divendres, 7 de juny del 2013

La bellesa d’un diumenge d’hivern en un camp de concentració (6)

L’experiència del camp de concentració 

Un dels aspectes destacats de Aquel domingo és la narració de l’experiència al camp de concentració de Buchenwald del qual Semprún fou un dels supervivents. L’autor té tota l’autoritat per descriure aquesta experiència, encara que ell mateix manifesta un sentiment de culpa pel fet de considerar que l’autèntica experiència dels camps era la de la mort, de la qual ell no pot parlar lògicament.

En primer lloc, crida l’atenció la narració dels sorprenents instants de “felicitat” viscuts a Buchenwald, que el narrador arriba a qualificar hipèrbolicament de “paradís”.
Pedimos que nos calienten un vaso de ese brebaje negruzco del que siempre hay un gran bidón disponible. Y bien sabemos que eso es ya un privilegio exorbitante en relación con la situación de los demás deportados. Un vaso de líquido negruzco, silencio, ningún SS a la vista, la posibilidad de descabezar un sueñecillo, un cigarrillo compartido: ¡si es el paraíso! Bien sabemos que es el paraíso. (238)
La descripció d’aquests moments de felicitat o nostàlgia dels presoners dels camps també els trobem en l’obra d’un altre supervivent de Buchenwald, l’escriptor hongarès i premi Nobel, Imre Kertész. A la novel·la Sense destí, György, el protagonista, s’emociona en sentir la flaire de la sopa de pastanaga un cop el retornen, malalt, a Buchenwald des d'un altre camp on havia estat unes setmanes. L’olor de la sopa li fa aflorar el desig de viure “en aquell camp de concentració tan bonic”, malgrat la irracionalitat d’aquest desig. La sopa de pastanaga de què parla Kertész és molt semblant al “líquido negruzco” de què parla Semprún. L’obra de Kertész és molt explícita en aquest aspecte i es clou recordant que “fins i tot allà, al costat de les xemeneies, en les pauses entre tortures, hi va haver alguna cosa que s’assemblava a la felicitat, era l’experiència que recordava més”. [Vegeu KERTÉSZ, Imre. Sense destí. Traducció d’Eloi Castelló. Barcelona: Quaderns crema, 2003, p. 186 i p. 258, respectivament].

Un element característic de l’experiència al camp de concentració que Semprún descriu amb precisió són les relacions d’estricta jerarquia, no tan sols entre els guardians i els reclusos, sinó també entre els diversos tipus de presoners.
Existe la jerarquía, qué duda cabe. Entre el suboficial de las SS Kurt Kraus y el número 44.904 media toda la distancia del derecho a matar. (14)
Meniers es muy estricto en cuestiones de protocolo [...]. Para él, lo primero son los alemanes. Y aún, hay que matizar. Cuando dice alemanes se refiere a los alemanes del Reich, a los Reichsdeutsche. A los demás alemanes, los de las minorías alemanas en los países vecinos del Reich, los alemanes de los Sudetes, de Silesia, de los países bálticos, por ejemplo, en una palabra los Volksdeutsche, los tiene en menor estima. La administración SS también, como es obvio. Únicamente los Reichsdeutsche, por ejemplo, tienen derecho a pases para el burdel. El burdel es una institución reservada a los alemanes del Reich. Ni los extranjeros, ni siquiera los Volksdeutsche tienen derecho a pases para el burdel. No se puede echar un polvo, oficialmente, cuando no se es alemán del Reich. (243-3)
Los comunistas alemanes que ocupan los puestos decisivos de la administración del campo —decanos, kapos, jefes de block, capataces, Stubendiest, Lagerschutz— son además hombres capaces, trabajadores encarnizados, gente con un notable sentido de la organización. Puede confiarse en ellos para hacer que funcione la máquina. (195)
Un altre aspecte rellevant que caracteritza l’experiència de la reclusió al camp de concentració és la modificació del llenguatge que s’hi produeix. Com és sabut, Semprún, precisament, va poder gaudir d’una posició d’un cert privilegi no tan sols per la seva filiació comunista sinó també pel fet de parlar alemany, cosa que li va permetre accedir a l’oficina de l’Arbeitsstatistik. Conèixer la llengua i esmentar Goethe també juga un paper decisiu perquè el guàrdia de la SS no etzibi un tret al narrador. L’autor assenyala les tres “paraules importants“que, necessàriament, cal saber dir en alemany i que corresponen a la miserable realitat del camp de concentració:
Se dice Scheisse, Arbeit, Brot, todas las palabras importantes se dicen en alemán. Pan, trabajo, mierda: todas las auténticas palabras. (23)
Finalment, un darrer aspecte que sorprèn molt és el peculiar comportament dels presoners russos en els camps de concentració. Cal tenir present que una de les citacions inicials que encapçalen el llibre és de l’autor rus, Aleksandr Solženicyn, que posa de manifest el patiment dels russos en els camps alemanys, un patiment que Semprún coneixia de primera mà:
Tanto en los campos rusos como en los alemanes, los rusos se llevaron la peor parte. Esta guerra nos ha demostrado que, pensándolo bien, no hay nada peor en este mundo que ser ruso. ALEXANDR SOLZHENISTSIN (7)
Malgrat la gravetat dels esdeveniments que acabaven amb la mort dels presoners russos, l’autor tracta amb humor les impetuoses i desorganitzades fugues dels russos a la primavera:
Apenas llegaba el buen tiempo, los rusos que trabajaban al aire libre en la reparación de carreteras o vías férreas, en las explanaciones, en la cantera, dondequiera que fuese, se daban el piro. (114)
Pere Torra

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada