dimarts, 14 d’abril del 2015

Presentació de Joan Perucho, cendres i diamants. Biografia d’una generació per Julià Guillamon (2)


Enric Gallèn: "Escriure un llibre d'assaig com si fos un bestseller"

(Barcelona, "la Central", 31 de març de 2015)

En primer lloc, Enric Gallèn indica que l'obra és una lectura que engresca el lector, fet que és rellevant si es té en compte que són més de 700 pàgines. L'autor no tan sols s'ha nodrit de les fonts de la premsa escrita, sinó també d’un conjunt d'entrevistes, cosa que li permet fer la biografia d'una generació a què al·ludeix el subtítol i contribueix a explicar l'evolució de la literatura catalana del període.

Gallèn destaca que Joan Perucho no s'entén —com Espriu, Palau, Díaz-Plaja...— sense l'impacte del 1939 sobre uns adolescents o joves que havien tingut accés a una literatura i una cultura que aspirava a la normalitat. La lectura del llibre serveix per adonar-se, per si hom no se n'havia adonat prou, que no s'entén la història de la cultura catalana si no es veu el fil comú de la recuperació d'una determinada cultura liberal que el règim franquista va desballestar, lligam que vincula els intel·lectuals presents en els mitjans i els altres. El trauma de la guerra és constant. No podem entendre Espriu, però tampoc Joan Perucho, i la crítica no sempre ha sabut adonar-se'n.

“Joan Perucho és un outsider”, afirma Enric Gallèn. Per això no encaixa enlloc: ni a la revista Alerta ni a Ariel; té una posició intermitent respecte el catalanisme; a més, Llibre de cavalleries i Les històries naturals apareixen en un context no gaire favorable. A les enquestes de Serra d'or, Perucho hi apareix molt limitadament (a la primera només l’assenyalen Joan Teixidor i Antoni Vilanova). Més endavant només l’esmentarà Antoni Comas. L'any 1982 Pere Gimferrer valora Museu d'ombres i Dolors Oller alguna altra obra.

Julià Guillamon —assenyala Gallèn— deixa clar que la trajectòria de Joan Perucho és la d’un personatge que vol fer oblidar el seu origen de fill de botiguer. És un cas molt diferent de Palau. Així mateix, Gallèn posa de manifest la gran importància que té la relació entre Joan Perucho i Salvador Espriu. Com explicava Josep Romeu d'Ariel, Carles Riba va abraçar Perucho i no pas Espriu, tot i que Espriu valorarà molt la línia literària de Perucho. Per la seva banda, quan apareix Primera història d’Esther el 1948, una de les millors crítiques la fa Joan Perucho a El Correo Catalán, en què va donar la referència de l'Ubú Rei d’Alfred Jarry.

Pel que fa a la relació oberta per la creació en català i castellà, Gallèn assenyala el cas de d'Arbó, que és molt diferent del de Perucho, atès que modifica i retradueix la seva obra, cosa que en Perucho potser tan sols passa en un moment posterior. Aquesta qüestió suscita el problema de l’accés al mercat literari espanyol que han tingut els autors catalans, que han optat o bé per traduir-se o per alternar llengües en diversos llibres.

Els aspectes renovadors de Perucho no van ser prou ben rebuts. No es valorava prou Les històries naturals i la relació amb la literatura pop, l’atenció al vampirisme (present en certs corrents europeus...), la crítica literària del moment es movia en altres paràmetres (semblants, això sí, a la crítica literària espanyola del moment).

Finalment, Gallèn agraeix a l'autor l’esforç invertit en la recerca, que constitueix una aportació fonamental per al coneixement de Joan Perucho i de la literatura catalana. A més, amb l’obra es contribueix a posar remei a un problema de la nostra literatura, que és la manca d'assagistes que puguin escriure un llibre com si fos un bestseller, com ha sabut fer Guillamon.

Pere Torra

(anterior)     (continua)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada