Alá Superstar, la contundència del conflicte d'identitats

Aquesta és una novel·la que va causar un fort impacte en el moment de publicació a França perquè posava en qüestió molts dels valors en què es fonamenta la societat francesa, el que podríem anomenar el French way of life: uns valors associats al republicanisme i caracteritzats per l'igualitarisme de base uniforme, la llengua i cultura franceses, la delegació de la representació política en un Estat fort, una laïcitat profunda, ...

Aquests valors tenen com a contrapartida la renúncia a determinats trets identitaris connotats per raó de llengua, religió, cultura. No es tracta de compartir la grandeur del projecte polític francès, però és inconcebible donar prominència a aspectes personals específics que no encaixin amb els valors indicats (impossible viure a França sense parlar francès, inaudit demanar a l'Estat consideració a valors religiosos, anti-republicà no manifestar plena adhesió als principis constituents de l'Estat, etc.).

El rebuig d'una identitat algeriana

Alá Superstar recorre, amb gran encert, a la primera persona per fer arribar al lector de forma directa les impressions de Kamel, un jove, nascut a Algèria, però que ha passat gairebé tota la seva vida a França. Kamel exhibeix una veu que és un devessall narratiu aclaparador, amb la qual mostra la seva percepció pessimista i depriment respecte el país d’origen familiar, que tan sols és el del seu pare. Algèria, per a ell, és més un país “per morir” en què no hi floreix res llevat de les tombes.

Nací en Argelia hace diecinueve años. Mi padre se llama Mohamed, como todos.[...] sólo por cosa de un año no nací en Évry, así que en eso del show bisnes controlo mucho, (10) 

Pero la diferencia con Nueva York es que Argelia es la clase de país que te apetece más morir por él que vivir en él, algo así como Chechenia o así, pasa también lo mismo con algunas tías [...] (94)

Yo nunca he puesto los pies en Argelia y cuando hablo es en segundo grado, y no es que esté en contra de mis raíces, sino sólo que mis ramas no aguantarían el sol porque allí no florece nada, sólo las tumbas (95)

Així mateix, Kamel resulta molt contundent quan es compara amb el seu pare en afirmar, de forma directa, que ell i el seu pare no parlen la mateixa llengua.

De todas maneras, aunque tu padre tenga algo que decirte lo tiene chungo porque tu y él no habláis la misma lengua, eso que hay que agradecerle a la integración. (58)

A la pràctica, l’únic progenitor amb què Kamel conviu, el seu pare, esdevé el correlat invers a ell.

[...] pero yo tranquilo porque soy francés por mi madre, en contra de lo que le pasa a mi padre que dejó de ser francés en 1962, igual que la Argelia de ese mismo nombre. (92)

La discriminació colonial patida pels pares també marca distàncies amb els fills i genera un lògic ressentiment, com li ocorre a Kamel.

Mi padre nació en el 52, o sea, cuando el invento ese de la independencia tenía diez años justos, pero hasta esa fecha, como indígenas musulmanes que eran, mi padre y sus padres eran unas submierdas bajo el gobierno de la República y mi padre me ha contado que por entonces Francia los llamaba «súbditos indígenas» que era lo contrario de los «ciudadanos franceses» que vivían de puta madre y tenían derecho de voto por ser FDS, y además no era un nombre lógico porque a los súbditos de marras los trataban peor que a esclavos y hasta había unas instrucciones de funcionamiento que se llamaban «Código del Indígena» y mi padre me ha dicho que eran unas leyes especiales sólo para los moros, [...] (93)

La problemàtica de la identitat francesa

Kamel, tot i haver nascut a Algèria -de forma gairebé accidental, segons la seva explicació-, identifica França com el seu país i reivindica el fet que ell és fill d’una francesa d’origen. És significatiu que el personatge oposi el sol d’Algèria a la manca de sol de París, un fet que constitueix molt més que una mera diferència climàtica.

[...] me limité a no reírme y a contestar que mi padre también es un emigrante que viene de un país con mucho sol y que yo soy un francés que viene de un extraradio sin sol [...]. Por lo visto no había pillado bien que yo era moro porque salgo a mi madre que era de procedencia no problemática, de Charente. (45-6)

Si, d’una banda, més val oblidar les pròpies arrels del país d’origen familiar, tampoc França, com a nou país, no ofereix perspectives per a aquells que, segons afirma ell mateix, són de “procedència problemàtica”:

Pero a los árabes les cuesta menos entrar en Al Qaeda que en TF1 por aquello de las cuotas de pantalla. Así que yo, por ser un chaval de procedencia problemática, tengo el porvenir chungo a nivel artístico. (9)

Tot i que Kamel identifica França com el seu país, no ignora l’especificitat del seu origen i els problemes que comporta, per la qual cosa arriba a plantejar el trencament amb les seves arrels per a poder aspirar a un futur millor.

Así que estaba diciendo que voy a romper con mis raíces y si quieres que te diga la verdad, me la trae floja, porque a mí lo que me interesa no son las raíces, son las ramas. Como ya dije antes lo importante no es de dónde vienes, sino a dónde vas. (35)

En canvi, quan qualifica Algèria com “mi patria querida”, en realitat Kamel està fent servir la ironia.

[...] los fijos, los de plantilla, no hablan con los periodistas, los degüellan, como pasa en Argelia, mi patria querida. (16)

L'intranger, una identitat en conflicte

Com que, ja des del primer moment, Kamel s’autoqualifica com a problemàtic, a causa del seu origen, acaba inventant el terme intranger, per definir la seva identitat. En fer-ho, aprofita per fer referència a L'estranger o L'estrany d'Albert Camus:

[...] el azul del mar al volver la esquina de todas las calles de Argel, no, aquí voy en barrena, eso es de El extranjero de Camus, lo leí en el cole, hay que ver cuánto me gustó ese libro de tanto como el tío ese escribe a base de pies negros, en estilo total de allá, y además después a ese libro empecé a llamarlo yo El intranjero, que es una palabra que me inventé i que si no eres de procedencia problemática no puedes entender, pero te lo voy a explicar, sólo quiere decir que eres un extranjero en tu propio país, pero no me preguntes si el país de marras es Argelia o Francia, venga, digamos Argelia francesa en vista de que es algo de aquí y de ahora como dice mi padre, [...] (156)

El llenguatge de la novel·la, amb aquesta veu directa de Kamel, mostra l'eficàcia del recurs a la primera persona narrativa. Algú l'ha arribat a comparar amb Céline. No sé si la comparació és encertada, però gràcies a aquest estil de llengua viu i amb molta proximitat a l'oralitat -servida en la versió castellana en una traducció molt perspicaç de María Teresa Gallego- es pot accedir al conflicte identitari que pateix Kamel. No cal dir que a ningú li agrada ser tractat com a estranger en el seu propi país. El terme intranger que inventa Kamel s'ajusta molt bé  per a descriure la seva identitat, però no es tracta d'una identitat de síntesi, superadora de les dificultats de les altres, sinó d'una identitat conflictiva o, més ben dit, en conflicte amb el seu entorn, que, encara que proclami drets teòrics, és incapaç de generar perspectives que contribueixin una adhesió lliure a un projecte de comunitat.

Pere Torra

• Y.B., Alá Superstar, traducció de María Teresa Gallego Urrutia, Barcelona, Anagrama, 2006.