L'assassinat de Guillem de Berguedà: Una novel·la ben trobada

Francesc Ribera “Titot”―vocalista del grup Brams― ens sorprèn amb un llibre excel·lent que conté ingredients de novel·la històrica, d'aventures i de misteri, encara que no tots tres gèneres hi són presents en la mateixa proporció. En el marc d’una escriptura molt lliure, hi predomina una desimbolta novel·la d'aventures, resolta amb eficàcia i habilitat narrativa. I encara hi podem afegir que també és una novel·la sobre Catalunya, en una etapa de gran transcendència històrica per a la configuració de la nostra nació.

En primer lloc, com a novel·la històrica compta amb una encertada ambientació a finals del segle XII. A més, té una arrencada molt estimulant amb l’aparició del cèlebre rei d'Anglaterra, Ricard I, cor de lleó, cosa plenament justificada, atès que el berguedà havia esmentat el rei anglès ―també trobador ell mateix―, en alguns dels seus poemes. La figura de Ricard ofereix moltes evocacions literàries i cinematogràfiques: des de les obres de Walter Scott, especialment Ivanhoe, fins a les pel·lícules del Hollywood clàssic. Curiosament, l'acció d'Ivanhoe, que se situa l'any 1194, resulta gairebé coetània amb la del llibre, que té lloc el 1196. En canvi, la manera d'estructurar els fets històrics amb la trama de ficció i el tarannà dels personatges fa pensar en obres més modernes, com ara Victus de Sànchez Piñol. Un altre referent de la nostra tradició podria ser Llibre de cavalleries, la primera novel·la de Joan Perucho, amb la qual comparteix l’afició per l’Edat Mitjana, si bé l’obra de Perucho se centra en el període ―150 anys posterior― d'expansió catalana per la Mediterrània Oriental.

El desenvolupament de la narració de L’assassinat… es veu interromput per textos escrits per dos dels protagonistes: uns fragments de les memòries d'Hug d’Empúries i d’un dietari del monjo Roger Campdeparets. Tant aquestes memòries, redactades a Muro (Mallorca) el 1230, força després dels fets narrats; com el dietari del monjo, segueixen el mateix fil argumental i cronològic de la narració principal. Tot i que introdueixen una altra veu en 1a persona, el text —presentat en una cursiva sempre incòmoda— és massa valoratiu i amb una llengua molt igual a la de la novel·la (només trobem alguns pocs elements arcaïtzants, com ara el pronom "açò", "nós" en lloc de "jo", possessius com "ses", o l'ús del pretèrit perfet simple en 1a persona). En conjunt, aquests textos no sempre mantenen plena versemblança i fan massa visible l’artifici de la ficció. Per exemple, el relat resulta excessivament modern, per no dir anacrònic, pel que fa al personatge de fra Roger, retratat com un clergue descregut i llibertí, que ven els seus pietosos serveis de confessió a les prostitutes a canvi de jeure-hi i encara és capaç d’explicar-ho i escriure-ho al seu dietari.

D’altra banda, la novel·la compta amb un marc literari —els poemes de Guillem de Berguedà— que figuren recollits i traduïts al català dins el llibre, que esdevé una autèntica antologia del trobador. L'estil trobadoresc impregna la nostra poesia fins a Àusias March, el qual pretén bastir la seva poesia “leixant a part l'estil dels trobadors”. Doncs bé, potser el trobador berguedà fou el menys encasellat en les regles de la poesia trobadoresca (amor cortès, etc.) i el que més encaixa amb el nostre món modern: lliure, irreverent, brillant, contradictori, polifacètic, amb una vida plena de sacsejades, conflictiu, apassionat, etc.

Com a novel·la de misteri, l’obra planteja un enigma (qui va assassinar Guillem?) i el resol. No es queda a mitges. Hi ha algun moment que sembla que tot podria quedar en l'ambigüitat (i això també és un mèrit del text ja que així el lector no s'ho espera), però al final el misteri queda aclarit de forma satisfactòria, rodona. En una novel·la sempre és molt important el final i en una de misteri en la qual ja sabem qui és el mort és essencial que aquest final encaixi totes les peces i doni sentit al conjunt. El plantejament d'un enigma i el procés de la seva investigació fa pensar en la primera novel·la d'Umberto Eco, El nom de la rosa, si bé la de Ribera no presenta un corpus erudit com aquella.

Com a novel·la d'aventures, la perspectiva adoptada és molt hàbil. La història per ella mateixa podria donar lloc a una mena de “biografia novel·lada” sobre el trobador, com fa poc se n'ha publicat una sobre Verdaguer―vegeu aquí―, que ja seria prou divertida, però resultaria massa simple. En canvi, és molt més atractiu inventar una ficció amb tres protagonistes, dos dels quals són personatges històrics, que viuen una colla d'aventures per resoldre l'enigma. Aquestes aventures els portaran a voltar per bona part de la Catalunya vella seguint més o menys l’eix vertical del Llobregat i l'horitzontal dels Pirineus i, en el tram final de la novel·la, per Occitània. Els diversos episodis, alguns dels quals són hilarants, serveixen per traçar els trets principals dels personatges, encara que actuen per acumulació, sense gaire evolució en cada un d’ells.

En qualsevol cas, el llibre es llegeix amb fruïció perquè l’autor sap picar l’ullet al lector amb molta gràcia ben sovint i inclou un final sorpresa que jo no els diré pas i, a més, els recomano que vencin la temptació de llegir-lo per endavant. En definitiva, en un país normal, és a dir, un país lliure, la publicació d'aquesta novel·la seria tot un esdeveniment, un plat fort de la rentrée. Llegeixin-la perquè, com que és una novel·la sobre un trobador, resulta una novel·la ben trobada.

Pere Torra

• Francesc Ribera, L'assassinat de Guillem de Berguedà, Amsterdam, 2015.
• Publicat a La Veu, núm. 50, setembre de 2015.