dimecres, 14 d’octubre del 2015

Houellebecq, cronista de la decadència d'Occident

Hauríem de ser capaços de deixar de banda la sacsejada que l'aparició de l'últim llibre d'Houellebecq, Submissió, va causar al gener de 2015 sobre el panorama cultural i literari francès i europeu. La coincidència de la publicació de l'obra amb els dramàtics assassinats de la redacció de Charlie Hebdo ha alimentat la polèmica i deu haver beneficiat les vendes del llibre, però n'ha perjudicat la seva correcta recepció com a artefacte literari de ficció.

Com és prou conegut, la novel·la planteja una història en un futur molt proper (any 2022) en què els ciutadans francesos elegeixen com a president de la República el dirigent d'un partit islamista més o menys moderat. De fet, França esdevé un règim islàmic on es comencen a implantar mesures que trenquen els principis essencials de 
l'Estat francès contemporani, com ara la separació Església-Estat, la laïcitat com a element definidor, etc. Aquests principis són substituïts per la religió obligatòria a l'escola pública, normes estrictes en el vestir femení, admissió de la poligàmia, relacions estretes amb les monarquies àrabs, etc. A totes dues ribes de la Mediterrània, es configura un projecte polític per bastir una Unió Europea que assoliria dimensions territorials superiors a les de l'Imperi Romà, sobre una base d'uniformitat religiosa islàmica. 

Tots aquests aspectes són cridaners i rellevants, però no constitueixen sinó l'escenari per on transcorre la ficció d'Houellebecq. Aquest escenari és presentat de manera fragmentària, ja que l'objectiu de l'obra va molt més enllà de construir una mera ucronia, que ben
 sovint és més prop de la distòpia. En primer lloc, cal destacar una encertada veu narrativa en primera persona. El protagonista, François, posa de manifest la seva pròpia decadència personal, que alhora esdevé metàfora de la decadència del conjunt de la civilització occidental. De vegades, recorda una mica el Ferdinand Bardamue de Viatge al fons de la nit, però el pols narratiu de Céline resulta molt més incisiu que el d'Houellebecq, que no deixa de tenir un to frívol. Val a dir que certa frivolitat caracteritza el postmodernisme i, fins i tot, és agraïda pel lector actual (ja se sap que un excés de transcendència embafa). Houellebecq hi recorre de manera freqüent, amb amenitat, sense por a caure en la pornografia. Vegeu-ne una mostra en aquest fragment en què el protagonista s'adreça al seu penis en tercera persona:
El meu penis era, en el fons, l'únic dels òrgans que no se m'havia manifestat mai a la consciència per mitjà del dolor, sinó del plaer. Modest però robust, sempre m'havia servit fidelment; en fi, potser era jo, al contrari, qui era al seu servei, es podia defensar aquesta idea, però en aquest cas la seva fèrula era ben suau: no em donava mai ordres, de vegades m'incitava, humilment, sense acritud i sense ràbia, a fer més vida social. (91)
Així mateix, la novel·la fa abundants referències a Joris-Karl Huysmans, un escriptor de finals del XIX i principis del XX sobre el qual François, professor universitari de literatura, havia fet la tesi doctoral. Desconec completament l'obra de Huysmans, però Houllelebecq en treu suc hàbilment fins al punt de traçar un interessant paral·lelisme tant amb el protagonista com amb la seva època. Pel que llegim a la novel·la, resulta que Huysmans, al final de la seva vida, acaba convertint-se al catolicisme. Aquesta conversió a una religió monoteista com també és l'islam somou François, un home trist, cínic, insatisfet i insegur.

Des d'un punt de vista col·lectiu, segons la novel·la, el començament del segle XX seria semblant al del segle XXI. La crisi del racionalisme i la Il·lustració, i la fi de la primera etapa de la revolució industrial, acabaria desembocant en la Primera Guerra Mundial. De manera més o menys equivalent, al segle XXI també hi ha una crisi de cavall -no tan sols econòmica-, posterior a una revolució tecnològica, i esperem que tot plegat no acabi en un conflicte bèl·lic encara més greu dels que ja tenim. Però Houellebecq no en té prou a comparar el nostre principi de segle amb el principi del segle anterior, sinó que l'assimila a la fi d'una era històrica com la de l'Imperi Romà:
Calia rendir-se a l'evidència: l'Europa occidental, havent assolit un grau de descomposició repugnant, ja no estava en condicions de salvar-se ella mateixa, com no ho havia estat la Roma antiga al segle V de la nostra era. (248)
D'aquesta manera l'autor s'erigeix en una mena de cronista de la decadència de França i, per extensió, d'Occident. Ara bé, tot això sembla molt gros i massa transcendent i, en canvi, François és un personatge mediocre i amoral. La gràcia d'Houellebecq consisteix a dir moltes coses i a generar reflexions de cert abast a partir de les petites vicissituds d'un personatge insignificant, gairebé ridícul. Gràcies a un llenguatge viu i directe, el llibre inclou també moments divertits i una aproximació a la quotidianietat que tan sols és a l'abast dels bons escriptors. Arraconin, doncs, prejudicis fàcils i submergeixin-se en una ficció interessant i molt suggestiva.

Pere Torra
  • Michel Houellebecq, Submissió, traducció d'Oriol Sánchez Vaqué, Barcelona, Anagrama, 2015.
  • Publicat a La Veu, núm. 51, octubre 2015.