El nostre Parlament acaba de proclamar als quatre vents i per amplíssima majoria democràtica que el poble català és subjecte jurídic i polític sobirà. Subjecte? Sí, és clar. Subjecte sobirà? I tant! Som una nació.
Parlant de subjectes i declaracions, la bellíssima declaració d’independència dels Estats Units exhibeix un magnífic subjecte en primera persona del plural (‘We, the People’). La nostra declaració de sobirania (que no d’independència) utilitza una tercera persona singular, més freda i objectiva (‘El poble de Catalunya’), segurament a causa del formalisme encarcarat, l’hàbit burocràtic que caracteritza els nostres parlamentaris.
Tal com estudien els meus fills a l’escola secundària, per a fer una oració o una frase, com a enunciat independent amb sentit complet, a més del subjecte, cal el predicat. El nucli del predicat és un verb que, en la nostra llengua -com en totes les llengües romàniques-, ha de concordar en nombre i persona amb el subjecte. Convé refrescar la teoria gramatical més elemental, per a comprendre els errors que han comès alguns dels nostres partits polítics en aquest debat.
D’una banda, n’hi ha alguns que han confós el subjecte amb el predicat. Em refereixo als del PSC (o la majoria d’aquests). Afirmen que el subjecte només existeix segons si fa determinades coses i d’una determinada manera -no sé què d’una legalitat. És incorrecte. No es pot barrejar subjecte i predicat. En una oració agentiva convencional, una cosa és qui fa l’acció -el subjecte- i una altra cosa és l’acció que fa -el predicat. Un subjecte ben format pot fer o desfer qualsevol acció apropiada a la seva naturalesa. És un error molt greu que posa de manifest o bé la deficiència de l’escolaritat obligatòria que han rebut, o bé una evident mala fe (o totes dues coses).
D’altra banda, el PP i C’s, en canvi, no cometen el mateix error. Segons ells, Catalunya no és un subjecte ple o sobirà (no és una nació). Consideren que és una entitat accessòria a una altra que sí que és subjecte sobirà, és a dir, segurament Catalunya deu ser un adjectiu o un complement del substantiu. Per a ells, el substantiu tan sols és Espanya. Per tant, si no hi ha subjecte tampoc no hi ha predicat. Aquests partits -minoritaris i amb dret a ser respectats- cometen un error molt gruixut ja que, en democràcia, subjecte sobirà és aquell que té voluntat majoritària de ser-ho, a més de comptar amb determinades característiques que el poble català reuneix de forma manifesta (cultura, llengua, caràcter, forma de vida, territori estable, etc.). Respectar les minories no pot comportar anul·lar la voluntat de la majoria, com pretenen aquests grups.
Finalment, encara hi ha un altre grup ben singular (o ben plural, potser hauríem de dir), que són els de la CUP, amb idees ben especials sobre la relació entre subjecte i predicat. Aquests, si bé tenen molt clar el subjecte i també el nucli del predicat (el verb), troben imprescindibles uns -diguem-ne- complements circumstancials molt determinats (i al meu parer, molt circumstancials). Per definició, els complements circumstancials no són obligatoris en una oració. Per tant, creure que ho són és un error gramatical, més lleu que els anteriors, que poden esmenar fàcilment repassant els llibres en el període de recuperació.
Els catalans sempre ens quedem a mitges. Jo tan sols espero que, en aquesta ocasió, no deixem la frase a mig fer i ens quedi un subjecte sense predicat o amb un predicat que tingui un verb que no hi concordi. Som subjecte sobirà, per descomptat; però, sobretot, ara cal emetre un predicat sobirà, és a dir, exercir la sobirania. Ja sabem que l’exercici de la sobirania pot desembocar en molt diverses formulacions organitzatives (independència, associació lliure, confederació, federació, etc.), però la seva vera existència garanteix la correcció gramatical de l’oració, és a dir, l’èxit de la democràcia i de la llibertat.
Parlant de subjectes i declaracions, la bellíssima declaració d’independència dels Estats Units exhibeix un magnífic subjecte en primera persona del plural (‘We, the People’). La nostra declaració de sobirania (que no d’independència) utilitza una tercera persona singular, més freda i objectiva (‘El poble de Catalunya’), segurament a causa del formalisme encarcarat, l’hàbit burocràtic que caracteritza els nostres parlamentaris.
Tal com estudien els meus fills a l’escola secundària, per a fer una oració o una frase, com a enunciat independent amb sentit complet, a més del subjecte, cal el predicat. El nucli del predicat és un verb que, en la nostra llengua -com en totes les llengües romàniques-, ha de concordar en nombre i persona amb el subjecte. Convé refrescar la teoria gramatical més elemental, per a comprendre els errors que han comès alguns dels nostres partits polítics en aquest debat.
D’una banda, n’hi ha alguns que han confós el subjecte amb el predicat. Em refereixo als del PSC (o la majoria d’aquests). Afirmen que el subjecte només existeix segons si fa determinades coses i d’una determinada manera -no sé què d’una legalitat. És incorrecte. No es pot barrejar subjecte i predicat. En una oració agentiva convencional, una cosa és qui fa l’acció -el subjecte- i una altra cosa és l’acció que fa -el predicat. Un subjecte ben format pot fer o desfer qualsevol acció apropiada a la seva naturalesa. És un error molt greu que posa de manifest o bé la deficiència de l’escolaritat obligatòria que han rebut, o bé una evident mala fe (o totes dues coses).
D’altra banda, el PP i C’s, en canvi, no cometen el mateix error. Segons ells, Catalunya no és un subjecte ple o sobirà (no és una nació). Consideren que és una entitat accessòria a una altra que sí que és subjecte sobirà, és a dir, segurament Catalunya deu ser un adjectiu o un complement del substantiu. Per a ells, el substantiu tan sols és Espanya. Per tant, si no hi ha subjecte tampoc no hi ha predicat. Aquests partits -minoritaris i amb dret a ser respectats- cometen un error molt gruixut ja que, en democràcia, subjecte sobirà és aquell que té voluntat majoritària de ser-ho, a més de comptar amb determinades característiques que el poble català reuneix de forma manifesta (cultura, llengua, caràcter, forma de vida, territori estable, etc.). Respectar les minories no pot comportar anul·lar la voluntat de la majoria, com pretenen aquests grups.
Finalment, encara hi ha un altre grup ben singular (o ben plural, potser hauríem de dir), que són els de la CUP, amb idees ben especials sobre la relació entre subjecte i predicat. Aquests, si bé tenen molt clar el subjecte i també el nucli del predicat (el verb), troben imprescindibles uns -diguem-ne- complements circumstancials molt determinats (i al meu parer, molt circumstancials). Per definició, els complements circumstancials no són obligatoris en una oració. Per tant, creure que ho són és un error gramatical, més lleu que els anteriors, que poden esmenar fàcilment repassant els llibres en el període de recuperació.
Els catalans sempre ens quedem a mitges. Jo tan sols espero que, en aquesta ocasió, no deixem la frase a mig fer i ens quedi un subjecte sense predicat o amb un predicat que tingui un verb que no hi concordi. Som subjecte sobirà, per descomptat; però, sobretot, ara cal emetre un predicat sobirà, és a dir, exercir la sobirania. Ja sabem que l’exercici de la sobirania pot desembocar en molt diverses formulacions organitzatives (independència, associació lliure, confederació, federació, etc.), però la seva vera existència garanteix la correcció gramatical de l’oració, és a dir, l’èxit de la democràcia i de la llibertat.
Pere Torra
(Publicat a Diari Gran del Sobiranisme, gener de 2013 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada