La bellesa d’un diumenge d’hivern en un camp de concentració (3)

Narrar una vida. Explicar-se superant l’ordre cronològic

Seguint Ricoeur, ens adonem que Aquel domingo permet a Semprún explicar diversos episodis de la seva vida i explicar-se a si mateix. Una vida presenta complexitat, dinamisme, dispersió, multitud d’instants que és difícil d’assumir i de comprendre. En canvi, la narració d’aquesta mateixa vida pot permetre fer una selecció de moments i una síntesi que hi doni un sentit, que en permeti l’aprehensió i, en conseqüència, també la comprensió i, potser en aquest cas, la justificació. Amb aquest llibre -i amb altres llibres autobiogràfics que ha escrit-, Semprún pot resoldre la volatilitat del temps de què parla Sant Agustí, el qual manifestava la paradoxa que el passat no existeix, el present no dura i el futur encara està per venir. Per a Ricoeur, que fa referència a Sant Agustí, es pot superar aquest dilema temporal per mitjà de l’elaboració d’un relat amb el qual l’autor pot oferir una unitat i un sentit complet de la seva vida. En paraules de Ricoeur:

En la narración la innovación semántica consiste en la invención de una trama, que también es una obra de síntesis: en virtud de la trama, fines, causas y azares se reúnen en una unidad temporal de una acción total y completa.

(RICOEUR, Paul, Tiempo y narración, Traducció de Agustín Neira, Madrid: Siglo XXI editores, 1995 [1985] p. 31)

D’aquesta manera, aplegant “fins, causes i atzars” l'autor pot fer prendre consciència al lector (i també prendre consciència ell mateix) de la seva pròpia vida. De fet, el mateix autor percep la seva vida com a dispersa i en procés de difuminació i així ho expressa al llibre:

Mi vida no es un flujo temporal, una duración fluida pero estructurada, o lo que es peor: estructurándose, un hacer haciéndose a sí mismo. Mi vida siempre está deshecha, perpetuamente deshaciéndose, difuminándose, desvaneciéndose en humo. Es una serie azarosa de inmovilidades, de instantáneas, una sucesión discontinua de momentos fugaces, de imágenes que centellean pasajeramente en una noche infinita. [...] La vida como un río, como un flujo, es pura invención novelesca. Un exorcismo narrativo, una astucia del Ego para que creamos en su existencia eterna, intemporal –aun si es bajo la apariencia perversa o pervertida del tiempo que pasa, perdido o recobrado– y para convencerse a sí mismo convirtiéndose en su propio biógrafo, en el novelista de Sí mismo. (315)

Com diu Semprún, la vida no és un riu, no és un flux continuat amb una lògica ordenada. Només ho pot ser si algú ho estructura i hi dóna alguna forma narrativa. De fet, si no expliquéssim i ens expliquéssim la vida, no la podríem entendre perquè “el tiempo se hace tiempo humano en cuanto se articula de modo narrativo; a su vez, la narración es significativa en la medida en que describe los rasgos de la experiencia temporal”(vegeu RICOEUR, Paul, Tiempo y narración, Traducció de Agustín Neira, Madrid: Siglo XXI editores, 1995 [1985] p. 39). Cal ser capaç de narrar, d’explicar, d’explicar-se, perquè així s’aconsegueix romandre i esdevenir temps narrat.

Una de les característiques d’aquesta obra de Semprún és la plena assumpció de la inutilitat o ineficàcia de l’ordre cronològic de la narració. En conseqüència, reivindica la capacitat de l’autor per a reordenar els esdeveniments històrics per tal d’aconseguir una narració més efectiva i que causi més impacte en el lector.

El orden cronológico es una forma para el que escribe de demostrar su dominio sobre el desorden del mundo, de marcarlo con su sello. Actúa como si fuera Dios. Recuerden: el primer día creó esto, el segundo día creó aquello, y así sucesivamente. El orden cronológico lo inventó Jehová. (109)

Semprún es va dedicar sovint al món del cinema. Per això, el símil cinematogràfic és molt oportú per a descriure la forma de narrar en aquesta novel·la, amb digressions i contínues anades endavant i endarrere, semblants als flash back característics del llenguatge del cinema i els possibles flash forward que ell hi afegeix. Ell mateix hi fa referència expressa:

No olvidemos que debo ceñirme al orden cronológico. En realidad, y pese a los sinuosos y solapados rodeos de la memoria, que adoptan visos de «vuelta hacia adelante» —como podría decirse inspirándose en el término «vuelta hacia atrás» de la técnica cinematográfica—, debido a las huellas perdidas y reencontradas de Kaliarik, que se llamaba en realidad Holdos, pese a todo ese vaivén, pues, seguimos reviviendo un domingo de diciembre de 1944, en Buchenwald. (157)

L’autor recorre de forma sistemàtica a la reiteració i també aprofita per a blasmar l’ordre cronològic. Sovint, sembla que l’autor faci servir aquestes referències per a recapitular els esdeveniments i permetre al lector anar reconstruint i donant sentit al conjunt de la història:

Ya ven ustedes lo complicado que llega a ser el orden cronológico. Les estaba llevando conmigo, en diciembre de 1944, por la avenida de las águilas imperiales que desembocaba en la entrada monumental del campo de Buchenwald. Luego, de repente, por culpa de Varlam Shalamov, de sus Relatos de Kolyma, me he visto obligado a dar un rodeo por Londres, en la primavera de 1969, y ahora, esta vez por culpa de Giraudoux, ya no de Shalamov, estamos en París, hace cuatro años. Es decir, en 1975, a cuatro años de hoy, contando hacia atrás. O sea, treinta y un años después de diciembre de 1944. Y todas esas cosas van y vienen en la memoria, es demencial. (170-171)

(continua)

Pere Torra