El dia que el TC va suspendre la declaració de sobirania del poble català jo era a Madrid per motius de feina. En Capri ja ho deia això que, per una cosa o altra, sempre acabes anant a parar a Madrid. Mentre era assegut al metro, em vaig posar a llegir un llibre -la xarxa de metro de Madrid és tan immensa que disposes de molt temps. Al costat meu seia una noia que va fer això tan lleig de mirar el meu llibre i no es va poder estar de demanar-me: “-Perdone, ¿es portugués esto?”. “-No, catalán”, li vaig respondre. “-Ah, perdone?", va expressar visiblement contrariada tot posant-se vermella.
Certament, encara que no demano que tothom hagi de conèixer diverses llengües amb detall, seria raonable que tot parlant d’una llengua romànica rebés una instrucció bàsica per poder identificar les principals llengües de la família neollatina. La meva veïna del metro s’hauria estalviat fer el ridícul, si hagués estat capaç d’identificar que la llengua del llibre que jo llegia era la catalana. Trobo que hauria de ser una aptitud comuna dels parlants de l'àrea romànica poder identificar, almenys, les grans llengües com el català, castellà, francès, occità, gallec, portuguès, italià o romanès. Certament, pot resultar més difícil reconèixer el sard, l'aragonès, el franco-provençal o el napolità.
Aquesta anècdota personal m'ha fet pensar en la ignorància de les llengües. Evidentment, no és ignorància, sinó un menyspreu visceral contra la catalanitat allò que ha impulsat les Corts aragoneses a emprendre aquest despropòsit del ‘lapao’ i el ‘lapapip’, acrònims que corresponen als circumloquis que fa servir la recent “Ley de uso, protección y promoción de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón” (sic). Curiosament, l’única llengua que figura a la Llei aragonesa amb un nom en una sola paraula és el castellà. Ja es veu que no cal perdre-hi massa temps.
Aquest menyspreu s’ho emporta tot, no tan sols el català parlat a la Franja de Ponent, sinó també l’antiga llengua aragonesa, germana i tan antiga com la nostra. Segons el ‘Consello d'a Fabla Aragonesa’, “en l'autualidá l'aragonés ye encletato en o que popularmén se conoxe como Alto Aragón e que biene á suposar, en linias chenerals, as dos terzeras partes septentrionals d'a probinzia de Uesca, fueras d'a faxa oriental d'Aragón, an que se fabla catalán.” Això de les autonomies espanyoles és un invent desastrós que permet que el Parlament aragonès decideixi prohibir anomenar aragonès l’aragonès. És tristíssim.
Certament, encara que no demano que tothom hagi de conèixer diverses llengües amb detall, seria raonable que tot parlant d’una llengua romànica rebés una instrucció bàsica per poder identificar les principals llengües de la família neollatina. La meva veïna del metro s’hauria estalviat fer el ridícul, si hagués estat capaç d’identificar que la llengua del llibre que jo llegia era la catalana. Trobo que hauria de ser una aptitud comuna dels parlants de l'àrea romànica poder identificar, almenys, les grans llengües com el català, castellà, francès, occità, gallec, portuguès, italià o romanès. Certament, pot resultar més difícil reconèixer el sard, l'aragonès, el franco-provençal o el napolità.
Aquesta anècdota personal m'ha fet pensar en la ignorància de les llengües. Evidentment, no és ignorància, sinó un menyspreu visceral contra la catalanitat allò que ha impulsat les Corts aragoneses a emprendre aquest despropòsit del ‘lapao’ i el ‘lapapip’, acrònims que corresponen als circumloquis que fa servir la recent “Ley de uso, protección y promoción de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón” (sic). Curiosament, l’única llengua que figura a la Llei aragonesa amb un nom en una sola paraula és el castellà. Ja es veu que no cal perdre-hi massa temps.
Aquest menyspreu s’ho emporta tot, no tan sols el català parlat a la Franja de Ponent, sinó també l’antiga llengua aragonesa, germana i tan antiga com la nostra. Segons el ‘Consello d'a Fabla Aragonesa’, “en l'autualidá l'aragonés ye encletato en o que popularmén se conoxe como Alto Aragón e que biene á suposar, en linias chenerals, as dos terzeras partes septentrionals d'a probinzia de Uesca, fueras d'a faxa oriental d'Aragón, an que se fabla catalán.” Això de les autonomies espanyoles és un invent desastrós que permet que el Parlament aragonès decideixi prohibir anomenar aragonès l’aragonès. És tristíssim.
Precisament, l’inventari de llengües del món, Ethnologue, inclou l’aragonès com a llengua amenaçada d’extinció. Sembla que, amb l'invent del 'lapapip', no se li permeti ni estar "encletato" a les valls pirinenques del nord d'Osca ni tan sols una mort digna. L'aragonès, que probablement s'extingirà en uns quants anys, ha estat fulminat de cop i se li n'ha esborrat fins i tot el nom. Allò que no té nom no existeix. Tot plegat és molt greu i -amb permís de Telemadrid- s'acosta al lingüicidi.
Per no posar-me de mal humor, jo em demano si els inventors del ‘lapao’ i el ‘lapapip’ sabien que, en certa manera, han fet un homenatge a Salvador Espriu, amb motiu del seu centenari. Al magnífic llibre Les roques i el mar, el blau, Espriu ironitza amb el nom de la nostra llengua i se n’inventa un. L’escriptor es defineix a si mateix com a titellaire, “un home també vell que fa cinquanta anys que apreèn a escriure en català, aquesta petita llengua inconeguda, que alguns designen baleàric, d'altres valencià i els inefables esperits ingenus i conciliadors bacavà o bacavès. El titellaire proposa rosalbacavà, que sona a nom i cognom d'una ex-vedette de variétés.” El ‘rosalbacavà’ que inventa Espriu (format amb la primera síl·laba de rosellonès-alguerès-balear-català-valencià) ja té un nou germà: el ‘lapao’. És evident, però, que els esperits que han ideat el ‘lapao’ no són ni ingenus ni conciliadors, sinó tot el contrari.
Per no posar-me de mal humor, jo em demano si els inventors del ‘lapao’ i el ‘lapapip’ sabien que, en certa manera, han fet un homenatge a Salvador Espriu, amb motiu del seu centenari. Al magnífic llibre Les roques i el mar, el blau, Espriu ironitza amb el nom de la nostra llengua i se n’inventa un. L’escriptor es defineix a si mateix com a titellaire, “un home també vell que fa cinquanta anys que apreèn a escriure en català, aquesta petita llengua inconeguda, que alguns designen baleàric, d'altres valencià i els inefables esperits ingenus i conciliadors bacavà o bacavès. El titellaire proposa rosalbacavà, que sona a nom i cognom d'una ex-vedette de variétés.” El ‘rosalbacavà’ que inventa Espriu (format amb la primera síl·laba de rosellonès-alguerès-balear-català-valencià) ja té un nou germà: el ‘lapao’. És evident, però, que els esperits que han ideat el ‘lapao’ no són ni ingenus ni conciliadors, sinó tot el contrari.
Pere Torra
(Publicat a Diari Gran del Sobiranisme, maig de 2013)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada