dimecres, 21 de febrer de 2018

Maria Aurèlia Capmany, un lloc entre els escriptors

Aquest any també és el centenari del naixement de Maria Aurèlia Capmany. Sovint el dinamisme i la projecció pública de personalitats com la seva no afavoreix la consideració del seu apreciable llegat literari, el qual cal reivindicar.
Un lloc entre els morts, per exemple, és un llibre curiós que val la pena de recuperar. En primer lloc, ja resulta molt interessant pel moment històric que tria l’autora per ambientar-ne l'acció: finals del XVIII i principis del XIX. És un període molt rellevant que, en bona mesura, ha configurat el nostre present. A més, és un moment en què el món començava a deseixir-se del jou de l'absolutisme -el protagonista neix precisament el 1789, el mateix any de la revolució Francesa-, que en el nostre país és un jou doble perquè cal afegir-hi l'embat de l'imperialisme espanyol, sempre disposat a anul·lar qualsevol rastre de catalanitat.

És una novel·la on la història té molt de pes, però no la podem considerar una novel·la històrica en sentit estricte. Està redactada amb una tècnica narrativa molt pròpia dels anys 60, com si es tractés de la biografia del protagonista, el poeta Jeroni Campdepadrós. L'autora hi presenta diversos materials: els resultats de la pròpia recerca; les edicions del llibre de poemes del protagonista; les cartes escrites sobretot al seu amic dels anys d'universitat, el liberal Erasme Bonsoms; fragments autèntics o inventats del Calaix de sastre, del baró de Maldà, contemporani de Campdepadrós; etc. També plana sobre la història un document perdut, les memòries del protagonista, destruïdes per la dona del poeta, que, de fet, és un dels seus antagonistes.

Per cert, l'autora poa amb gràcia en els dietaris de Rafael d'Amat, baró de Maldà, i el seu enfrontament amb Antoni de Capmany, el qual es burlava de l'arnada perruca del baró i, segurament també de la seva ideologia antiquada. La novel·la destaca amb encert el contrast entre, d'una banda, el cèlebre grafòman, tradicionalista i conservador, que ens ha deixat un llegat immens per a la llengua catalana; i, d'altra banda, Antoni de Capmany, liberal i progressista, però adherit a la llengua del catastro.

Un altre encert és el protagonista, del qual s’explica la vida i se'n fa arribar l'ànima, gairebé sense donar-li veu. A més, a mi, la Capmany sempre em fa pensar en l’entranyable Secundina, el personatge  que apareix a Primera història d’Esther, de Salvador Espriu. Per la seva banda, Capmany -una gran espriuana- fa una paròdia de la poesia d’Espriu per mitjà del protagonista de la novel·la, Jeroni Campdepadrós. Aquest joc metaliterari resulta molt divertit i seria interessant que algú l’estudiés dins de les nostres lletres. No vull anar massa enllà, però si Secundina és un trassumpte de la Capmany, Jeroni Campdepadrós no podria ser, en part, un trassumpte de Salvador Espriu? De fet, l’actitud de Campdepadrós té força semblances amb la d’Espriu: un home que rebutja la guerra, sobretot la guerra entre germans, i s’hi troba al mig; com també es troba entre una família privilegiada i el compromís amb el seu poble i la seva llengua. Caldria afegir encara que Jeroni Campdepadrós és un home amb una consciència preclara, que escriu en llengua catalana quan no ho feia ningú; un home fràgil i malalt durant tota la seva vida; etc.

D'aquesta obra, no se'n perdin el pròleg, on l'autora, que sembla que aprofita per fer una paròdia-homenatge a Virginia Woolf, presenta el text amb molta murrieria: "El gran avantatge d'un llibre sobre una casa o un pont -hi afirma- és que si s'aclofa no atrapa ningú a sota. Per això els escriptors podem campar-nos-la sense gremi, sense llei, sense sancions, i en fi, sense responsabilitat." No es podia imaginar la Maria Aurèlia com n'estava d'equivocada i avui, a l'Estat espanyol del segle XXI, veiem com s'empresona algú tan sols per haver escrit una cançó. En qualsevol cas, per aquest i altres llibres seus, al costat de Manuel de Pedrolo o de Pompeu Fabra, fem a Maria Aurèlia Capmany un lloc entre els escriptors de qui el 2018 commemorem  centenaris o altres efemèrides.

diumenge, 21 de gener de 2018

El Pedrolo més postmodern

Comencem l'any Pedrolo amb un Pedrolo molt curiós i interessant que podem descobrir ara gràcies a la reedició que n'ha fet aquesta tardor la jove editorial Sembra Llibres. És el segon que aquesta casa recupera, ja que el 2016 va reeditar l'emblemàtica Acte de violència. De fet, si volen reeditar l'escriptor de l'Aranyó, tindran feina a triar perquè va escriure 75 novel·les, a part de poesia, teatre, assaig, narrativa curta, dietaris, articles periodístics...


Milions d'ampolles buides és una novel·la escrita i ambientada l'any 1968, impossible de publicar en aquell moment a causa de l’ofec de la censura franquista i que no va poder aparèixer fins el 1976, ja mort el dictador. La història gira al voltant d'un grup antifranquista que decideix emprendre una acció armada en aquells anys de la dictadura.


L’edició compta amb un oportuníssim pròleg de Jaume Cabré, autor de L'ombra de l'eunuc, obra on també trobem les peripècies d'un grup armat d’oposició a la dictadura en els mateixos anys. Sovint s’ha dit que Pedrolo és una illa, però, en aquesta ocasió, Cabré —almenys temàticament— va retre homenatge al mestre. Un homenatge que Cabré expressa en aquest pròleg que confessa haver escrit des de l’admiració perquè amb Pedrolo “he après què puc fer i què és contraproduent a l’hora de narrar.”

Reflexions metaficcionals, documentació periodística i elements d'autoficció confereixen a la novel·la un to molt postmodern

Precisament, l'eficaç estructura narrativa de la novel·la és un dels elements més destacats de l'obra, que incorpora materials textuals de diversa naturalesa. El més important és un diari escrit en primera persona per Ramon Vidal, un dels membres del grup revolucionari, text al qual —suposadament— Pedrolo mateix té accés. A més del diari, hi ha uns capítols amb unes "Notes del viure civil", que reprodueixen notícies de diari lligades a les accions i mobilitzacions de l’oposició al franquisme (manifestacions ciutadanes i d’estudiants, vagues d’obrers, etc). Així mateix, en uns altres capítols marcats entre parèntesis, apareix el mateix Pedrolo, que arriba a 'inserir-se' dins la ficció, també emprant la primera persona: "És veritat, no puc negar —ni se m'acudiria fer-ho— que en Ramon Vidal i jo som —érem— parents per part de la meva família materna" (p. 127). Reflexions metaficcionals, documentació periodística i elements d'autoficció confereixen a la novel·la un to molt postmodern. Fins i tot, l’autoconsciència de la narració arriba a expressar-se en el diari de Vidal:
Aquesta mena de muntatge ha abundat força en literatura des que Dos Passos va escriure la seva trilogia i de segur que, en cas de donar el document a llum, no hauria faltat algun crític miop disposat a parlar d’influències, o potser àdhuc d’imitació, unes paraules que molts d’aquests guardians de l’ordre literari no empren mai quan se les han de veure amb productes narratius que obeeixen convencions més clàssiques, potser perquè creuen que hi ha una manera «natural» de novel·lar i que, per tant, aquell que s’hi cenyeix no imita, sinó que es col·loca dins l’ordre normal i establert de les coses… (p. 43)
Sovint l’obra, que presenta una gran riquesa de recursos narratius, s’acosta al gènere de la novel·la negra. 

Resulta xocant que un text de 1968, escrit en plena dictadura, presenti unes semblances tan grans amb els nostres dies

A més, Pedrolo mostra la seva gran habilitat caracteritzant els personatges, quan registra les vivències, els diàlegs, les reflexions polítiques, les relacions i, ben sovint, els conflictes i les contradiccions dels membres del grup armat. Fins i tot, hi ha moments que resulten xocants quan el que conté un text de 1968, escrit en plena dictadura, presenta unes semblances tan grans amb els nostres dies. Llegiu aquest fragment i us esgarrifareu perquè sembla escrit aquesta mateixa setmana:
Durant tots aquests darrers anys ens hem mogut tant, hem pres part en tantes manifestacions i hem col·laborat en tants actes, que mai no sabem per quin motiu [els policies] ens poden visitar. Jo he estat de sort, només m’han molestat dues vegades per fer-me unes preguntes, però cal no confiar-se, poden detenir algú altre i fer-lo cantar, o trobar el meu nom en algun indret on no hauria d’ésser, o arreplegar-me en un moment malastruc. Al capdavall, com diu en Pere M., tots vivim en llibertat provisional. (p. 125)
En el marc d’una producció tan àmplia i diversa, aquesta novel·la aplega molts dels valors de la novel·lística de Pedrolo, ens connecta amb la nostra història, ens fa reflexionar i, encara, ens distreu. Llegiu-la perquè és impossible restar indiferent quan cauen milions d’ampolles buides pels graons d’una escala.



Pere Torra
  • Publicat a La Veu, núm. 74, gener de 2018.
  • Manuel de Pedrolo, Milions d'ampolles buides, València: Sembra Llibres, 2017.