dilluns, 3 de juny del 2013

La bellesa d’un diumenge d’hivern en un camp de concentració (4)

Identitats i individu

L’autor, de forma reiterada, recorda i fa conscient al lector que ell, com a narrador, està explicant-li una història ja passada i va afegint petites capes o fragments d’informació de diversos períodes. La narració es va repetint, però alhora va avançant progressivament, amb l’addició de nous aspectes al costat de la reiteració i ampliació de fets ja contats. En el recorregut anem coneixent també les diverses condicions i identitats per les quals va passant el narrador: el membre de la resistència francesa, l’estudiant de filosofia comunista, el presoner número 44.904 a Buchenwald, el lluitador clandestí, l’escriptor madur que viatja i fa conferències, etc.

Una de les característiques de la identitat del narrador-protagonista de l’obra és el seu caràcter anòmal o no convencional. Així, per exemple, com a estudiant comunista que és deportat a Buchenwald, constitueix una “anomalia” d’acord amb els estereotips establerts:
Nunca, no, nunca jamás, le había enviado la organización del partido a un estudiante de filosofía para que lo metiera en la oficina del Arbeitstatistik. Yo notaba perfectamente que se preguntaba cómo podía un estudiante de filosofía ser realmente comunista. (46-47)
En algunes ocasions, aquesta identitat personal de l'autor, anòmala o anticonvencional, arriba a posar de manifest certa contradicció amb la seva afiliació comunista com passa amb "els seus bons antecedents socials”:
Se pregunta cómo me las he arreglado, pese a mis buenos antecedentes sociales, para encontrarme aquí, con todos estos golfos, estos terroristas, en el lado malo de la barrera, vamos.

He de confesar que mis orígenes sociales están empezando a joderme. O más bien, el modo de utilizarlos contra mí, el modo que tiene la gente de tirármelos a la cara. (178)

Ben sovint, però, es pot constatar que aquesta multiplicitat de noms i d’identitats fan que l’autor es vegi a si mateix com a resultat del somni d’algú altre o, fins i tot, considera que ell mateix no ha arribat a ser res, com si les terribles vicissituds que li ha tocat viure haguessin suspès el temps i la seva evolució com a persona.
[...] no era el mundo que me circundaba, en definitiva, lo que se me antojaba irreal. Lo era yo, aparentemente. Era mi memoria la que me arraigaba en la irrealidad de un sueño. La vida no era un sueño, ¡ni mucho menos!, lo era yo. Y lo que es más: el sueño de alguien muerto tiempo atrás. [...] esa certeza serena y totalmente desesperada de no ser sino el fantasma soñador de un joven muerto tiempo ha. (133)
Aquel día, tratando de resumirle a August tu vida en Buchenwald, tuviste la impresión que no habías llegado a ser nada, de que habías seguido siendo sencillamente lo mismo que a los veinte años, lo que era escandalosamente poco dialéctico. (189)
Aquesta dissolució de la identitat que pateix el narrador introdueix la problemàtica de la veritat. Un cop més podríem recórrer a Ricoeur per tal d’entendre bé aquest aspecte, atès que la narració, a més de fer que el temps esdevingui “temps humà”, és autònoma i té les seves pròpies regles. L’autor mateix també hi reflexiona en el text i, tot citant el cas de Fabrice, el protagonista de La cartoixa de Parma de Stendhal, defensa la necessitat d’inventar una mica per donar sentit i coherència al conjunt del relat “sobretot per a les coses que passen a un mateix”:
Me ha ocurrido inventarme algunas cosas, en este relato. No se llega nunca a la verdad sin un poco de invención, eso todo el mundo lo sabe. Si uno no se inventa un poco la verdad, pasa a través de la historia, sobre todo la que le ha ocurrido a uno mismo, como Fabricio a través de la batalla de Waterloo. La historia es una invención, e incluso una reinvención perpetua, siempre renovable, de la verdad. Por otra parte, el propio Fabricio es una invención de Beyle. (345-6)
La invenció, la creació del text narratiu és la raó de ser mateixa de l'escriptor. Semprún introdueix aquesta reflexió metaliterària, de la mateixa manera que, al llarg de tot el llibre, va reiterant que està explicant els records d'un diumenge d'hivern a Buchenwald. El llibre és molt ric en aquest tipus de discurs autoreferencial, que remet al text narrat i al fet mateix de narrar. Fa pensar una mica en la tècnica d'estranyament que Brecht aplicava al seu teatre èpic, amb la qual es pretén que l’audiència prengui consciència de l'artifici literari i no oblidi que està davant d’un text literari. En el cas de Semprún, sembla que l'ús d'aquesta tècnica obeeixi a la voluntat que el lector no perdi de vista la realitat dels camps de concentració, per mitjà del record continuat i repetit de la realitat particular del camp de Buchenwald l'hivern de 1944 de la qual ell va ser testimoni. Tot i el risc de fer desesperar el lector, a causa de la continuada reiteració d'aquest recurs, l'autor ho fa amb elegància i n’aconsegueix la seva complicitat.

Pere Torra

(continua)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada