dimarts, 10 de març del 2015

El poeta del poble, una apassionada biografia novel·lada de Verdaguer

Aquest llibre, amb el qual l'ebrenc Andreu Carranza va obtenir el darrer premi Josep Pla, és una biografia novel·lada de Jacint Verdaguer, estructurada en tres grans parts i un breu epíleg. Cada part correspon a un viatge que fa de fil conductor de la narració, mentre es van desgranant els records i esdeveniments passats. 

La primera part correspon al "Viatge a la plana de Vic", en què el poeta torna a Folgueroles des de Barcelona, acompanyat amb el seu amic Jaume Collell, després de tenir el disgust que el poema L'Atlàntida no resultés premiat als Jocs Florals de 1868. Aquesta part, que acaba amb el fet històric de l'assassinat del general Prim, conté nombrosos salts temporals als primers moments d'èxit del poeta a Barcelona, les trobades a la Font del Desmai, la seva estada al seminari de Vic, la plàcida vida amb els parents de can Tona, etc. La segona part, "Viatge a Montserrat", es basa en la pujada a peu a Montserrat, també en companyia de Collell, per preparar el mil·lenari de l'aparició de la mare de Déu. Aquest trajecte es produeix just després que el poeta va obtenir el 1877 un gran èxit amb el mateix poema èpic rebutjat nou anys abans. S'hi recorda els nombrosos viatges entre la península i Cuba i Puerto Rico a bord de vaixells de la Companyia Transatlàntica i d'altres moments dels més triomfals de la vida del poeta, que entrarà com a capellà domèstic i almoiner al servei del poderós marquès de Comillas, rebrà oferiments de canongies, serà festejat per la reina Isabel, etc. La tercera part, "Viatge al paradís", narra el viatge en automòbil cap a Vil·la Joana, a Vallvidrera, amb un Verdaguer ja molt malalt. S'hi evoquen escenes del passat entre les quals hi ha les més dramàtiques de la vida del poeta: el viatge a Terra Santa, els exorcismes, els Jocs Florals de 1893, l'expulsió de la casa del marquès de Comillas, els excessos amb les almoïnes, la tèrbola relació de Verdaguer amb la família Duran, la suspensió del dret a dir missa, etc. Aquesta part culmina amb la mort del poeta descrita, de forma excessiva, com una mena d'ascensió a la divinitat.

Els recorreguts dels tres viatges i les respectives evocacions de períodes del passat ofereixen una completa evolució personal de la vida del protagonista. A més, Carranza maneja abundant informació sobre Verdaguer. Així, per exemple, esmenta el romanç —avui desaparegut que començava amb el vers «Ja ha caigut la botiflera», referit a Isabel II, una peça donada a conèixer per l'expert verdaguerià Ramon Pinyol (vegeu Ramon Pinyol Torrents, "Verdaguer i el carlisme. Notes aproximatives" a eHumanista/IVITRA, Vol. 5, 2014). Cal recordar que el de Folgueroles també és autor d'un «Himne carlí» i se li atribueix certa afinitat ideològica amb el carlisme. Però Carranza no es limita a elaborar una biografia de Verdaguer, sinó que hi afegeix un punt de vista apassionat. Aquest apassionament en ocasions genera una certa tendència hiperbòlica, com l'escena en què després de llegir uns fragments de Canigó al grup d'amics de Vic: "Era com si en aquell moment haguessin viatjat vuit segles abans de Crist i haguessin sentit per primer cop la veu d'Homer, recitant la Ilíada o l'Odissea, abans de publicar-se per primera vegada." (387)

Al títol i al començament d'aquest escrit he dit que aquest llibre és una apassionada biografia novel·lada de Verdaguer. El lector es pot demanar si això és poc o és molt. Com en tantes coses de la vida, depèn. D'una banda, l'obra repassa els principals aspectes de la vida i l'obra de mossèn Cinto; fa aparèixer destacats personatges històrics que van tenir relació amb Verdaguer, com ara Frederic Mistral, Joaquim Bartrina, Antoni Gaudí o Pablo Picasso i els modernistes; passa comptes sense embuts amb els principals responsables de la defenestració que va patir el poeta els últims anys: Claudi López, marquès de Comillas; Narcís Verdaguer Callís i mossèn Joan Güell, cosins de l'escriptor; Jaume Collell, el bisbe Morgades, etc. D'altra banda, com a contrapunt, però, l'estructura narrativa és massa previsible; nombrosa de la informació expressada és innecessària i redundant; el conflicte verdaguerià que fa de motor de la història —l'oposició entre el calze i la lira— resulta massa simple i esquemàtic; nombrosos diàlegs no són gaire versemblants i es fan pesats.

El balanç és desigual, però ens ofereix l'oportunitat per tornar a un autor fundacional de la nostra literatura. I encara queda també la passió amb què l'autor ha escrit aquest llibre, és a dir, la ferma convicció que el mèrit de l'obra de Verdaguer consisteix a restituir l'ús literari de la llengua catalana i, amb això, la nostra dignitat com a poble.

Pere Torra

  • Publicat a La Veu, núm. 45, març 2015
  • Andreu Carranza, El poeta del poble, Barcelona: Destino, 2015.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada