dimarts, 21 d’abril del 2015

Confessions contra la solitud. Memòries de Carles Fages de Climent

Des del centenari del seu naixement, l’any 2002, han aparegut diversos llibres que han anat fent accessible bona part de la producció de l’escriptor empordanès Carles Fages de Climent. La darrera novetat és la publicació d’un volum de memòries, amb subtítol de certa evocació proustiana, redactat al final de la seva vida, confegit a partir de textos diversos i heterogenis. L'edició ha requerit, per tant, una feina notable de transcripció, selecció, ordenació i anotació, executada amb solvència i pulcritud pel curador. 

El volum es llegeix, amb comoditat, ben endreçat cronològicament en sis grans apartats: «Orígens familiars», «Infantesa i adolescència», «Època universitària», «Època republicana», «Època roja» i «Postguerra». El nombre de pàgines i l'estil d’aquests apartats és molt variable i reprodueix el desequilibri consubstancial a tot el llibre. El conjunt aplega textos memorialístics convencionals, comentaris d’actualitat, disquisicions històriques, narracions amb elements de ficció, relats basats en somnis, comentaris sobre literatura, epigrames, poemes, etc. De vegades, fins i tot hi ha alguns textos en castellà, que havien estat pensats per a finalitats molt diferents. El lector actual, enmig d’aquesta heterogeneïtat, pot trobar a faltar l’explicació detallada de nombrosos fets d’interès viscuts per Fages, com ara les dificultats patides durant la guerra; les seves relacions amb Ventura Gassol o Salvador Dalí −tan sols esmentats d'esquitllentes−; la seva posició a la postguerra, en què va arribar a ocupar la direcció de l’Ateneu Barcelonès, etc. Ara bé, el llibre té, com a fil conductor, una clara vocació de confessió, de retiment de comptes, cosa que ajuda a conferir-li unitat.

La lectura del text contribueix a oferir una idea més complexa de Fages de Climent, sovint víctima d’un poc matisat encasellament personal, ideològic i literari. L'escriptor parla amb gran admiració de Gassol i també de Jaume Compte, fill de Castelló d'Empúries, que va participar al complot del Garraf contra Alfons XIII i va morir als fets d'octubre de 1934. No són les amistats que hom esperaria d’una persona afí al franquisme que parla amb admiració de Mussolini, però és la mateixa persona que també practica una adhesió constant a la llengua catalana, s’adscriu al catalanisme i no estalvia crítiques a destacats dirigents de la dictadura. Sens dubte, Fages fou una persona especial, cosa que traspua a les Memòries.
Literàriament, cal destacar la narració «L'assistent», inclosa dins el capítol titulat «Siluetes de la revolució», basada en les vivències de l’escriptor durant la guerra, al campament de reservistes d'Arenys de Munt de l'exèrcit republicà. Es tracta d'una història tendra i divertida, molt ben narrada, que mereixeria figurar en qualsevol antologia de la prosa del període. Com tot llibre de memòries conté un grapat d’anècdotes que,  a més de permetre copsar la singular personalitat del personatge, hi afegeixen amenitat. Home de salut delicada, li van haver de practicar la circumcisió quan superava la cinquantena, cosa que també li serveix per fer broma en dir a la seva dona: «Mira noia: he volgut començar per aquí la meva Imitació a Jesucrist». Fages era així i en algun moment ell mateix ho admet, no pas amb resignació, sinó amb orgull de la seva extravagància, el seu dandisme.


Així mateix, a l’apèndix, sota l'epígraf de «Dietari d'un moribund», hi ha un text molt interessant en què l'escriptor relata la seva vida durant l'ingrés a l'Hospital Clínic poques setmanes abans de morir. Són unes notes, de vegades molt sintètiques, en què fa un retrat precís del seu limitat entorn des de la seva perspectiva de pacient. Preses entre finals de juny i el 10 de juliol de 1968, aquestes notes estan redactades amb grapa i posen de manifest l'enorme voluntat literària d'algú capaç de posar-se a escriure durant una greu malaltia que finalment se l'havia d’endur.


El llibre es completa amb nombroses il·lustracions, sobretot fotografies procedents de l’arxiu familiar, i un índex onomàstic en el qual he trobat una curiosa mancança. No hi figura Josep Pla, tot i que el text sí que l’esmenta, almenys en dues ocasions (pàgines 77 i 99), «el qual llavors remenava les coses literàries de La Publicidad». Sorprèn l’omissió perquè el 1975 Pla va esdevenir una de les principals fonts d'informació sobre la vida i l'obra de Fages, en dedicar-li un llibre recollit dins «Escrits empordanesos», volum 38 de l'Obra completa.


En arribar a les darreres planes, emergeix la imatge d’aquest home: isolat, malalt, reclòs a l’Empordà, desvinculat de l’ambient literari barceloní, allunyat de la família, que es confessa als lectors, als quals invoca de forma expressa. Aquestes confessions devien servir a Fages no tan sols per deixar testimoni o fer literatura, sinó sobretot per vèncer la solitud.


Pere Torra
  • Carles Fages de Climent, Memòries. A la recerca de mi mateix, edició de Narcís Garolera Brau, Figueres, 2014.
  • Publicat a Caràcters. Segona època, Núm. 70 (Hivern 2015), p. 15.

dilluns, 20 d’abril del 2015

Belles històries de la diàspora armènia (en record del genocidi d'ara fa 100 anys)

Aquest any es commemora un segle de l'inici del genocidi armeni. En plena Primera Guerra Mundial, els turcs del poderós però ja decadent Imperi Otomà van emprendre una operació sistemàtica i planificada d'eliminació i deportació del poble armeni, molt present a Anatòlia. Els armenis són un poble antic, de gran interès històric i cultural, fins i tot tenen un alfabet propi, i la seva és una de les primeres esglésies cristianes.

Amb gran encert, Edicions de 1984 acaba de publicar Els quaranta dies del Musa Dagh de Franz Werfel, que narra un apassionant episodi de resistència popular armènia contra l'exèrcit turc. Werfel era un jueu nascut a Praga, que escrivia en alemany com Franz Kafka i Max Brod, dels quals era amic. El llibre —publicat el 1933— fou llegit amb avidesa pels jueus perseguits pels nazis. Aquest serà un dels llibres que em firaré per Sant Jordi. Precisament, el 24 d'abril de 1915 és la data en què el govern turc va executar centenars d'intel·lectuals armenis residents a Istanbul.

Com que no els puc parlar del de Werfel, recupero aquí Em dic Aram, un preciós llibre de William Saroyan, escriptor nord-americà d'ascendència armènia que va néixer a Fresno i escrivia en anglès, llengua que parlava “sense accent”. Les històries de Saroyan giren al voltant de la comunitat armènia instal·lada a la vall de San Joaquín, a Califòrnia, dedicats a tasques agrícoles en la vinya i els fruiters de la regió.

Com sempre passa amb la bona literatura, el més interessant de Saroyan no és tant el contingut com la veu narrativa —servida en català per la magnífica traducció de Ramon Folch i Camarasa, escriptor que convindria rellegir. A Em dic Aram trobem un narrador en primera persona que correspon a Aram Garoghlanian, un infant que explica les seves vivències en la comunitat on viu en el període entre 10 i 14 anys. Al començament del llibre hi ha una nota de l'autor en què fa una mena d’advertiment:
“Al meu entendre, aquest llibre és la història d'un noi americà que es diu Aram Garoghlanian. No pretenc pas que la història tingui cap mena d'argument, i m'afanyo a avisar honestament el lector que no hi passa res d'extraordinari.” (p. 7)
Potser “no hi passa res d'extraordinari”, però aquest llibre, per mitjà de la mirada tendra i divertida del narrador, obre la porta a un microcosmos rural, ple de personatges memorables, molts dels quals són oncles o cosins d'Aram, com Melik:
L'oncle Melik era, si fa no fa, el pitjor granger que ha existit mai. Era massa imaginatiu i massa poeta perquè li anés bé. El que ell volia era bellesa. Volia plantar bellesa i veure-la créixer (p. 33)
Tal com avisa l'autor, les històries no pretenen teixir un relat novel·lesc convencional, però confegeixen un acolorit retaule amb el fil conductor d'Aram, narrador i sovint protagonista. En ocasions, hi ha relats que mostren la versatilitat narrativa de Saroyan, com ara “Vells consells camperols al viatger americà”, que conté un diàleg senzillament hilarant, digne d'un guió del millor dels germans Marx.

Inevitablement, hi ha moments que emergeix la qüestió de la identitat d’Aram, que es mostra de forma més directa, curiosament, en una conversa amb un indi:
—Jo no sóc americà —vaig dir.
—Ja ho sé —digué l'indi—. Tu ets armeni. Ho recordo. T'ho vaig preguntar i m'ho vas dir. Tu ets un armeni nascut a Amèrica. Tens catorze anys i ja saps que sabràs conduir un automòbil només de pujar-hi. Ets un americà típic, encara que la teva pell, com la meva, sigui fosca. (p.129)
El llibre no cau en la malenconia, però certa nostàlgia de la “vella pàtria” impregna l’entorn d’Aram, que ell anomena “la seva tribu”:
En general el local era freqüentat per armenis, però també hi anaven d'altres. Tots els qui recordaven la vella pàtria. Tots els que l'estimaven. Tots els que havien jugat al tavli, o al scambile, amb cartes, a la vella pàtria. Tots els qui fruïen amb les menges de la vella pàtria, el vi, el rakhi, i les tassetes de cafè de les tardes. Tots aquells que estimaven les cançons i les històries. I tots aquells que els agradava de trobar-se en un lloc que feia una olor familiar, a milers de quilòmetres de la pàtria (p. 147)
Al final, on el record de “la vella pàtria” es fa més present és en els gustos de menjars i begudes, cançons, jocs de cartes, però, sobretot —com vam aprendre de Proust— en les olors, capaces de recórrer milers de quilòmetres.

Pere Torra

  • Publicat a La Veu, núm. 46, abril de 2015.
  • William Saroyan, Em dic Aram, traducció de Ramon Folch i Camarasa, Barcelona, Edicions 62, 1966 [1941]

dijous, 16 d’abril del 2015

Presentació de Joan Perucho, cendres i diamants. Biografia d’una generació per Julià Guillamon (i 3)

Julià Guillamon: "Cal que es torni a llegir Joan Perucho, que se’n torni a parlar, que es torni a valorar"


(Barcelona, "la Central", 31 de març de 2015)

“—Com hem arribat fins aquí? Jo tenia 22 anys i vaig escriure un article molt pretensiós sobre literatura fantàstica...” D’aquesta manera començava Guillamon la seva intervenció en la presentació del seu darrer llibre sobre Joan Perucho, personatge que qualifica de fascinant. Guillamon evocava la primera ocasió en què va anar a casa de l’escriptor, el qual afirmava amb tota seriositat que al pis de baix de casa seva hi havia un fantasma. Perucho resultava molt divertit i era capaç d’interessar-se per tot, com quan, satisfet, mostrava haver trobat un llibre que tractava sobre quants jesuïtes hi havia al cel amb exactitud —li agradava molt compartir les seves descobertes. A més, Perucho té també una important faceta de crític d'art, que va exercir durant vuit anys a Destino; amb un gust per allò extraordinari. Era un gran coneixedor del grup Dau al set...

Com que Guillamon va destacar de Perucho la seva afició a explicar anècdotes, ell també en va explicar algunes de la relació personal que hi va tenir. Així, recordava l’interès de Perucho a menjar un allipebre al Palmar en ocasió de fer de jurat d’uns premis literaris de Gandia; com l’escriptor conduïa tot cantant cançons de Rita Pavone; la seva obsessió a fer-se una foto a la casa d'Azorín...

Guillamon considera que el seu llibre és, sobretot, un llibre de creació, no tan sols un estudi, on mostra Joan Perucho com a personatge d'una epopeia personal. L’autor, que va descartar fer carrera acadèmica per dedicar-se al periodisme, lamenta que en el periodisme predomina la “cosa curteta”. En canvi, escriure un text llarg és molt diferent i el que ara ha pretès no és tan sols fer un llibre de gruix sobre l’autor de Les històries naturals, sinó també sobre l'època.

Per fer-ho s'ha de parlar amb la gent, cosa que dóna una perspectiva molt diferent. L’autor veu la seva obra en la cruïlla entre periodisme-escriptura-recerca i admet que l’ha pogut fer ara, quan ha passat cert temps, disposa dels coneixements i els mitjans per a la recerca fan que no hi hagi excusa per no fer-ho bé. Per a Guillamon, la recerca és una malaltia i explica que, durant aquests anys, ha anat a veure tots els artistes vius dels quals Perucho va fer alguna crítica.

Fruit d’aquest treball de recerca, apareixen coses que no són les mateixes que ja s'havien dit sempre, i es produeixen moments eufòrics, il·luminadors, per a l’investigador. Guillamon en va posar dos exemples: un de relacionat amb el món dels falangistes, inclòs en el capítol que ell mateix considera el millor del llibre. L’any 2001 va anar a veure tots els redactors que quedaven de la revista Alerta, un dels quals era el germà d'Espriu, director de la revista i dirigent del SEU. En una entrevista a un tramviaire que hi ha a la revista, Josep Espriu s’adona que qui hi apareix en realitat és la “Pruden”, la minyona de casa els Espriu.

L’altre exemple que va explicar l’autor va tenir lloc a l’arxiu de la censura d'Alcalà d’Henares (molt visitat darrerament per part d’investigadors catalans). Malgrat que Les històries naturals té un contingut polític que ningú no va veure, Perucho no era un autor que tingués gaires “dificultats” amb la censura. En canvi, a l’autor se li va acudir fer la recerca per editorials i, en buscar l’Editorial Taber, que era propietat de l’escriptor, allà van aparèixer tots els llibres que no havien passat la censura. D’entre els llibres censurats, cal destacar una traducció de Barbarella, cosa que recorda la fascinació de Perucho per tot món pop. Pel que fa a Barbarella, el censor s'esgarrifa, li pinta grans sostenidors al personatge, després fa servir un retolador més gruixut, i acaba per enganxar-hi un paper blanc a sobre per tapar-ho tot, amb tan poca traça que ara es pot veure tot el que el censor volia eliminar.

Finalment, Guillamon va concloure la seva intervenció reivindicant que es torni a parlar sobre Perucho, que se’l torni a llegir i que es torni a valorar la seva obra.

Pere Torra 

(anterior)

dimecres, 15 d’abril del 2015

Barcelona triga 23 anys a escriure bé Farners, on va néixer Salvador Espriu

Tots els farnesencs sabem que el topònim que ens identifica s’escriu Farners. L’origen del nom es troba en farina i, en concret, en l’adjectiu “farinarios”, que perd la primera “i”, com documenta Joan Coromines a l’excel·lent Onomasticon Cataloniae, de forma aclaparadora (“Chastro de Farners” és de l’època de Ramon Berenguer I, segle XI). És, doncs, una forma antiquíssima, però, la nostra ciutat té més de mil anys i la llengua catalana dóna nom als indrets del país fa encara més. Jo havia pensat que el nostre Farners potser tenia a veure amb el terme italià Farnese, antropònim d’una històrica família, propietària d’un palau a Roma on avui hi ha l’ambaixada de França; però Farnese correspon a la localitat del mateix nom i no ve de farina, sinó del mot farnia, que designa el roure pènol (quercus robur). 

Recordo això ben conegut només per explicar una anècdota que he viscut sobre el nom del nostre castell. L’any 1992 la nova vila olímpica de Barcelona va donar lloc a un barri de nova planta en una antiga zona industrial arran de mar i va fer sorgir la necessitat de posar noms als nous carrers. Per sort, es va aprofitar per recórrer a destacats intel·lectuals del segle XX que no figuraven al nomenclàtor barceloní. Amb tot mereixement, es van batejar carrers com Joan Oliver, arquitecte Sert, Rosa Sensat, Joan Miró, i el que ara ens ocupa, Salvador Espriu, fill de la nostra ciutat.

Doncs bé, l’Ajuntament de Barcelona va demostrar que no consulta ni l’obra de Coromines, ni cap senzill diccionari. A la placa del carrer dedicat a l’escriptor, va escriure que Espriu havia nascut a Santa Coloma de “Farnés” (sic). Sí, és clar, tothom es pot equivocar, però si hom comet errors elementals hauria de tenir mecanismes àgils d’esmena, sobretot si algú li ho fa veure. Doncs, us asseguro que a Barcelona no és pas així.

Aquest carrer és a prop d’on treballo. Per això un dia de principis del 2013 (any del centenari d’Espriu), em vaig decidir a enviar un escrit a l’Ajuntament de Barcelona per tal que esmenés l’error en el nom de la nostra ciutat. Vaig haver d’emplenar un fred formulari, donar les meves dades personals, etc. Al cap d’uns dies vaig rebre una resposta que em va fer adonar que l’ajuntament barceloní té un greu problema de comunicació. Després d’haver-se equivocat en el nom Farners en una placa de marbre, ara quan un ciutadà els ho feia veure responien amb un text escrit ple d’incongruències: repetien la primera frase, barrejaven persones del singular i el plural, ometien preposicions, s’adreçaven al destinatari amb tractament de vós i de vostè, el text no anava signat per ningú, etc. A l’escola secundària no haurien deixat passar escrits tan malgirbats. 

Sigui com sigui, d’entrada, em vaig posar content ja que m’havien assegurat per escrit que canviarien la placa “en breu”. Vaig esperar confiant que l’expressió “en breu” devia voler dir “en poc temps”. Em vaig equivocar de mig a mig. Dies, setmanes, mesos després, desconcertat, comprovava que no hi havia canvi de placa. La resposta, a més de mal escrita, era mentida.

La veritat és que jo tinc altra feina que fer de corrector de tot un Ajuntament de Barcelona i només de tant en tant passava pel carrer Espriu, però, a finals d’octubre de 2014, havent transcorregut més d’un any i mig, els vaig adreçar un nou escrit. A diferència del primer, se’m va acudir enviar-ne còpia a un conegut meu que té una posició directiva a l’Ajuntament, en un àmbit que no té res a veure. Curiosament, el que no havia aconseguit amb el procediment ordinari establert, sí que ho vaig obtenir ara. Al cap d’uns dies, un funcionari municipal va contactar amb mi i, tot disculpant-se, amb correcció però amb certa fredor, em va confirmar que ara sí que corregirien la placa errònia i que m’avisarien un cop fet. Va ser així i a principis de novembre me’n va enviar una fotografia i tot.

En resum, ha costat 23 anys i unes molèsties d’un ciutadà, però, finalment, Barcelona ha après a escriure Farners. En tot aquest afer, sempre he tingut la sensació que el ciutadà Pere Torra, resident a Barcelona i amb arrels farnesenques, estava molestant l’administració municipal. Tot i que em donaven la raó, que feliços serien sense carregosos ciutadans que escrivissin peticions! 

He après que l'ajuntament del cap i casal té un forma d'actuar pròpia d’altres temps, autista, rígida, incapaç d'apreciar de debò la participació ciutadana. L’ajuntament de Barcelona no sembla el d’una smart city. O potser sí? Tornant a l’etimologia, potser és smart en el sentit original, ja que el mot ve de l’antic anglès smeortan, relacionat amb l’antic alt alemany smerzan, el llatí mordēre (‘mossegar’), el grec smerdnos (‘terrible’) o el protoindoeuropeu *smerd- (‘dolor’). Un “Ajuntament smart”, un ésser terrible que et vol mossegar?

Pere Torra

Nota: I què se’n va fer de la placa errònia? Bé, això és una altra història que potser explicaré un altre dia.

  • Publicat a Ressò, abril 2015.
  • Joan Coromines, Onomasticon Cataloniae, Els noms de lloc i noms de persona de totes les terres de llengua catalana, Barcelona, Curial / La Caixa, 8 vol. Amb la col·laboració de Max Cahner, Joan Ferrer, Josep Giner, Joseph Gulsoy, Josep Mascaró, Philip D. Rasico i Xavier Terrado, 1989-1997.

dimarts, 14 d’abril del 2015

Presentació de Joan Perucho, cendres i diamants. Biografia d’una generació per Julià Guillamon (2)


Enric Gallèn: "Escriure un llibre d'assaig com si fos un bestseller"

(Barcelona, "la Central", 31 de març de 2015)

En primer lloc, Enric Gallèn indica que l'obra és una lectura que engresca el lector, fet que és rellevant si es té en compte que són més de 700 pàgines. L'autor no tan sols s'ha nodrit de les fonts de la premsa escrita, sinó també d’un conjunt d'entrevistes, cosa que li permet fer la biografia d'una generació a què al·ludeix el subtítol i contribueix a explicar l'evolució de la literatura catalana del període.

Gallèn destaca que Joan Perucho no s'entén —com Espriu, Palau, Díaz-Plaja...— sense l'impacte del 1939 sobre uns adolescents o joves que havien tingut accés a una literatura i una cultura que aspirava a la normalitat. La lectura del llibre serveix per adonar-se, per si hom no se n'havia adonat prou, que no s'entén la història de la cultura catalana si no es veu el fil comú de la recuperació d'una determinada cultura liberal que el règim franquista va desballestar, lligam que vincula els intel·lectuals presents en els mitjans i els altres. El trauma de la guerra és constant. No podem entendre Espriu, però tampoc Joan Perucho, i la crítica no sempre ha sabut adonar-se'n.

“Joan Perucho és un outsider”, afirma Enric Gallèn. Per això no encaixa enlloc: ni a la revista Alerta ni a Ariel; té una posició intermitent respecte el catalanisme; a més, Llibre de cavalleries i Les històries naturals apareixen en un context no gaire favorable. A les enquestes de Serra d'or, Perucho hi apareix molt limitadament (a la primera només l’assenyalen Joan Teixidor i Antoni Vilanova). Més endavant només l’esmentarà Antoni Comas. L'any 1982 Pere Gimferrer valora Museu d'ombres i Dolors Oller alguna altra obra.

Julià Guillamon —assenyala Gallèn— deixa clar que la trajectòria de Joan Perucho és la d’un personatge que vol fer oblidar el seu origen de fill de botiguer. És un cas molt diferent de Palau. Així mateix, Gallèn posa de manifest la gran importància que té la relació entre Joan Perucho i Salvador Espriu. Com explicava Josep Romeu d'Ariel, Carles Riba va abraçar Perucho i no pas Espriu, tot i que Espriu valorarà molt la línia literària de Perucho. Per la seva banda, quan apareix Primera història d’Esther el 1948, una de les millors crítiques la fa Joan Perucho a El Correo Catalán, en què va donar la referència de l'Ubú Rei d’Alfred Jarry.

Pel que fa a la relació oberta per la creació en català i castellà, Gallèn assenyala el cas de d'Arbó, que és molt diferent del de Perucho, atès que modifica i retradueix la seva obra, cosa que en Perucho potser tan sols passa en un moment posterior. Aquesta qüestió suscita el problema de l’accés al mercat literari espanyol que han tingut els autors catalans, que han optat o bé per traduir-se o per alternar llengües en diversos llibres.

Els aspectes renovadors de Perucho no van ser prou ben rebuts. No es valorava prou Les històries naturals i la relació amb la literatura pop, l’atenció al vampirisme (present en certs corrents europeus...), la crítica literària del moment es movia en altres paràmetres (semblants, això sí, a la crítica literària espanyola del moment).

Finalment, Gallèn agraeix a l'autor l’esforç invertit en la recerca, que constitueix una aportació fonamental per al coneixement de Joan Perucho i de la literatura catalana. A més, amb l’obra es contribueix a posar remei a un problema de la nostra literatura, que és la manca d'assagistes que puguin escriure un llibre com si fos un bestseller, com ha sabut fer Guillamon.

Pere Torra

(anterior)     (continua)

diumenge, 12 d’abril del 2015

Presentació de Joan Perucho, cendres i diamants. Biografia d’una generació per Julià Guillamon (1)

perucho.jpg

Julià de Jòdar: "Més que una biografia de Perucho"

(Barcelona, "la Central", 31 de març de 2015)

Hi havia molta gent a la Central de Mallorca, sobretot per a un espai que, com sempre passa amb les llibreries, acaba resultant poc avinent. No hi va ser present cap responsable de l'editorial, Galàxia Gutenberg, i el mateix Guillamon va fer de mestre de cerimònies. Al començament el públic es va queixar del so, que Guillamon va trobar que era "com si vingués del més enllà", cosa que va donar lloc a la inevitable broma: "—Ja és molt de Perucho això!"

Finalment, l'autor del llibre va engegar l'acte presentant els dos altres participants: Julià de Jodar i Enric Gallèn, els quals han seguit l'evolució de la recerca de llibre, de Jòdar sobretot en una fase inicial i Gallèn, encara que no es feia explícit, per tal d'aportar cert aval acadèmic al treball.
 

La primera intervenció fou la de Julià de Jòdar, que va començar explicant la referència que l'esborrany del llibre feia a la crisi de la revista Alerta. Al seu parer, el contingut del text inicial que l'autor li va donar a llegir resultava massa pesant. Per això van fer un pacte amb l'autor per escapçar-ho i posar-hi subtítols. Vist ara en el llibre, de Jòdar afirma que s'ha adonat de la importància d'aquest capítol, atès que aporta llum sobre aspectes que no se sabia on anirien.

Per a de Jòdar, el llibre conté un bon retrat del grup de nois de la postguerra a què pertanyia Perucho, que compartien interessos generacionals, van viure l'arribada de l'avantguarda... una Barcelona del Putxet, de nois de casa bona. La guerra ho desfà tot molt ràpidament, fins al punt que "els cadells de les famílies liberals" s'acosten al franquisme, cosa que també apareix al poema In memoriam de Ferrater, i Alerta esdevé una revista a la qual molts d'ells s'enganxen.

De Jòdar destaca el treball de l'investigador en arxius, converses, etc., el qual esdevé un autèntic acte de creació, en què es posa de manifest el rigor i la passió pel material. L'obra efectua la recreació d'una vida i resulta com llegir una novel·la, de manera que és més que una biografia de Perucho.

Així mateix, Guillamon —continua de Jòdar— “es mulla” contínuament. Apareix un Joan Perucho massa individualista per ser un líder, però alhora amb moltes ambicions de reconeixement, tot i les dificultats per obtenir-lo. L'autor descobreix les màscares del biografiat, que es construïa un personatge; però Guillamon no fa apriorismes i té cura de contrastar Perucho amb literatura de l'època. Per això recorre a fons dispersos com els de Nèstor Lujàn, Rosa Leveroni, Josep Palau i Fabre..., cosa que serveix per explicar els conflictes de la revista Ariel i les disputes de Triadú, Romeu, Palau, Verrié... De Jòdar recorda els retrets fets a Palau per uns textos publicats el 1939.

Fins i tot, a parer de de Jòdar, amb el llibre es poden entendre moltes coses del moment actual i dels esforços per a la reconstrucció d'un país. Perucho passa de català al castellà amb tota tranquil·litat, i d’alguna manera, són els d'Ariel els que aconsegueixen que Mayans i Perucho passin a escriure en català. Hi ha una voluntat de tirar endavant el país. Es produeix un intercanvi entre el grup d’Ariel i Vicente Aleixandre, com també el diàleg que a Laye trobem entre Ferrater i Gil de Biedma.

Finalment —conclou de Jòdar— el llibre va suggerint lectures de coses ja conegudes, d’altres no tant, conservant un to molt anglosaxó. Saber la veritat de Joan Perucho és impossible: sobretot per les capes amb què s’oculta el personatge. Julià Guillamon agafa material dispers, el trinxa i crea un material nou, de manera que, quan l'acabes de llegir, el llibre no és ni acadèmic ni una improvisació. A més, compta amb una redacció de gran capacitat expressiva.

Pere Torra