dimarts, 15 de maig de 2012

"Sense destí", d'Imre Kertész, una mirada adolescent sobre l’holocaust

L’any 2002, en el discurs que va fer a Estocolm amb motiu de rebre el Premi Nobel de Literatura, Imre Kertész va revelar que el seu nom i número d’identificació com a presoner -el 64.921- figuraven en el registre diari de detinguts del 18 de febrer de 1945 com una de les baixes del camp de concentració de Buchenwald. Kertész va expressar que aquest fet, que ell qualificava d’estrany, li va retornar la serenitat. En certa mesura, l’adolescent que va ingressar al camp d’Auschwitz havia mort i el supervivent que havia retornat era una altra persona.

Imre Kertész va néixer l’any 1929 a Budapest en el si d'una família petitburgesa jueva assimilada que, segons el traductor xilè Adan Kovacsics, sempre va patir problemes econòmics i els seus pares es van separar. Quan tot just tenia quinze anys, a causa del seu origen jueu, va ser deportat al camp de concentració d’Auschwitz, primer, i després als de Buchenwald i Zeitz. Retornat al juliol de 1945 al seu país, va concloure l'escola i es va dedicar al periodisme. Ingressa al partit comunista, fins a 1950, que en va ser expulsat. Va fer diverses feines mentre va començar a concebre Sense destí, que va tardar 13 anys a concloure i es va publicar el 1975. Trenta anys després de la fi de la 2a Guerra Mundial sembla que encara era massa aviat per a tractar sobre l’holocaust i la novel·la de Kertész no va rebre gaire atenció, però fou diferent quan es va tornar a editar deu anys més tard. A partir de llavors van anar apareixent les altres obres d'Imre Kertész.

Sense destí tracta sobre la vida de György Köves, un nen d’origen jueu, de 14 anys, que viu a Budapest durant la 2a Guerra Mundial. Podem agrupar els nou capítols de l’obra en tres grans parts, que tenen com a eix central la transformació del protagonista en presoner i constitueixen tres estadis en la seva evolució: L’adolescent hongarès d’origen jueu (capítols 1-4); el presoner (capítols 5-8); el supervivent (capítol 9). La novel·la, escrita en primera persona amb la veu de l’adolescent, s’obre amb el comiat al seu pare, el dia abans de marxar deportat a un camp de concentració per a treballs forçats on, al final, no sobreviurà. Al començament del llibre, el narrador explica la seva vida com a adolescent hongarès de família jueva, fins que és retingut amb centenars d’altres jueus i deportat als camps de concentració d’Auschwitz, Buchenwald i Zeitz. Després d'un penós trasllat amb tren, explica les seves vicissituds i pensaments, les condicions de la vida quotidiana als camps, i el seu procés progressiu de degradació física i moral, com també el d’altres presos. Essent a Zeitz, Köves cau greument malalt i és traslladat a l’hospital de Buchenwald, fins al seu alliberament. El llibre es clou amb un retorn a casa marcat per les dificultats d’adaptació, després de la traumàtica experiència viscuda, i la incomprensió que reben els supervivents per part de la població en general.

Si comparem la biografia de Kertész amb la vida del jove protagonista de la novel·la, s’hi observen nombroses coincidències: l’origen hongarès i jueu, la data de naixement, la separació dels pares, la deportació als mateixos camps de concentració, l’engany sobre l’edat, etc., fins i tot, detalls com el número de presoner al qual Kertész va fer referència al discurs esmentat. Encara que György Köves no sigui Imre Kertész, la presència d’elements autobiogràfics de l’autor en el personatge principal resulta evident.

Essencialment, Sense destí és una obra sobre l’holocaust jueu, però també ofereix una lectura com a novel·la d’iniciació de György Köves. El seu ingrés al món adult es produeix, això sí, d’una forma abrupta i violenta, però a mesura que avança la novel·la anem veient els canvis i els processos de presa de consciència i aprenentatge personal pels quals va passant el protagonista en el seu camí cap a la maduresa. L’ingenu nen de 14 anys, que duia una vida relativament plàcida a Budapest, entre les discussions del seus pares separats, experimenta una metamorfosi, a la qual s’al·ludeix de forma explícita a la mateixa novel·la. Així, el capítol 5 s’obre amb una referència molt gràfica al procés de transformació de ciutadà -amb restricció de drets, però certa llibertat- a presidiari sense drets i ni tan sols identitat personal pròpia.

En aquest procés de transformació del protagonista pren un paper destacat l’assumpció de la seva identitat jueva. György no es veu a si mateix com a jueu, grup al qual se l’adscriu. Per això, el dia del comiat del seu pare, es mostra molest pel fet d’haver d’adreçar-se a Déu en una llengua -l’hebreu- que ell desconeix. En canvi, davant de l’execució dels tres fugitius letons es lamenta, precisament, de no poder fer una pregària adequada en la seva llengua. Entremig d’aquestes dues fites encara trobem moments en què György especula amb la seva identitat, com per exemple, quan intenta que un presidiari li cedeixi unes peladures de patata a més bon preu apel·lant a l’origen comú d’ambdós. El seu interlocutor el rebutja dient-li que ell no és jueu i György, en una mostra de candidesa remarcable, li respon: “I llavors, ¿per què sóc aquí?” (163)

Sense destí és una obra literària que no constitueix ni un text propagandístic ni tampoc un text que vulgui inventariar uns esdeveniments de forma documental i asèptica, sinó que pretén aconseguir un efecte d’emoció i reflexió sobre el lector a partir de l’ús de la perspectiva d’un nen de 14 anys. Aquest jo narrador, que de vegades resulta ingenu o no disposa de tota la informació, té una mirada personal i sovint càndida sobre uns fets que el lector sap que esdevindran horrorosos, però rera els quals György és capaç d’entrellucar-hi certa esperança. Aquesta mirada de l’adolescent inclou una abundant presència d’elements d’ironia, construïts a partir del contrast entre la percepció de György respecte la gravetat dels fets i el seu dramàtic desenvolupament. A mesura que avança el relat, el distanciament irònic adquireix tons més crus i tràgics fins al punt de referir-se al “bon tracte” que rebien els que eren conduïts a les cambres de gas: “a aquella gent se’ls tractava amb molt d’amor, molta cura i amabilitat; els nens jugaven a pilota i cantaven, i l’indret on se’ls asfixiava era molt bonic” (110).

La novel·la conté diversos moments en què la veu narrativa incorpora elements de reflexió moral rellevants que transcendeixen l’argument. Aquesta reflexió, sobretot, s’intensifica a mesura que la seva situació personal i la dels que l’envolten es va degradant de forma progressiva, en el capítol 6 i següents, quan explica, per exemple, que el seu company Bandi Citrom ja no presentava l’aspecte musculós i saludable de la primera vegada que l’havia vist; o quan narra la tràgica fi, l’extinció sencera, de la família Kollmann. La percepció del narrador és molt gradual i en dificulta la presa de consciència. Potser un dels moments més punyents es produeix quan György, irritat, explica als vells veïns jueus que tot plegat s’havia produït a causa dels passos per la supervivència que havia anat fent tothom, ell mateix inclòs: “Tothom ha fet els seus passos fins que ha pogut: jo també vaig fer els meus passos, i no tan sols a la fila de Birkenau, sinó ben abans aquí a casa. Vaig fer passos amb el meu pare, vaig fer passos amb la meva mare, vaig fer passos amb l’Annamária, i vaig fer passos -els més difícils de tots- amb la veïna, la germana gran” (254).

Finalment, un dels aspectes que generen més sorpresa d’aquesta la novel·la és la referència als moments de felicitat o nostàlgia que experimenta el protagonista vers els camps. Hi ha un instant especialment memorable quan György s’emociona en sentir la flaire de la sopa de pastanaga un cop el retornen, malalt, a Buchenwald. L’olor de la sopa li fa aflorar el desig de viure “en aquell camp de concentració tan bonic” (186), malgrat la irracionalitat d’aquest desig. Precisament, la novel·la es clou recordant que “fins i tot allà, al costat de les xemeneies, en les pauses entre tortures, hi va haver alguna cosa que s’assemblava a la felicitat, era l’experiència que recordava més” (258). En instants com aquests la literatura de Kertész assoleix el cim perquè trenca amb els apriorismes i els tòpics que tracten la reclusió als camps de concentració com un tot, sense atendre a les vivències reals dels que els van patir. Kertész, com a supervivent dels camps, ho pot fer i ho fa amb una gran sensibilitat. Per això la seva obra transcendeix els camps de concentració com a fet històric i aconsegueix reflectir la condició humana en tota la seva autenticitat.

Imre Kertész, Sense destí, traducció d’Eloi Castelló, Barcelona, Quaderns crema, 2003.

Obres citades
  • Kertész, I. (2006). La lengua exiliada: Artículos y discursos. Traducció d’Adan Kovacsics. Madrid: Taurus. 
  • Kertész, I. (2003). Sense destí. Traducció d’Eloi Castelló. Barcelona: Quaderns crema. 
  • Kertész, I. (2001). Sin destino. Traducció de Judith Xantús, revisió d’Adan Kovacsics. Barcelona: Acantilado. 
  • Kertész, I. (2002). Sin destino. Traducció de Judith Xantús, pròleg d’Adan Kovacsics. Barcelona: Círculo de lectores.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada