dilluns, 20 de febrer de 2017

"Els fills de la mitjanit" i el poder meravellós de la llibertat

Ara que farà 70 anys que l’Índia va independitzar-se de l’Imperi Britànic, és especialment oportú emprendre la lectura de l’obra de Salman Rushdie, Els fills de la mitjanit, tot i que aquesta novel·la és una autèntica joia literària, valuosa per si mateixa. Precisament, en la història que conta Rushdie, té una importància decisiva el dia i l’hora exactes —mitjanit del 15 d’agost de 1947— en què l’Índia va esdevenir un Estat independent. Aquest és l’instant en què neix Saleem Sinai, el protagonista que alhora encarna la veu narrativa de l’obra. Aquesta veu narrativa en primera persona, parcial i subjectiva, que s’adreça a una oient anomenada Padma, és un dels encerts del llibre. A més, els qüestionaments del relat mateix per part de Padma i la pròpia autointerrogació del narrador mentre narra afavoreixen la reflexió metaliterària i conviden el lector a ser conscient del seu artifici.

A la mitjanit de la independència de l’Índia no tan sols naixerà Saleem, sinó també Shiva, i ambdós infants seran intercanviats pel rampell d’una minyona enrabiada amb el món, cosa que farà capgirar els seus destins: el primer viurà al si d’una família acomodada, i, en canvi, l’altre dins una família d’extracció pobra, justament el contrari que els corresponia per naixença. Així mateix, en els minuts successius a la mitjanit —com pot succeir qualsevol altre dia de l’any— naixeran una colla d’infants, que mantindran entre si una connexió màgica i misteriosa que tindrà un paper destacat en diversos moments de la narració. Són els “fills de la mitjanit” a què al·ludeix el títol de l’obra, els quals compten amb poders meravellosos molt diversos.

La novel·la estableix un joc molt divertit i enginyós amb la història de l'Índia i atorga un valor molt especial a l’emergència del nou Estat 


L’obra de Rushdie estableix un joc molt divertit i enginyós amb la història del seu país d'origen i atorga un valor molt especial a l’emergència del nou Estat pel vincle màgic que fa sorgir en els infants nascuts al mateix moment que comença la nova etapa històrica sobirana. Els fets narrats abasten més de mig segle d’història de l’Índia, atès que la narració s’inicia abans del naixement de Saleem, amb les entranyables vicissituds dels seus avis, com ara el bell episodi del llençol foradat, a través del qual l’avi de Saleem, que és metge format a Occident, és autoritzat a fer l’examen mèdic i els diagnòstics de la que acabarà essent la seva dona. 

Rushdie incorpora els fets històrics per mitjà 
d’una ficció que transmet amb amenitat 
una veritat més profunda i essencial

Durant el trajecte de la novel·la veiem desfilar nombrosos fets històrics: el període que Índia i Pakistan formaven part de l’Imperi Britànic i la conflictivitat entre les diverses confessions religioses; la independència de l’Índia i la separació entre Índia i Pakistan; el conflicte fronterer sino-indi; la guerra entre Índia i Pakistan per la independència de Bangladesh, anomenat llavors Pakistan Oriental; l’arribada al poder d’Indira Gandhi; etc. La gràcia de Rushdie consisteix a incorporar tots aquests fets històrics per mitjà d’una ficció que aconsegueix transmetre amb amenitat una veritat més profunda i essencial. En paraules —potser hiperbòliques— del narrador:
“És possible, fins i tot probable, que jo només sigui el primer historiador que escriu la història de la meva innegablement excepcional vida-i-època. Però aquells que segueixin les meves passes acudiran, inevitablement, a la present obra, a aquest llibre de consulta, a aquest Hadith o Purana o Grundrisse, en cerca de guia i d'inspiració.”
L'obra no estalvia la crítica contundent a nombrosos dirigents polítics tant de l’Índia com del Pakistan 

A més, Rushdie no estalvia una crítica contundent a nombrosos dirigents polítics històrics tant de l’Índia com del Pakistan d’aquest període. Ja es tracti de dictadors militars (Ayub Khan) o líders civils (Fatima Jinnah) al Pakistan, com Indira Gandhi a l’Índia, la corrupció és objecte de denúncia com a element constant de l’etapa postcolonial:
“El Partit Combinat de l’Oposició, no us estranyarà pas de saber-ho, era una col·lecció de bergants i facinerosos de marca, units només pel determini d’enderrocar el president i de retornar a aquells mals temps passats en què eren els civils, i no els militars, qui es folraven les butxaques amb els diners públics; però per la raó que fos, els havia sorgit un líder formidable. Aquest líder era la Sra. Fatima Jinnah, germana del fundador de la nació.”
En definitiva, és una novel·la molt rica en històries, personatges, referències, fantasies, etc. i sovint se l’ha considerat un exemple emblemàtic de realisme màgic. La crítica canadenca Linda Hutcheon l’ha analitzada com un supòsit del que ella anomena “metaficció historiogràfica” i la inscriu plenament en el postmodernisme al costat d'obres de l'entitat de El tambor de llauna (de Günter Grass) o Cent anys de solitud (de García Márquez). En qualsevol cas, som davant d’una obra mestra que admet una curiosa lectura en la clau de la situació catalana actual. Els infants que neixen a l’hora que neix el nou Estat independent ('els fills de la mitjanit') reben facultats meravelloses. Com a mínim, cal acceptar, doncs, la vàlua positiva d’una metàfora que indica que la llibertat d’un poble produeix beneficis.

Pere Torra
  • Salman Rushdie, Els fills de la mitjanit, traducció de Joan Sellent, Barcelona: Proa, 1987.
  • Publicat a La Veu, núm. 64, febrer de 2017.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada