. Un dia el tabac el convides a casa. El fas seure. Fa més llum que la bombeta de 20 wats de postguerra. Les fulles tenen llum pròpia. I com l'energia es transformen. Es transformen caragolant.”
    Quant a la memòria històrica, l’autor aconsegueix, d’una banda, fer emergir la sordidesa del franquisme: la fam de la postguerra, la repressió de la dictadura, les inspeccions de la guàrdia civil, etc. D’altra banda, apareixen els pagesos com a herois (per a l’autor, són germans del Superman, sorgit arran de la depressió americana) capaços de plantar i fer créixer el que sigui, per la necessitat de supervivència. Canosa reivindica apassionadament els homes i les dones —aquestes darreres hi són molt importants— de poblacions com Juneda, Fondarella, Torregrossa o Torres de Segre, que van aconseguir burlar el règim de Franco fent “una il·legalitat en un règim il·legal” (qui escriu els demana disculpes perquè no té més remei que recórrer a un mapa per situar aquestes localitats). L’autor sempre ha destacat per la seva defensa aferrissada de les terres de ponent. Per això, anteriorment, per exemple, havia publicat a l’editorial ACONTRAVENT un recull de textos de Domènec de Bellmunt (pseudònim de Domènec Pallerola), un mestre de periodistes potser massa negligit. 

    Finalment, pel que fa a l’estil del reportatge periodístic i, en general, de l’assaig, l’autor fa aportacions molt destacades que trenquen amb la rutina instal·lada a casa nostra d’escriure de manera plana, neutra, sense suc. La prosa de Canosa, de to postmodern, és molt viva, hipertextual, plena de referents de tota mena i amb una tendència a trencar la frase, afegint i fent destacar saborosos substantius i adjectius que enriqueixen l’expressió. Fa servir una prosa plena de colors per descriure una realitat de blanc i negre. A vegades, inventa metàfores o comparacions originals: “Plou com un intermitent que no sap cap a on tirar” o “Plou com una tos que no marxa”, però no en té prou i, a continuació, reprèn el fil de la comparació inicial i n'afegeix encara una altra: “L'intermitent s'apaga. El blanc passa a negre. Avança un soroll furiós que només pot sentir la civilització vegetal: gela. Gela abans que la neu es fongui”. En definitiva, una escriptura amb gust per la forma, que defuig el periodisme asèptic, de cotó fluix.

    Aquest llibre fou publicat a principis d’any però els asseguro que la traça de l’autor i l’originalitat del tema en fan una lectura molt apropiada —ni difícil ni trivial— per aquests dies d’estiu. Per fer-ho, això sí, mirin de posar-se a l’ombra.

    Pere Torra
    • Publicat a La Veu, núm. 49, juliol 2015.
    • Francesc Canosa, Fumar-se el franquisme. La Catalunya caliquenyo, Ara Llibres, 2015.

    diumenge, 28 de juny de 2015

    Pa, educació, llibertat. Una novel·la "sudista" de Màrkaris

    Aquesta novel·la ofereix molts dels al·licients dels diversos lliuraments de la sèrie del comissari Kostas Kharitos: una trama ben construïda, una intriga molt ben administrada, una narració desimbolta i entretinguda, una història molt ben lligada a uns fets històrics del final de la dictadura, un personatge carismàtic amb un entorn familiar entranyable, un escenari l'Atenes en crisi molt ben retratat i de plena actualitat, una visió (auto)crítica sobre la societat grega, etc. (vegeu una ressenya anterior d'una novel·la amb el mateix protagonista a Com es viu 'Amb l’aigua fins al coll').

    Som davant, doncs, d'un llibre molt recomanable, que es llegeix amb gran interès i que no es pot deixar fins acabar-lo. Màrkaris el 2013 pronostica des de la ficció moltes de les coses que han acabat passant el 2015 (per exemple, la situació del "corralito" actual, etc.), si bé en alguns aspectes encara és més contundent quan preveu la fallida completa de l'estat grec, l'impagament de salaris als funcionaris com li passa a Kharitos mateix,  l'abandó de l'euro i el retorn forçat a la dracma (també a la lira i a la pesseta, però, curiosament, no diu res de l'escut portuguès, que ens permetria completar la cèlebre sigla PIGS, corresponent als quatre estats del sud d'Europa).  Amb una fina ironia, Màrkaris no estalvia crítiques, a les autoritats europees que han conduït la situació econòmica:
    Penso que des d'avui l'Adrianí assumeix el comandament general de les dues famílies. Ja que en parlo, aquests darrers quatre anys el comandament l'han tingut la Comissió Europea i el Banc Europeu. Així ens ha anat. Millor que se'n faci càrrec l'Adrianí. (31)
    Entre els encerts més grans d'aquest volum, cal destacar-ne dos. En primer lloc, el redescobriment d'un tràgic episodi històric del final de la dictadura, conegut com "els fets de la Politècnica", que Màrkaris —com ha fet en altres ocasions sap inserir dins la trama amb gran habilitat. Es tracta de la revolta que va tenir lloc a la Universitat Politècnica d'Atenes l'any 1973, en oposició a la Junta dels Coronels, que va acabar amb un bany de sang el 17 de novembre, amb l'entrada dels tancs de l'exèrcit a la Universitat. Uns fets gravíssims,  no del tot aclarits —no es coneixen amb precisió les xifres de morts—, que encara couen amargament a l'actual societat grega. El segon gran encert és l'aprofundiment en la crítica social, que caracteritza les novel·les de Màrkaris, i que, de fet, és autocrítica cap al propi país, Grècia. L'escriptor, per mitjà de la veu del comissari protagonista, mostra un gran escepticisme sobre el mal aprofitament dels beneficis de la integració europea:
    —Tots aquests diners que hem rebut durant anys, les subvencions, els fons europeus de cohesió social, els programes marc per a la investigació i el desenvolupament, tot ha servit exclusivament per afegir una planta més a les cases. Ni noves infraestructures, ni inversions, ni desenvolupament, res de res. Tot perquè cada grec afegís una planta més a casa seva. L'única diferència amb la dècada dels cinquanta és que l'afegit d'ara l'hem finançat amb l'euro. (73)
    Aquesta autocrítica és compatible amb certa reivindicació de Grècia com a país del sud d'Europa, al costat dels altres estats europeus, situats geogràficament en les tres grans penínsules de la Mediterrània. Màrkaris, amb Camilleri, Vázquez Montalbán o d'altres amb qui se l'ha comparat, construeix unes novel·les farcides de conflictes socials, amb problemes derivats del passat dictatorial, etc. Aprofitant alguna referència present a les manifestacions populars que apareixen a l'obra que comento aquí, podríem parlar d'una novel·la policíaca "sudista", és a dir, del sud d'Europa, uns territoris amb grans diferències respecte Europa central i del nord (com també són ben diferents el sud i el nord dels Estats Units), cosa que dóna lloc a narratives especials i es posa de manifest, fins i tot, en obres de gènere com la que és objecte d'aquesta ressenya.

    No obstant això, no és el millor llibre de la sèrie protagonitzada per aquest comissari. D'una banda, l'autor ha eliminat alguns dels antagonistes de Kostas Kharitos, com ara el cap de la Brigada Antiterrorista, que donaven molt joc en episodis anteriors, amb qui el comissari es veia obligat a barallar-se per poder resoldre els casos. D'altra banda, en aquesta obra Màrkaris adopta un punt de vista sorprenent. Per mitjà del protagonista, es mostra molt comprensiu amb els responsables dels crims que s'hi relaten. Sense revelar els culpables dels assassinats, deixant de banda qüestions ètiques, no és versemblant plantejar que un home íntegre com el comissari Kharitos gairebé miri cap a l'altre costat, un cop resol els assassinats.

    Pere Torra
    • Petros Màrkaris, Pa, educació, llibertat, traducció de Montserrat Franquesa i Joaquim Gestí, Tusquets, Barcelona, 2013

    divendres, 19 de juny de 2015

    Don't think twice, it's Spain

    Aquests dies es commemora el 50è aniversari de la cançó de Bob Dylan, “Like a rolling stone”. Han passat els anys i les peces de Dylan conserven la frescor dels clàssics. A més, Dylan és autor d’un interessantíssim llibre de to memorialístic, autobiogràfic, Cròniques I, magníficament ben escrit (sortirà el volum II?). Crec que, sobretot per la qualitat de les seves poesies, mereix el premi Nobel de literatura, però no sé si els acadèmics suecs seran mai prou agosarats per atorgar-l’hi.
    Amb permís del gran Bob Dylan, els proposo una traducció una mica adaptada d’una altra cançó una mica més antiga, “Don't think twice, it's alright”, composta el 1963. És una cançó que parla d’un trencament, molt semblant a altres trencaments que vivim avui. Espero que se'n faci càrrec i em sabrà perdonar, Mr. Robert Zimmerman.
    No serveix de res seure
    i demanar-se per què, Spain,
    a més tant se val,
    no serveix de res seure
    i demanar-se per què, Spain,
    si no ho has fet mai;
    quan el gall canti a trenc d'alba,
    mira per la finestra, i ja me n'hauré anat,
    tu ets la raó que continuï el meu viatge,
    però no t'hi repensis, ja està bé.


    No serveix de res que encenguis el teu llum, Spain,
    una llum que no havia vist mai,
    no serveix de res que encenguis el teu llum, Spain,
    sóc al costat fosc del camí;
    encara desitjo que hi hagués alguna cosa
    que fessis o diguessis
    per a intentar fer-me canviar d'idea i em quedés,
    de tota manera mai no vam parlar gaire,
    de manera que no t'hi repensis, ja està bé.


    Així que no serveix de res
    que cridis el meu nom, Spain,
    cosa que no havies fet mai abans,
    no serveix de res que cridis el meu nom, Spain,
    ja no et puc sentir més;
    vaig pensant i demanant-me,
    mentre faig camí carretera avall,
    que una vegada vaig estimar una idea,
    una democràcia em van dir,
    li vaig donar el meu cor, però ella volia la meva ànima,
    però no t'hi repensis, ja està bé.


    Estic caminant carretera avall, tot sol, Spain,
    cap a on vaig, no t'ho puc dir,
    però adéu és una paraula massa bona,
    així que tan sols diré que et vagi bé;
    no estic dient que em tractessis malament,
    Podies haver-ho fet millor, però no m'importa,
    tot i que em vas fer perdre el meu preciós temps,
    no t'hi repensis, ja està bé.


    Nota: Per qüestions sil·làbiques, resulta curiós que la cançó funciona igualment tant si hi posen “Spain” com si hi posen “Duran”.

    Pere Torra