dimarts, 23 de maig de 2017

Una gramàtica per projectar la llengua al segle XXI

Gairebé cent anys després de la Gramàtica de Pompeu Fabra, assumida com a oficial per l’Institut d’Estudis Catalans, la nostra acadèmia ha publicat fa poc una nova gramàtica de la llengua catalana (en aquest país, per a coses tan essencials, sembla que anem de segle en segle). La nova gramàtica és una obra molt diferent de la de 1918, que era molt breu i succinta, i deixava moltes coses a l’aire. El primer que cal dir, doncs, és que la nova obra és ambiciosa, exhaustiva (1.439 pàgines vs. les 135 de la vigent) i està cridada a esdevenir una referència per a la comunitat de parlants dels Països Catalans i, en general, per a totes les persones interessades en la nostra llengua. Amb la gramàtica del 2016, el diccionari —amb noves edicions el 1995 i el 2007— i l’ortografia que està a punt d’aparèixer aquest 2017; l’IEC aporta els elements bàsics per a garantir un ús òptim de la llengua catalana com a llengua de cultura.

Arreu del text hi ha supòsits 
de rebuig clar d’algunes formes forasteres

Alguns comentaristes han assenyalat que la gramàtica de 2016 (com també alguns aspectes que s’han conegut amb antelació de la nova ortografia) es caracteritza per una tendència a la màniga ampla i certa tolerància amb formes i expressions procedents de la llengua castellana. Això no és pas així i, tal com remarca M. Teresa Cabré: “la variació que pot admetre una obra que vol tenir caràcter orientatiu no pot ser oberta a totes les formes possibles” (p. XIV). Per això arreu del text hi ha supòsits de rebuig clar d’algunes formes forasteres amb afirmacions com la següent: “Per influència forana, a vegades se senten emprats col·loquialment com a invariables adjectius com gris, cortès i comú. És un ús, però, no acceptable.” (171). 

La nova gramàtica no ignora la tradició ni l’abast del domini lingüístic. S’hi poden trobar recollides i ampliades les ensenyances del mestre Fabra en molts aspectes. Potser en podem destacar, per exemple, el tractament dels verbs inacusatius, que tan encertadament havia descrit la gramàtica pòstuma de 1956 editada per Joan Coromines. Així mateix, són remarcables els deutes amb la Gramàtica del català contemporani, una ambiciosa obra liderada per l’enyorat Joan Solà, en tres gruixuts volums, de to molt més “tècnico-acadèmic”.


La descripció de l’expressió de les fraccions horàries segons el sistema de campanar o el de rellotge és impecable

Pel que fa a l’atenció a les diverses varietats de la llengua (incloent l’alguerès), les referències hi són abundants, sobretot en fonètica i en morfologia. Per exemple, la descripció de l’expressió de les fraccions horàries segons el sistema de campanar o el de rellotge és impecable i justifica molt adequadament la seva adscripció a varietats dialectals diferents. Tot i que el primer sistema tingui caràcter específic en la llengua catalana, això no el fa obligatori per a aquelles varietats que no l’han adoptat mai històricament. Ara bé, sí que el text podria ser més precís, atès que, ambiguament, afirma que el sistema de campanar és “habitual en una bona part dels parlars del Principat de Catalunya” (1181).

Comença a ser fatigant l’abundància d’expressions (“tots i totes”, “els ciutadans i les ciutadanes”, etc.) que ignoren les oposicions de marcatge dels paradigmes flexius

Cal destacar el rigor tècnic de l’obra. És interessant, per exemple, el tractament encertat de la relació entre sexe i gènere en els noms que designen éssers sexuats. Aniria bé que alguns usuaris amb influència als mitjans de comunicació (polítics, periodistes, tertulians, etc.) assumissin que, tal com diu la gramàtica, el gènere masculí és el no marcat de l’oposició de gènere, per la qual cosa “un nom masculí plural, com els avis o els llops, pot designar un grup integrat per mascles i femelles” (161). Comença a ser fatigant l’abundància en el discurs públic d’expressions (“tots i totes”, “els ciutadans i les ciutadanes”, “els nens i les nenes”, etc.) que manifesten una gran ignorància de les oposicions de marcatge que caracteritzen els paradigmes flexius de la llengua. Per una confusió entre gènere (categoria gramatical) i sexe, acabaran fent malbé la flexió nominal de la nostra llengua i deixant oberta la porta a la influència de la llengua anglesa, que no presenta aquestes oposicions.


Un segle d’avenços de la ciència lingüística i d’estudis sobre la nostra llengua s’incorporen en una obra de consulta necessària

L’estructura de l’obra és molt adequada, però, tot i que conté un bon índex analític, s’hi troba a faltar un índex dels quadres i figures, que, d’altra banda, resulten molt útils. Encara que tinguin merament caràcter complementari del text, estan molt ben fets i admeten una consulta més o menys autònoma. Per exemple, la figura 31.2, que descriu l’expressió de les parts del dia, és molt didàctica i de gran qualitat. 

L’obra de Fabra era d’una qualitat altíssima, però cent anys en feien necessària una actualització. Un segle d’avenços de la ciència lingüística i d’estudis sobre la nostra llengua s’incorporen en una obra de consulta necessària. Fabra mateix hauria estat el primer a rebutjar encastellar-se en solucions pensades fa un segle. En tot cas, la darrera paraula sobre l’èxit i la utilitat d’aquesta obra, com sempre, la tenim tots els que fem servir la llengua i l’estimem.

Pere Torra
  • Institut d’Estudis Catalans, Gramàtica de la llengua catalana, Barcelona, 2016.
  • Publicat a La Veu núm. 67, maig 2017.


divendres, 21 d’abril de 2017

Prou de càndids catalans en el millor dels regnes possibles

He aprofitat aquests darrers dies festius per llegir Càndid o l’optimisme, la cèlebre obra de Voltaire en la magnífica versió catalana de Jordi Llovet. Els recomano molt que la (re)llegeixin perquè, encara que resulti força passat de voltes, és un text magnífic, divertit, càustic; i, tot i que fa més de dos segles i mig que fou escrit, és ben vigent, estranyament vigent.

Com és ben sabut, Voltaire en aquesta novel·la contradiu, de forma amena i convincent, la filosofia preconitzada sobretot per Leibniz, segons el qual el nostre món, per moltes imperfeccions que tingui, és el millor dels mons possibles. Tot té una raó de ser en aquest món, fins i tot les guerres o les desgràcies naturals més horroroses que causen milers de morts. Si les coses són com són és perquè han de ser així inexorablement i, segons aquest pensament, no podrien ser millors perquè llavors Déu, a l’hora de crear el món, les hauria preferides pel fet de ser més òptimes; les coses tampoc no podrien ser pitjors perquè no es pot assumir que el creador omnipotent, en triar-les, hagués resultat inepte o ineficaç. Totes les desgràcies que Càndid pateix a la novel·la o de què ell és testimoni no són mai prou per fer desistir Pangloss, el mestre de Càndid, de l’òptima perfecció del món. No cal dir que Pangloss és un ximple poca-solta obsedit a aplicar les seves rígides concepcions sense els mínims matisos que dicta la racionalitat. 

Llegint el text de Voltaire no puc evitar trobar paral·lelismes entre la situació del nostre país i la que descriu la novel·la

Doncs bé, mentre llegia el text de Voltaire —soc conscient que dient això algú deurà pensar que tinc una obsessió, però què hi farem!— no podia parar de trobar paral·lelismes entre la situació del nostre país i la que es descriu a la novel·la (salvant les distàncies per la truculència setcentista de les descripcions de Voltaire). D’una banda, els catalans seríem com Càndid, als quals ens volen fer creure que vivim en el millor dels estats possibles. Per una altra banda, els dirigents de l’Estat espanyol o els catalans unionistes fan com Pangloss i sostenen que no és possible cap altre estat millor per a nosaltres; intenten convèncer-nos que som en el millor dels regnes possibles i que l’espanyol és el millor Estat en què podem viure els catalans. Totes les evidències —com passa a la novel·la voltairiana— contradiuen frontalment aquesta afirmació. 


¿Cal encara que traiem la llista de les evidències que fan incompatible el Regne d’Espanya amb el benestar dels catalans?

¿Cal encara que traiem la llista de les evidències que fan incompatible el Regne d’Espanya amb el benestar dels catalans? Aquesta llista és extensa i va de les infrastructures impossibles —corredor mediterrani que passa per Madrid, trens de rodalies saturats, carreteres col·lapsades, autopistes cares, aeroports i ports segrestats— a la nul·la defensa i promoció de la nostra llengua i cultura —el català prohibit als òrgans oficials de l’Estat espanyol i a la UE, la cultura pròpia sense projecció ni estímul—, passant per les mentides a raig —pressupostos que no s’executen a Catalunya, promeses d’inversió que no s’arriben a complir mai—, la corrupció fins als estaments més alts —un rei forçat a abdicar pels escàndols i la conducta immoral, una infanta empaperada— i les injustícies que no es reparen —papers incautats per l’exèrcit franquista que no es retornen als propietaris, un president encara “legalment” afusellat—, etc. Per no tenir els catalans ni tan sols tenim reconeguda la possibilitat, és a dir, el dret de triar si volem viure en aquest regne panglossianament ideal.


Molts catalans ja hem deixat de ser càndids i ens hem posat a treballar a l’hort.

Al final del llibre de Voltaire, Pangloss encara defensa que els esdeveniments narrats a la novel·la continuen formant el millor dels mons possibles; però Càndid ja no li fa gaire cas i acaba resultant, almenys, més pràctic en dir-li: “—Està molt bé, això que dieu, però ara hem d’anar a l’hort a treballar.” Molts catalans ja hem deixat de ser càndids i ens hem posat a treballar a l’hort. El nostre hort ha de donar com a fruit la llibertat que ens ha de permetre construir la nostra república.

Bon Sant Jordi a tothom!

Pere Torra
  • Voltaire, Càndid o l’optimisme, traducció i notes de Jordi Llovet, Barcelona: edicions Proa, 2014.
  • Publicat a La Veu núm. 66, abril de 2017.

dilluns, 20 de març de 2017

Trabal i la colla de Sabadell, un centenari que no s’ha de perdre


L’any vinent farà cent anys que va engegar les seves activitats l’anomenada colla de Sabadell, que comptava, entre els seus membres més destacats, amb autors de la categoria de Francesc Trabal, Joan Oliver i Armand Obiols. Cal dir-ho amb temps perquè ja sabem com poden anar les coses al nostre país: el centenari del naixement de Trabal l’any 1999 va passar massa desapercebut—vegeu l’article de Meritxell Sales a l’AVUI del 9.11.2000, amb un títol ben eloqüent “Trabal: el centenari que es va perdre”.

Per això, a banda que hom recordi les facècies i els tempteigs avantguardistes de la colla sabadellenca; en l’àmbit literari, els proposo retrobar L’home que es va perdre, la divertida novel·la de Francesc Trabal que la imprescindible editorial dels Quaderns Crema va reeditar a principi dels anys 80. El llibre de Trabal capgira les convencions pròpies de les novel·les que seguien la tradició del segle XIX i fa valuoses aportacions que el situen de ple dins la modernitat. Ara bé, l’interès de l’obra trabaliana no és solament històric, sinó que al segle XXI continua sent una peça deliciosa, que no ha envellit gaire i posa de manifest la gran habilitat narrativa del seu autor.

L’interès de l’obra no és solament històric,  sinó que és una peça deliciosa que no ha envellit gaire

El llibre de Trabal conta la història de Lluís Frederic Picàbia —nom de significatives ressonàncies avantguardistes—, el qual ha estat abandonat per la seva enamorada i promesa, de forma inesperada. Tot el relat, que bascula entre la paròdia de la novel·la sentimental i la d’aventures, es basa en el consol i el goig que obté el desesperat protagonista, gràcies a una activitat ben insòlita: perdre multitud de coses i trobar-les després.

Val la pena deixar-se endur per la progressió de la història i per l’audàcia del seu plantejament narratiu

No sempre resulta versemblant, però això no és important i l’autor tampoc no ho pretén pas. Lògicament, és el lector que ha d’assumir el joc que li és proposat. El narrador arriba a traslladar l’acció a països tan diversos com els Estats Units, la Xina o Suècia; descriu pèrdues de dimensions extraordinàries; fa participar el protagonista en inèdits vols transoceànics; etc. Les hipèrboles hi són molt freqüents, però val la pena deixar-se endur per la progressió de la història i per l’audàcia del seu plantejament narratiu.

Com tot escriptor, per paròdic, fantàstic o “irrealista” que sigui; Trabal també parteix de l’observació del seu entorn immediat (de vegades, per allunyar-se’n) i és capaç d’extreure’n un material que, tot i mantenir el seu fons de veritat, resulta hilarant. Per això hi trobem fragments de brillant to humorístic com ara el següent:

"A l'andana de l'estació de França, a les tres de la tarda, sempre sembla que hi hagi la mateixa gent. Hi aneu un dia, i quan torneu al cap d'unes quantes setmanes encara hi trobeu els mateixos. La mateixa família endolada acomiadant una senyora grossa; els mateixos parents que diuen l’adéu a una parella amb sabates i mitges i samarretes i coll i corbata nous, símptomes de benediccions recents i trasbalsadores; la mateixa troupe d’acròbates belgues o de ballarines alemanyes; els mateixos despreocupats que ja comencen de sentir-se a París; i els mateixos senyorassos que ningú no sap qui són, d'on vénen ni on van."
Aquesta pèrdua anuncia altres desaparicions de personatges en la novel·lística posterior (i postmoderna) del segle XX

La pèrdua del protagonista, que ja revela el títol mateix, afavoreix que l’autor intervingui directament en un postfaci on insisteix, irònicament, que “tota la història d’aquest home que es va perdre és autèntica”. La crítica ja ha destacat l’innovador caràcter metaficcional d’aquesta part del llibre, que erigeix Trabal en un precursor gràcies a la seva radical modernitat. Així mateix, aquesta pèrdua fa pensar i anuncia altres desaparicions o dissolucions remarcables de personatges en la novel·lística posterior (i postmoderna) del segle XX, com ara la de El cavaller inexistent, obra d’Ítalo Calvino. En aquests temps de certa insubstancialitat, val la pena retrobar construccions literàries originals, ben concebudes, amb aquesta clara ambició de trencament modern.


Pere Torra
  • Francesc Trabal, L’home que es va perdre, Quaderns Crema, Barcelona, 1982.
  • Publicat a La Veu, núm. 65, març de 2017.


dilluns, 20 de febrer de 2017

"Els fills de la mitjanit" i el poder meravellós de la llibertat

Ara que farà 70 anys que l’Índia va independitzar-se de l’Imperi Britànic, és especialment oportú emprendre la lectura de l’obra de Salman Rushdie, Els fills de la mitjanit, tot i que aquesta novel·la és una autèntica joia literària, valuosa per si mateixa. Precisament, en la història que conta Rushdie, té una importància decisiva el dia i l’hora exactes —mitjanit del 15 d’agost de 1947— en què l’Índia va esdevenir un Estat independent. Aquest és l’instant en què neix Saleem Sinai, el protagonista que alhora encarna la veu narrativa de l’obra. Aquesta veu narrativa en primera persona, parcial i subjectiva, que s’adreça a una oient anomenada Padma, és un dels encerts del llibre. A més, els qüestionaments del relat mateix per part de Padma i la pròpia autointerrogació del narrador mentre narra afavoreixen la reflexió metaliterària i conviden el lector a ser conscient del seu artifici.

A la mitjanit de la independència de l’Índia no tan sols naixerà Saleem, sinó també Shiva, i ambdós infants seran intercanviats pel rampell d’una minyona enrabiada amb el món, cosa que farà capgirar els seus destins: el primer viurà al si d’una família acomodada, i, en canvi, l’altre dins una família d’extracció pobra, justament el contrari que els corresponia per naixença. Així mateix, en els minuts successius a la mitjanit —com pot succeir qualsevol altre dia de l’any— naixeran una colla d’infants, que mantindran entre si una connexió màgica i misteriosa que tindrà un paper destacat en diversos moments de la narració. Són els “fills de la mitjanit” a què al·ludeix el títol de l’obra, els quals compten amb poders meravellosos molt diversos.

La novel·la estableix un joc molt divertit i enginyós amb la història de l'Índia i atorga un valor molt especial a l’emergència del nou Estat 


L’obra de Rushdie estableix un joc molt divertit i enginyós amb la història del seu país d'origen i atorga un valor molt especial a l’emergència del nou Estat pel vincle màgic que fa sorgir en els infants nascuts al mateix moment que comença la nova etapa històrica sobirana. Els fets narrats abasten més de mig segle d’història de l’Índia, atès que la narració s’inicia abans del naixement de Saleem, amb les entranyables vicissituds dels seus avis, com ara el bell episodi del llençol foradat, a través del qual l’avi de Saleem, que és metge format a Occident, és autoritzat a fer l’examen mèdic i els diagnòstics de la que acabarà essent la seva dona. 

Rushdie incorpora els fets històrics per mitjà 
d’una ficció que transmet amb amenitat 
una veritat més profunda i essencial

Durant el trajecte de la novel·la veiem desfilar nombrosos fets històrics: el període que Índia i Pakistan formaven part de l’Imperi Britànic i la conflictivitat entre les diverses confessions religioses; la independència de l’Índia i la separació entre Índia i Pakistan; el conflicte fronterer sino-indi; la guerra entre Índia i Pakistan per la independència de Bangladesh, anomenat llavors Pakistan Oriental; l’arribada al poder d’Indira Gandhi; etc. La gràcia de Rushdie consisteix a incorporar tots aquests fets històrics per mitjà d’una ficció que aconsegueix transmetre amb amenitat una veritat més profunda i essencial. En paraules —potser hiperbòliques— del narrador:
“És possible, fins i tot probable, que jo només sigui el primer historiador que escriu la història de la meva innegablement excepcional vida-i-època. Però aquells que segueixin les meves passes acudiran, inevitablement, a la present obra, a aquest llibre de consulta, a aquest Hadith o Purana o Grundrisse, en cerca de guia i d'inspiració.”
L'obra no estalvia la crítica contundent a nombrosos dirigents polítics tant de l’Índia com del Pakistan 

A més, Rushdie no estalvia una crítica contundent a nombrosos dirigents polítics històrics tant de l’Índia com del Pakistan d’aquest període. Ja es tracti de dictadors militars (Ayub Khan) o líders civils (Fatima Jinnah) al Pakistan, com Indira Gandhi a l’Índia, la corrupció és objecte de denúncia com a element constant de l’etapa postcolonial:
“El Partit Combinat de l’Oposició, no us estranyarà pas de saber-ho, era una col·lecció de bergants i facinerosos de marca, units només pel determini d’enderrocar el president i de retornar a aquells mals temps passats en què eren els civils, i no els militars, qui es folraven les butxaques amb els diners públics; però per la raó que fos, els havia sorgit un líder formidable. Aquest líder era la Sra. Fatima Jinnah, germana del fundador de la nació.”
En definitiva, és una novel·la molt rica en històries, personatges, referències, fantasies, etc. i sovint se l’ha considerat un exemple emblemàtic de realisme màgic. La crítica canadenca Linda Hutcheon l’ha analitzada com un supòsit del que ella anomena “metaficció historiogràfica” i la inscriu plenament en el postmodernisme al costat d'obres de l'entitat de El tambor de llauna (de Günter Grass) o Cent anys de solitud (de García Márquez). En qualsevol cas, som davant d’una obra mestra que admet una curiosa lectura en la clau de la situació catalana actual. Els infants que neixen a l’hora que neix el nou Estat independent ('els fills de la mitjanit') reben facultats meravelloses. Com a mínim, cal acceptar, doncs, la vàlua positiva d’una metàfora que indica que la llibertat d’un poble produeix beneficis.

Pere Torra
  • Salman Rushdie, Els fills de la mitjanit, traducció de Joan Sellent, Barcelona: Proa, 1987.
  • Publicat a La Veu, núm. 64, febrer de 2017.

diumenge, 22 de gener de 2017

La independència per poder estar al món

Aquesta tardor passada el politòleg Josep Sort ha aplegat en un llibre una cinquantena dels seus articles a La Veu de Reagrupament. El recull és de gran interès perquè permet repassar l’evolució de nombroses fites del procés cap a la independència de Catalunya dels darrers sis anys. Hem de fer memòria del que ha passat per no perdre el fil i no repetir les errades que hàgim pogut cometre. El llibre pren el títol d’un article especialment brillant on l’autor defensa la necessitat d’anar més enllà de l’anomenat soft power (estructures basades en la persuasió, la complicitat, el bon rotlllo…) i posar la via directa per plantar Catalunya al món sense demanar permís a ningú. Les aportacions de Sort són molt valuoses perquè estan formulades des d’una visió desacomplexada, coherent i alhora rigorosa. Com que corresponen a la secció d’Internacional d’aquesta publicació, temàticament, els textos aborden diverses qüestions lligades a l’estratègia i l’impacte del fet que Catalunya esdevingui un actor més en el concert dels estats independents del món. 

Josep Sort defensa que cal anar més enllà del 
soft power i posar la via directa per plantar Catalunya al món sense demanar permís a ningú

Els articles —jutjats al cap del temps— inclouen moltes anàlisis encertades i avançades al moment. Per això resulten molt afinats els seus textos sobre la política d’aliances que hauria de conrear Catalunya: l’ONU, els Estats Units, França… sense descartar estats clau com Xina, Rússia o el mateix Vaticà. El politòleg examina les diverses possibilitats i ens adverteix que el joc de la diplomàcia dels estats té unes regles que cal conèixer i no s’han de fer escarafalls ridículs. Tot té punts forts i punts febles, de manera que cal no descartar opcions ni aliats. Per exemple, Sort també parla del que ell anomena “eixordador silenci” diplomàtic dels estats, que té una interpretació ben significativa: els estats no s’han posicionat rotundament en contra de la independència de Catalunya perquè no la descarten i tampoc no es refien d’un Estat espanyol en decadència, sense cap prestigi ni credibilitat internacional. Al costat d’aquests encerts d’anàlisi hi ha algun error menor, com el de l’article de l’octubre de 2015 en què Sort donava per descomptat que Artur Mas resultaria president després de la victòria de la coalició Junts pel Sí. Com se sap, cap analista polític no va endevinar la defenestració de Mas forçada per la CUP.

Els darrers cinc anys hem aconseguit l’abandonament definitiu del pujolisme: autonomisme, peix-al-covisme, 
política regionalista sense ambició d’Estat.

D’altra banda, l’autor reclamava ja el 2012 la creació d’un departament d’Afers Exteriors per al Govern català. Ara això a Catalunya s’entén molt bé, però cal contextualitzar aquesta reclamació: en aquells moments el partit governant a Catalunya, liderat per Artur Mas, estava associat amb un personatge tan sinistre com Duran i Lleida, que es passejava pel món com a president de la Comissió d’Exteriors del Congrés espanyol fent campanya contra el dret d’autodeterminació de Catalunya. A més, lamentablement, la fórmula contradictòria de CiU —un còctel que aplega independentistes i espanyolistes— encara es mantindria a les eleccions municipals del 2015, no fa ni 2 anys; de manera que ara se’n continuen arrossegant algunes conseqüències. El doctor Sort sap que el temps en política té una velocitat molt més elevada que en la vida. Per això, va bé fer una mirada enrere de la mà del seu testimoni lúcid. Sens dubte, una de les fites que hem aconseguit els darrers cinc anys ha estat l’abandonament definitiu del pujolisme (autonomisme, peix-al-covisme, política regionalista sense ambició d’Estat, etc.) i l’arraconament dels autonomistes al si dels partits “d’obediència exclusiva catalana”, cosa que ha permès la consolidació d’una majoria independentista al Parlament de Catalunya.

Sort posa molt d’èmfasi en la nostra força de voluntat i amor propi per aconseguir la llibertat

Naturalment l’autor fa referència també a plantejaments de gran importància com ara la declaració unilateral d’independència (aquest terme es va començar a difondre amb el naixement de Reagrupament fa uns 10 anys). Rellegint-lo ara es refresquen conceptes i idees molt útils. Per exemple, tot ressenyant un llibre de Martí Anglada, el professor Sort recorda que Estònia i Letònia van aprofitar un referèndum convocat per Gorbatxov a tota la URSS, per convertir-lo en una consulta sobre la independència. Qui sap si el president Puigdemont feia referència a això en unes declaracions polèmiques de fa uns dies?

Finalment, l’autor, company d’aventures amb qui, a més de compartir publicació, m’uneixen moltes altres complicitats, és d’aquells “independentistes de tota la vida” que insuflen optimisme. Normalment jo sóc més escèptic i acostumo a tirar de la frase “in Spain we trust”, per destacar la rellevància que tenen els errors d’Espanya per fer créixer els partidaris de fundar una república catalana. Per la seva banda, Josep Sort posa molt d’èmfasi en la nostra força de voluntat i amor propi per aconseguir la llibertat. Sigui com sigui, que així sigui i, per tant, que ben aviat —com diu Sort— el món pugui dir: Benvinguda, Catalunya. Ja trigàveu!

Pere Torra
  • Publicat a La Veu, núm. 63, gener de 2017.
  • Josep Sort. Del soft al hard. Catalunya, la independència i els afers exteriors. Barcelona, 2016