Ara que des de Catalunya s’atorguen premis literaris a neofalangistes que reivindiquen les bondats de la dictadura de Franco, resulta balsàmic submergir-se en Octubre, el darrer llibre de Miquel Pairolí, del qual l’editorial Acontravent ha publicat la 2a. edició l’octubre de 2011. Pairolí, que ens va deixar tot just fa mig any, no ha estat un autor gaire premiat, però això no és pas un demèrit seu o de la seva obra, sinó més aviat del sistema de premis que hi ha instituïts en aquest país, i ja acabem de veure com les gasta l’editorial Destino, per exemple.
Poc podem afegir al que s’ha dit d’un llibre que, durant el seu trajecte de més d’un any, ha tingut una bona acceptació per part del públic i ha rebut nombrosos elogis per part de la crítica, fins al punt que va obtenir, en aquest cas sí, el Premi Crítica Serra d’Or 2011 de biografies i memòries. Octubre se’ns presenta com un dietari no pas organitzat per dies, sinó per temes encapçalats per un breu títol en què desfilen descripcions sobre el paisatge de les Gavarres o el barri vell de Girona; les relacions amb les dones o entre pares i fills; la mort d’amics o coneguts; la constatació del pas del temps; les qualitats dels vents; breus reports de viatges; el treball manual de la terra d’un hortet; sucosos comentaris sobre pintura, música i literatura, etc.
Ami em plau especialment com parla Pairolí sobre llibres. No es tracta d’uns comentaris -diguem-ne- de crítica literària convencional, sinó unes aproximacions molt personals a obres i autors de primera línia. Amb el seu estil pulcre i precís, Pairolí ens ofereix unes visions que trobem molt valuoses sobre Pla, Lampedusa, Montaigne, Kafka, Camus, Henry James, Samuel Beckett, Amos Oz, Eugénio Andrade, Jesús Moncada, Guillem Simó, Imre Kerstéz, etc. Les seves lectures rituals de ‘Pa i raïm’ o ‘Ligheia’ són esplèndides, com també la del dietari de Simó. No hi falta tampoc la censura a la comercialitat i superficialitat d’obres com ara La pell freda de Sánchez Piñol, cosa que també agraïm en un país en què ningú no gosa dir mai res que el pugui fer quedar malament amb ningú.
On resulta especialment magistral Pairolí és en el seu judici sobre la figura de Josep Pla a la postguerra i la seva fidelitat a la llengua catalana. Diu Pairolí:
Poc podem afegir al que s’ha dit d’un llibre que, durant el seu trajecte de més d’un any, ha tingut una bona acceptació per part del públic i ha rebut nombrosos elogis per part de la crítica, fins al punt que va obtenir, en aquest cas sí, el Premi Crítica Serra d’Or 2011 de biografies i memòries. Octubre se’ns presenta com un dietari no pas organitzat per dies, sinó per temes encapçalats per un breu títol en què desfilen descripcions sobre el paisatge de les Gavarres o el barri vell de Girona; les relacions amb les dones o entre pares i fills; la mort d’amics o coneguts; la constatació del pas del temps; les qualitats dels vents; breus reports de viatges; el treball manual de la terra d’un hortet; sucosos comentaris sobre pintura, música i literatura, etc.
Ami em plau especialment com parla Pairolí sobre llibres. No es tracta d’uns comentaris -diguem-ne- de crítica literària convencional, sinó unes aproximacions molt personals a obres i autors de primera línia. Amb el seu estil pulcre i precís, Pairolí ens ofereix unes visions que trobem molt valuoses sobre Pla, Lampedusa, Montaigne, Kafka, Camus, Henry James, Samuel Beckett, Amos Oz, Eugénio Andrade, Jesús Moncada, Guillem Simó, Imre Kerstéz, etc. Les seves lectures rituals de ‘Pa i raïm’ o ‘Ligheia’ són esplèndides, com també la del dietari de Simó. No hi falta tampoc la censura a la comercialitat i superficialitat d’obres com ara La pell freda de Sánchez Piñol, cosa que també agraïm en un país en què ningú no gosa dir mai res que el pugui fer quedar malament amb ningú.
On resulta especialment magistral Pairolí és en el seu judici sobre la figura de Josep Pla a la postguerra i la seva fidelitat a la llengua catalana. Diu Pairolí:
“Les generacions de polítics i intel·lectuals catalans que van construir el somni noucentista, o els més joves que també van creure-hi, van experimentar en les seves biografies una contradicció essencial i un destí cruel. No solament no van aconseguir el país que havien somniat i van haver de veure com el somni s’engrunava, sinó que van acabar lliurant Catalunya a Franco per conservar els seus béns i la seva posició social. És la tragèdia de Cambó i, darrere seu, la de tants altres, inclosos Pla i Gaziel” (p. 75).
Aquest capítol, en què l’autor cita textualment Pla, val per tot el llibre per la justesa i honestedat de l’anàlisi. La posició de Pairolí sobre Pla em recorda, en certa mesura, la d’El nostre heroi, Josep Pla, un llibre -curiosament també publicat per Acontravent- en què Enric Vila intenta exposar un enfocament semblant.
En definitiva, els recomano Octubre perquè ja és un clàssic i, com a tal, té aquella rara virtut de fer-nos millors a nosaltres, els seus lectors.
En definitiva, els recomano Octubre perquè ja és un clàssic i, com a tal, té aquella rara virtut de fer-nos millors a nosaltres, els seus lectors.
Pere Torra
- Publicat a La Veu, núm. 11, gener de 2012
- Miquel Pairolí, Octubre, Barcelona, ACONTRAVENT, 2ª edició, octubre, 2011.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada