La bellesa d’un diumenge d’hivern en un camp de concentració (2)

Formulació del pacte autobiogràfic per l’autor

L’obra analitzada presenta els trets propis d’un text autobiogràfic tal com els enumera Lejeune: és un relat retrospectiu en prosa que una persona real fa de bona part de la seva vida. Els principals esdeveniments de l’obra ens permeten constatar l’evolució del personatge-narrador, que el lector ja sap que s’ho mira des d’un temps posterior. El fet, doncs, de tractar-se d’un relat retrospectiu, el diferencia del diari íntim, caracteritzat per una simultaneïtat -almenys aparent- de l’escriptura amb els fets i el temps de la narració. També és evident que no es tracta d’un text biogràfic, atès que hi ha una identificació entre l’autor i el narrador, encara que sigui de forma una mica especial (només Jorge Semprún és autor de El largo viaje, obra que s’atribueix al narrador de Aquel domingo). Finalment, el llibre és molt a prop d’unes memòries, però l’autor sembla defugir aquesta consideració quan opta per a posar, expressament, la paraula “Novel·la” després del títol en la primera pàgina de l’edició que hem fet servir. A més, Semprún tampoc no utilitza al títol la paraula memòries ni tampoc recorre a expressions del tipus “els meus records”, “la meva vida”, etc. En qualsevol cas, l’obra objecte d’anàlisi compta amb una gran elaboració literària, cosa que en dificulta l’encasellament en una categoria concreta.

D’entrada en el capítol 0 -un capítol introductori en què el relat és en 3a persona- trobem una presentació del “Narrador”, que el text situa amb una edat i circumstàncies idèntiques a les de Jorge Semprún:

Por su parte, el Narrador, otro personaje esencial de esta historia, cualquiera que sea la autonomía que un crítico avisado atribuya en adelante al texto, el Narrador, digo, sólo tiene doce años, aquel 3 de junio de 1936. Acaba de suspender uno de sus exámenes de fin de curso. Pero, tranquilíncese, se trata de matemáticas, y sólo matemáticas. (19)

A partir dels capítols següents, en general, l’obra és narrada en primera persona -el narrador que ens ha estat presentat al capítol 0- si bé, les coses resulten més complicades. De vegades, el narrador utilitza la tercera persona, especialment quan es refereix als diversos noms o pseudònims de Semprún, però tampoc no sempre és així. El que sí que és constant és que en cap cas el narrador no s’identifica expressament amb el nom de Jorge Semprún, però sí amb els altres noms que havia tingut Semprún mateix durant la lluita clandestina (Gérard, Sánchez, Salagnac, Artigas). Hi fa una referència explícita en una ocasió:

Toda una vida había pasado y ya no se llamaba Gérard. Tampoco se llamaba Salagnac, ni Artigas, ni Sánchez. No se llamaba ya nada. O sea sólo se llamaba por su nombre pero a veces tardaba en contestar cuando le llamaban por su nombre, como si aquel nombre fuese el de otro cuya identidad hubiese suplantado. No era ya más que él mismo. (341)

Aquest fet ens suggereix que, amb els diversos noms que ha tingut Semprún al llarg de la vida, es produeix una mena de dissolució o pèrdua de la pròpia identitat. Haver d’adoptar pseudònims o sobrenoms per defugir el control dels aparells repressius és un fet que deixa empremta. No és un fet gratuït.

Un altre fet específic de l’obra és la barreja amb noms de personatges històrics, com el del líder comunista espanyol Santiago Carrillo:

En aquella época, yo era miembro del buró político del partido comunista español. Tenía un apodo que me gustaba mucho por su trivialidad. Me llamaba Sánchez. Era como si, siendo francés, me hubiese llamado Dupont. No recuerdo ya quién me había escogido aquel nombre, en 1954, cuando fui designado miembro del Comité central, sin duda el propio Carrillo. (35-6)

Seguint Lejeune, no trobem que el llibre de Semprún es pugui encasellar exactament dins dels seus esquemes de classificació (potser aquest aspecte remet al “crítico avisado” a què l’autor fa referència irònicament al principi del llibre). No obstant això, crec que l’obra presenta una formulació del pacte autobiogràfic, encara que singular, propera a la que Leujene defineix en els termes següents:

“le personnage n’a pas de nom dans le récit, mais l’auteur s’est déclaré explicitement identique au narrateur (et donc au personnage, puisque le récit est autodiégétique), dans un pacte initial”

En el cas de l’obra que comentem no és que el personatge no tingui nom, sinó que en té molts i, en tot cas, el nom que no se li dóna mai és el de l’autor, Jorge Semprún. Pel que fa a l’altre aspecte, potser no hi ha un moment que l’autor es declari explícitament idèntic al narrador, però tota la informació, dates, formació, característiques personals, permet que el lector s'adoni del caràcter idèntic del narrador amb Semprún. Per exemple, aquesta identificació resulta palesa en atribuir a la primera persona que narra Aquel domingo els llibres escrits per Semprún, com passa, sobretot, amb El largo viaje:

[...] pero yo lo he olvidado; había escrito en El largo viaje: «Basta una sola comida de verdad para que el hambre se convierta en algo abstracto. Para que pase a ser un concepto, una idea abstracta. Y sin embargo, miles de hombres han muerto a mi alrededor a causa de esa idea abstracta.» (215)

Habías publicado El largo viaje uno o dos años antes, y parecías muy indicado para participar en aquel pequeño guateque. (259) 

Todo mi relato en El largo viaje se articulaba silenciosamente, sin hacer hincapié en ello, sin ostentación excesiva en torno a una visión comunista del mundo. (372) 

Al capdavall, el lector llegeix aquesta obra com una explicació de diversos episodis de la vida de l’escriptor Jorge Semprún i això, seguint la perspectiva de Lejeune, és el més rellevant per considerar autobiogràfica l’obra examinada.

(continua)

Pere Torra